lunes, 5 de octubre de 2015

Sapientia sanctorum - 13

Els àngels

Habitualment en la predicació que fem a l’església el tema dels àngels és evitat i considerat relliscós. Si la gent amb prou feines creu en Déu, com hem de pretendre que creguin en els àngels! I per l’extrem contrari ens trobem amb el cas de molta gent que no creu en el Déu de la Bíblia ni en cap Déu personal, però que encarrilen la seva religiositat en el culte als àngels, com a éssers intermediaris entre allò que és desconegut i la realitat viscuda de cadascú, dotats d’un poder màgic que podem decantar, gairebé màgicament, segons les conveniències de cadascú. Per aclarir el problema, la solució no està en amagar-ho i amputar una part de la nostra fe cristiana ni tampoc a rebatre amb apologètica contundent les desviacions d’una pietat popular desorientada que va per camins de l’esoterisme i de la màgia. Crec que és bo de tornar a llegir la Paraula de Déu per esbrinar la naturalesa i la funció d’aquests éssers espirituals que formen el món invisible, aquell que Déu va crear abans del món visible, con diem en el Credo.


La Bíblia parla d’ells constantment, des de les primeres pàgines del Gènesi fins a l’Apocalipsi. La transcendència de Déu és tan immensa que no la podem imaginar si no a través de la seva glòria, que els àngels transparenten i la fan concebible i imaginable per a la ment humana. Tanmateix, ja des de la primeria del cristianisme, els guardians de les comunitats hagueren de cridar l’atenció als desviaments de l’angelologia. La religiositat popular, des de sempre, corre el risc d’entretenir-se i de centrar-se en qüestions secundàries i d’oblidar allò que és essencial. Déu va crear els àngels abans dels segles, i els va crear com a éssers espirituals, immaterials, pura força sota les ordres de Déu, i els va crear a imatge de l’Esperit Sant, per a ser enviats i per a servir els designis de Déu com eren a la creació del món material i de l’ésser humà. Si els àngels foren creats a imatge de l’Esperit Sant, Déu va crear l’home a imatge del Fill i el va crear ja predestinat a la filiació divina. En la Bíblia és un fet molt habitual que el fill gran ha d’ocupar-se del fill petit, que resulta el preferit del Pare: tenim els casos d’Esaú i Jacob, de Jacob que prefereix el petit Benjamí, i en el Nou Testament trobem la paràbola del Fill Pròdig, en què el germà gran, que mai no s’ha apartat del pare i de la casa paterna, ha d’alegrar-se del retorn del fill petit, feble i poc entenimentat. Als àngels, com a germans grans de tot allò que Déu ha creat, els correspondrà de ser servidors no solament de Déu, sinó sobretot del  gran i estremidor designi de Déu: l’Encarnació del Verb, que el Fill de Déu hagi volgut esdevenir home i hagi encetat una empresa inaudita en el món material, com és la santificació de l’home i de totes les coses per obra de l’Esperit Sant. I en aquesta magna empresa els àngels juguen un paper important; precisament foren creats per això.

Com s’ho fan? Els àngels són agents de Déu, que actuen des de les estructures invisibles de la realitat en què ens movem. Però el fet de ser “força de Déu” i invisibles els atorga un caràcter enigmàtic perillós i seductor; per això sant Pau ha de posar en estat d’alerta la comunitat cristiana sobre el paper subordinat dels àngels envers Jesucrist i fins i tot envers l’Església, a la qual serveixen. Diu sant Pau: “Si un àngel gosava anunciar un evangeli diferent de l’evangeli de Jesús, que sigui anatema” (Gal 1:8). I afegeix en un altre lloc que també ells necessiten conèixer, per mitjà de l’Església, els variadíssims recursos de la saviesa de Déu, segons els designis amagats des de tots els segles (Ef 3:10). De res no serveix a un cristià parlar la llengua dels àngels si li mancava l’amor a Jesucrist (1Cor 13:7); més encara, els cristians que han assolit una unió perfecta amb Jesucrist, un dia judicaran els àngels (1Cor 6:3). La carta als Hebreus tracta prolixament sobre la supremacia de Jesús sobre els àngels i conclou: “Tots el àngels són esperits enviats a servir en ministeri (ministrantes) a favor del qui han d’heretar la salvació” (He 1:14).


Quan els àngels no envaeixen l’esfera divina i ocupen el lloc que els correspon, no destorben gens ni mica en la vida cristiana, ni en la comprensió del misteri de Déu, ans al contrari, ens són un ajut i pertanyen a la pedagogia que Déu utilitza per fer-nos entendre la seva santedat radical i la seva immensa glòria, cantada per miríades d’àngels que no paren ni de dia ni de nit de proclamar la triple santedat de Déu. Hi ha àngels de consol, com el d’Agar i Ismael, àngels com aquell d’Habacuc que et prenen pels cabells i gairebé t’obliguen a fer una bona acció que mai no t’hauries imaginat. Hi ha àngels que són bons companys de camí, com va ser Rafael per a Tobies, que amb la seva conversa eixamplen el cor, que són previsors dels perills, savis a trobar solucions escaients, lleials a l’amistat. També hi ha àngels que són executors de la ira divina, com aquell que va fustigar Heliodor, opressor del Poble de Déu i profanador del més sagrat. Els infants, els pobres, els indefensos tenen també un àngel protector sant i terrible, que contempla Déu cara a cara. Desgraciat aquell que gosi atemptar contra la innocència i la dignitat d’un d’aquests petits! Desgraciat d’aquell que aprofitant-se de la seva situació privilegiada trepitgi el pobre i el desvalgut, perquè no ho farà impunement! Déu hi està a l’aguait i enviarà tard o d’hora els seus àngels més ardits a fer justícia a favor d’aquells que en aquesta vida no tenen cap altre defensor sinó Déu.



L’Església, mare i mestra de la nostra fe, ens fa venerar els sants àngels com a extensió de la majestat de Déu. Els àngels són presents durant la nostra pregària, com ens fa dir el salm: “Déu meu, us cantaré els salms a la presència dels àngels”. Els àngels presenten les nostres peticions davant l’altar de Déu. També nosaltres, principalment en l’Eucaristia, ens associem a la litúrgia celestial, com fa la Divina Litúrgia bizantina quan canta el “Cherubikon”, com fem els llatins quan cantem el “Sanctus”. Els àngels del cel són l’exponent de la creació incorrupta i santa, que és a la presència de Déu, i com a germans grans representen davant Déu el món i els homes que ens debatem, enmig de les ambigüitats de la vida, esperant que tot sigui transformat i que Déu sigui tot en tots. Mentrestant, nosaltres, mentre esperem el crit de l’arcàngel de l’Apocalipsi que clami que el temps s’ha acabat, demanem sovint a Déu que ens enviï un àngel bo, un àngel de la guarda que ens protegeixi i ens guiï per camins de pau i que al moment dels nostre traspàs, els àngels ens surtin a l’encontre i ens duguin a la Jerusalem celestial, on puguem fruir eternament de la santa i dolça confraternitat amb els àngels que ens has servit i ens han guiat pels particulars i de vegades atzarosos camins de la nostra vida.

jueves, 30 de abril de 2015

Colligite fragmenta 13

El valor cristià del treball

La festa del Primer de Maig no va néixer al sí de l’Església, sinó que té el seu origen en la societat laica. El Papa Pius XII va “cristianitzar” la festa del treball, promoguda pel món obrer i sindical, sincronitzant-la amb la de Sant Josep Obrer. L’Església i els cristians ens haurem d’acostumar cada vegada més a assumir valors i propostes que ens vénen de fora i a trobar-hi el fons cristià que tenen al darrere, sovint amagat, i considerar-les com un estímul a fer com aquell escriba savi, de què parla l’evangeli, que treu del seu cofre “coses noves i velles” (Mt 13:52). L’humanisme laic, fill de la Il·lustració del segle XVIII, no és per definició una obra del dimoni, sinó que,des del seu origen, té moltes llavors de veritats cristianes oblidades o menystingues. Tancar-nos-hi fora tan neci i desassenyat com enlluernar-nos-hi sense cap discerniment.


Els conflictes socials que va provocar la industrialització del segle XIX van ser un detonant perquè l’Església reflexionés a fons i es dotés d’una “doctrina social”. Tanmateix la formació d’una “teologia del treball” va ser una mica posterior, i no la trobem sistematitzada fins als anys 40 i 50 del segle passat. La teologia del treball té clares arrels bíbliques i evangèliques, aplega fragments eximis dels Sants Pares de l’Església. Recordem les grans aportacions dels francesos PP. Chenu i Enric de Lubac després de la Guerra i d’haver “confraternitzat” en la Resistència a l’invasor nazi. Fins a aquella època precursora del Concili, en la predicació i en la formació espiritual dels cristians, el treball era considerat preferentment com un antídot contra l’ociositat, mare de tots els vicis, o com a resultat del càstig diví que pesa sobre l’home com diu el Gènesi (17:19): “La terra serà maleïda per culpa teva, tota la vida passaràs penes per poder menjar d’ella, et produirà espines i cards, menjaràs el pa amb el suor del teu front, fins que tornis a la terra d’on vas ser tret”. El Concili Vaticà II va recollir les millors aportacions de la nova teologia del treball en el capítol III de la Gaudium et Spes, dedicat a l’activitat humana, però les al·lusions a la dignitat del treball, a la seva justa retribució, al bé que representa el treball en la societat, segons el designi de Déu, solquen tots els documents conciliars.

Més que no l’aspecte penal o de càstig pel pecat d’Adam i Eva, cal que llegim amb atenció la pàgina anterior, la del relat de la creació on l’ésser humà apareix com a coronament de tot el cosmos: “I Déu prengué l’home i el posà al jardí de l’Edèn perquè el conreés i el guardés” (Gn 1:15). El treball, doncs, en el seu origen no és un càstig, una penalitat que cal evitar tant com sigui possible, sinó l’exercici de la potencialitat humana, de la intel·ligència, de la creativitat, del domini de l’home sobre la matèria, de la capacitat de transformar i de millorar tota la creació que Déu li va confiar perquè la perfeccionés i perquè s’hi perfeccionés ell mateix tot treballant, a imatge de Déu creador. “El meu Pare treballa sempre, i Jo també treballo”, diu Jesús a l’evangeli de Joan (5:17). Per a un cristià, la persona que malda per viure bé sense treballar o treballant el mínim no és un espavilat ni un afortunat, sinó una persona que renuncia a la dimensió més important de l’home sobre la terra dominant-la, millorant-la i embellint-la i treient-ne profit. La persona que defuig de treballar retrocedeix en l’ordre creacional al gènere animal o vegetatiu. L’home està fet per a treballar com l’ocell està fet per a volar. La manca de treball sobretot per a la gent jove no solament és un greu fenomen social sinó un autèntic atemptat a la dignitat i al futur d’aquests joves.

Cal insistir molt en aquesta “espiritualitat del treball” i fer que amari la consciència de cada persona i de la societat perquè del treball assumit com a vocació essencial i aportació personal a la comunitat humana depèn l’harmonia de la persona, el desenrotllament del país i la pau social. Hem pecat molt i estem pecant molt quan degradem el treball i el convertim en mercaderia, en explotació de la persona i degradació de la naturalesa en recerca de beneficis sense límits a tort i dret. Assistim amb gran dolor i escàndol a casos flagrants de defraudació pública, de caixes B, d’apropiació indeguda de béns col·lectius, d’abús partidista d’allò que és de tots i que paguem entre tots, i no dubtem de qualificar aquesta plaga menyspreable amb el nom de corrupció. Però cal que ens mentalitzem que també és corrupció l’absentisme laboral, l’afany de fer prevaler els capricis propis sobre el bé col·lectiu del centre de treball, la desgana, la desmotivació sistemàtica, les trampes, el treball barroer. Certament és un peix que es mossega la cua, perquè les causes i els efectes s’encavallen amb conseqüències tràgiques per a tothom de manca de llocs de treball, de lleis regressives que anul·len drets conquerits a vegades heroicament, de serveis socials precaris i fets de mala gana.

Això és molt difícil de solucionar a cop de legislació, des del BOE, a causa de  la gran desconfiança que predomina arreu, perquè la llei sovint ja porta amagada la trampa. Cal arribar a les consciències, cal apel·lar al principi i fonament de les motivacions de viure: què som, què fem en aquest món, quins són els nostres objectius i quin sentit tenen. Els cristians, que veiem i volem viure d’acord amb el projecte creacional de Déu, ho tenim clar, i l’humanisme laic, aquell d’on va sortir la necessitat de celebrar una festa del treball, té molts elements i molts ideals que lliguen amb els nostres. Encara ens cal lluitar molt costat a costat per fer prevaler la dignitat del treball i del treballador davant l’individualisme egoista i d’una cultura que només considera el treball des d’un punt de vista purament utilitari i mercantilista.

Jesús i el seu evangeli no ens donen fórmules o receptes per a resoldre els problemes socials ni pretenen instaurar una ciutat cristiana en oposició a les altres. La gran aportació que l’evangeli de Jesús fa al món és la de transformar el cor i la ment de la persona segons el meravellós designi de Déu que vol la felicitat de l’home. Deixem que Jesús i el seu evangeli amari la nostra vida familiar, laboral i social, perquè aquesta és la nostra vocació com a cristians i la nostra veritable aportació específica a la proposta d’un món més just i fraternal que tots desitgem.    

miércoles, 4 de marzo de 2015

Colligite fragmenta 12

“Myself and my Creator”. Jo i el meu Creador (Newman). Reflexions de Quaresma

Les crides a la penitència i a la conversió del cor que ens fa Déu Nostre Senyor es poden malmetre quan nosaltres diluïm la nostra responsabilitat de pecadors en una responsabilitat anònima d’un pecat genèric o en la connatural flaquesa de la naturalesa humana. És clar que som dèbils, però l’home lliure és quelcom més que la seva feblesa. És clar que hi ha un pecat col·lectiu el pes del qual ens aclapara i que va més enllà de la culpabilitat de cadascú; però en aquesta mena de síndrome de pecat col·lectiu cadascú n’és còmplice amb el seu pecat personal, amb el pecat que ell comet i que podria evitar. I és ací, en el reconditori de la pròpia consciència on s’adreça la veu admonitòria de Déu i, amb ella, la seva gràcia que sana. “Qui peca, aquest morirà. El fill no carregarà amb la culpa del pare, ni el pare amb la del fill; sobre el just la seva justícia i sobre el malvat la seva maldat”, deia el Senyor pel profeta Ezequiel (Ez 18:20).

“Myself and my Creator” (Jo i el meu Creador) era un lema favorit de John Henry Newman. Quan subratllem el jo, la persona en la seva individualitat de cara a Déu, quan remarquem la llibertat i la responsabilitat de l’home de cara al seu Creador, no és per establir entre Déu i l’home una relació commutativa, o de posar-se l’un davant de l’altre en mútua competència. Ben al contrari; és Adam que vol recuperar la seva forma originària i que torna al seu Creador.

El gran drama de l’home, de l’home genèric i de l’home concret que és cadascú de nosaltres, rau en un greu malentès que perverteix de soca-rel la veritat de l’home, perquè subverteix la veritat de Déu. L’home i el seu Creador no són realitats en pugna dialèctica, a veure qui guanya qui, qui esclafa qui. Aquesta visió de Déu i de l’home és profundament pagana, és el mite de Prometeu, castigat pels déus perquè volia apoderar-se del foc de l’Olimp. L’enemic de l’home no és Déu. Déu és el Pare i l’amic; no està gelós de la llibertat ni del poder de l’home; ben al contrari, Ell n’és el Creador i la garantia. Perquè, doncs, aquesta malfiança? Qui l’ha inoculada en el pensament de l’home? Déu no vol l’anorreament de l’home, ni tan sols de l’home pecador, sinó que es converteixi i que visqui arrelat en la seva veritat i en el seu amor que fan viure de debò l’home.

Déu no ha donat la seva llei  -el decàleg-  per retallar la llibertat de l’home i deixar ben assentat el seu predomini; ben al contrari, la llei de Déu és revelació i és gràcia que ajuda l’home a viure d’acord amb la seva veritat, amb la forma de vida pròpia de l’home que Déu ha creat a la seva imatge i semblança. Per això, tractant-se de la llei de Déu, la transgressió no és cap afirmació de la llibertat, no és cap gest heroic sinó desastre i calamitat, ruptura interna i autodestrucció que porta a la mort. Per això deia el profeta Ezequiel: “Qui peca, aquest morirà”, no perquè Déu el mati, sinó perquè aquell que s’aparta de Déu, talla el seu lligam amb aquell que és la font de la vida, d’aquesta vida terrenal i de l’eterna.

La llei de gràcia inaugurada per Jesucrist certament va invalidar tot el sistema ritual i penal del vell judaisme , però mai no ha pretès de destruir el decàleg. Jesús va dir: “Heu sentit el que ha estat dit als antics: no mataràs, però Jo us dic...” (Mt 5:21). Aquest “Jo us dic” no és una desqualificació del precepte que ha estat dit, sinó més aviat una intimació a convertir-lo en actitud permanent de vida, és a dir, en un esperit vivificant que travessa tota la lletra de la llei, sense trencar-la, però sense aturar-s’hi, per anar de dret vers el seu objectiu que és l’amor: la caritat de Crist vessada en els nostres cors per l’Esperit Sant que ens ha estat donat. En la nova economia cristiana de la gràcia, la caritat no solament és la meta, sinó l’ànima que impulsa cada pas i que vivifica la norma de vida.

Com diu l’evangeli: “Si no sou millors que els escribes i els fariseus no entrareu pas al Regne del Cel” (Mt 5: 20). Si volem ser seguidors de Jesucrist hem de ser homes i dones plens de l’Esperit Sant. La rectificació de criteris i de costums que demana la Santa Quaresma no seria obra de gràcia si no fos duta a terme per l’Esperit Sant, que fa brollar del cor la contricció perfecta dels pecats i l’impuls de caritat que fa complir suaument, amb dolcesa de cor, allò que Déu espera de cadascú de nosaltres.



viernes, 2 de enero de 2015

Sapientia Sanctorum 12

BASILI EL GRAN I ELS ALTRES DOS PARES CAPADOCIS

Els anomenats “Pares Capadocis” són tres: Gregori de Nazianç (329-389), Basili de Cesarea (335-379) i el germà d’aquest,Gregori de Nisa (330- 394). Tots tres van ser bisbes, grans teòlegs i amics de l’anima. Acabats els estudis a l’Acadèmia d’Atenes, tots tres convingueren a retirar-se junts per fer “vida filosòfica”, en el sentit literal de la paraula, és a dir d’estimació apassionada per la Saviesa en majúscula. Convingueren en aplegar-se junts a Annissa que era una propietat familiar de Basili. Els cinc anys que va durar aquella experiència monàstica van marcar profundament els tres amics per tota la seva vida.

Les nombroses cartes que Basili i Gregori de Nazianç enviaven als seus mestres i amics des d’Annissa tingueren una enorme repercussió i serviren per a dissenyar un ideal superior de vida cristiana, el dels filòsofs de veritat que centren la seva especulació i la seva manera de viure en l’Evangeli de Jesús. Els tres amics són i volen ser diferents del monjos rudes i impulsius que Basili havia vist a Egipte i Síria, i també volen diferenciar-se de la intemperant bel·licositat i dels extremismes d’Eustaci, un monjo asceta fogós i conflictiu, avui diríem fonamentalista, que els bisbes de l’Àsia Menor van desaprovar i condemnar. El ascetes filòsofs d’Annissa mantenien el fons de l’ensenyament platònic que havien après a l’Acadèmia, però la seva reflexió no se centrava en la vella mitologia interpretada en clau mística, com era la moda d’Atenes, sinó en la Paraula i la persona de Jesús, i propugnaven uns ideals de vida més elevats i vigorosos que els filòsofs neoplatònics o estoics. Amb aquests tres intel·lectuals capadocis la teologia cristiana va fer un pas de gegant i va superar amb escreix la decadent filosofia pagana.

Basili fou ordenat prevere de l’Església de Cesarea de Capadòcia i hi va fundar, a les seves expenses, un “xenodochion”, que era hospital, hospici i asil, regentat per ell mateix i per un grup de seguidors amb els quals volgué reviure l’experiència d’Annissa. Per a aquella petita comunitat, i per a totes les que poguessin sortir posteriorment, Basili va redactar les seves Regles Morals que han tingut una importància cabdal per al monaquisme de tots els temps. No oblidem que el mateix Sant Benet les declara com a normatives per als seus monjos.
 Amb tot, cal dir que Basili no les va escriure exclusivament per a monjos. Més encara, evita sistemàticament la paraula “monachós” perquè tenia unes connotacions socials que eren estranyes al seu ideal de vida. Ell parla sempre d’un “estat de vida, una “politeia”, conforme a l’evangeli”.  Dissenya un ideari moral tret tot ell l’Evangeli i de les cartes dels Apòstols, a partir del manament axial de l’amor a Déu i al pròxim, amb vista a tot bon cristià, de tota mena i condició. Els clergues, els casats, els cèlibes, els monjos, cadascú viu l’ideal cristià d’acord amb el seu estat, amb el ben entès que cadascú és cridat a la perfecció de la vida cristiana. Tanmateix Basili  està ben convençut que aquesta perfecció no arriba a fer-se realitat si el cristià no assumeix i fa seves  espiritualment les renúncies pròpies de la vida monàstica, encara que sigui casat i encara que s’hagi d’ocupar dels negocis del món. Les renúncies baptismals condueixen per la seva pròpia lògica a la renúncia als afanys i vanitats de la vida mundana, la mérimna biotikè. Segons Basili,  cada cristià autèntic, al fons del fons, té una ànima de monjo, que anhela les totalitats.
      
Com a bon grec, Basili sap que l’home és un ésser eminentment social,  per això vol que l’ascetisme cristià que ell dissenya sigui per damunt de tot “cenobític”, viscut en comunitat. Escriu en la Gran Regla: “La vida comuna val més que la solitud per a conservar millor els béns que Déu ens ha fet... Tu que vius de cara a tu mateix, a qui rentaràs els peus? Després de qui et posaràs el darrer? Qui serviràs? Aquell gran goig, aquella joia de viure junts els germans, que l’Esperit Sant compara al perfum, com l’experimentaries si vius reclòs?”.
Basili va acabar les seves Regles i el seu “Asketicon” quan ja era bisbe de Cesarea. Fins que no arriba el monacat basilià, la malfiança entre els bisbes i els monjos era cosa habitual. Per Basili, en canvi, els monjos o ascetes que es lliuren al servei de Déu i dels pobres i que assumeixen les seves Regles no són un apòsit circumstancial, sinó una part vital i generadora de vida dintre de la comunitat eclesial. Tanmatix, Basili adverteix explícitament els monjos de no considerar-se mai una aristocràcia de l’esperit i de fugir del particularisme i de l’orgull de grup. Són fills i servidors de l’Església i, pel seu propòsit de ser cristians perfectes (télios: que corren i s’esforcen per obtenir el seu propòsit), han de ser per damunt de tot humils i promotors de fraternitat i de comunió.

Basili i Gregori continuen ensenyant-nos, també avui, camins de vida i de renovació. Per al cristià, anar endavant és sempre anar a les fonts. Ens cal centrar-nos en l’Escriptura i també llegir amb avidesa els Pares de l’Església, si volem  créixer sota l’impuls de l’Esperit Sant, que ens “fa recordar” i que ens empeny a ser el que som en grau superlatiu, és a dir cristians “perfectes”, integrals però mai integristes, projectats cap a l’objectiu final de la vida cristiana que és la unió de cor i d’esperit amb Déu i acompanyat del servei de caritat humil i laboriosa envers tothom que tenim al costat nostre. És el que els Pare Capadocis anomenaven “divinització de l”home”, la humanitat amarada de l’energia divina a imatge de Jesucrist.
















viernes, 5 de septiembre de 2014

Colligite fragmenta 11

La gran novetat de l’evangeli

Jesús proclama la sorprenent novetat de l’evangeli a partir d’una qüestió moral d’ordre pràctic sobre el dejuni que li plantegen els escribes i fariseus (Lc 5:33-39). Utilitzant les metàfores del pedaç de roba nova sobre roba vella i el vi nou en bots vells, Jesús equipara aquesta novetat amb l’arribada de l’espòs per a les seves noces, que deixa enrere els temps anteriors de la preparació. Jesús no va pretendre mai desbancar la Llei ni els profetes de l’Antic Testament; ho diu explícitament a l’evangeli de Mateu (5:17) “No he vingut a abolir, sinó a donar acompliment”. L’evangeli i la nova economia de la gràcia no destrueixen la naturalesa creada per Déu, ni llença al contenidor de les andròmines tot allò que Déu ha fet servir, especialment en el seu Poble elegit, amb vistes a l’arribada de Crist Espòs. No desautoritza ni anorrea res, però l’Esperit Sant ho transforma tot, infonent-hi una vida nova segons Crist, ho renova tot des de dintre i revela una nova significació dels preceptes i dels ritus antics. Sant Tomàs d’Aquino, autor de l’ofici del Corpus Christi, ens feia cantar al Lauda Sion: “Vetustatem novitas / Umbram fugat veritas / Noctem lux illuminat” (La novetat preval sobre la vellúria / la veritat fa fugir l’ombra / la llum il·lumina la nit).


La novetat de l’evangeli i de la nova economia de la gràcia no consisteix en simples retocs ni en una legislació més concorde amb els temps i amb la cultura ambiental, no és un lífting facial, és una vida nova. Tot és més profund, tot va més enllà de les expectatives psicològiques i sociològiques merament humanes. Es tracta de la irrupció, en el nostre món i en la nostra vida, del nou “eon”, de la realitat definitiva destinada a fermentar la ment i el cor de l’ésser humà a escala divina i en conseqüència del món i del cosmos.

Sant Ireneu de Lió, empès per la necessitat de defensar la fe contra els gnòstics del segle II, que la reduïen a una mitologia superior a la realitat material i històrica, la qual consideraven vulgar, va remarcar de manera contundent la realitat corporal i històrica de Crist i del cristianisme. No ens movem en el nivell dels artificis conceptuals, sinó en la realitat de la carn de Crist i de la condició corporal i espiritual del cristià. I en la compenetració d’aquestes dues realitats històriques, Crist i l’home, rau l’aportació transcendental de l’evangeli. En preguntar-se Ireneu què aporta de nou l’evangeli de Jesús a les profecies de l’Antic Testament, respon taxativament: “Doncs bé, sapigueu que Jesús aporta la màxima novetat quan aporta la seva Persona, anunciada per endavant pels profetes, perquè allò que ells profetitzaven era precisament que la Novetat vindria a renovar i a revifar l’home”.

No es tracta, doncs, solament d’una doctrina més pura i més excel·lent que l’antiga o que les altres, que hom pot trobar al supermercat de les ideologies de dretes o d’esquerres, sinó que el cristianisme és per damunt de tot una Persona viva que dóna vida: Jesucrist, el Fill del Déu viu, fet home, capaç de ser conegut i de ser estimat pels altres homes i dones, i la força que brolla d’Ell, que és el seu Esperit Sant, que vivifica l’ésser humà i que el renova espiritualment i corporal, des de la seva arrel. El Jesús de l’evangeli i el que predicava Ireneu no és equiparable de cap manera a un rei que ve a repartir regals i prebendes als seus addictes. Aquest Jesús mai no seria estimat per Ell mateix, per allò que Ell és, sinó per allò que dóna. El Jesús de veritat és el Verb de Déu fet home que es dóna Ell mateix i que, amb Ell, ens comunica la vida divina. Cito encara sant Ireneu: “Déu ha volgut que el seu Verb, esdevingut visible a tota carn, s’hagi fet carn Ell mateix, per manifestar-nos que Ell és rei de tota carn i de totes les coses”. I nosaltres, per la fe i pel Baptisme que ens insereix en l’Església, l’Esposa de Crist Espòs, participem visiblement, corporalment, de la mateixa vida divina, que Jesús ens comunica. L’alè de Déu sosté el nostre alè, el batec del cor de Déu fa bategar també el nostre, perquè en Jesús estem empeltats directament en la mateixa Trinitat de Déu, font i origen de tota vida.

No us penseu que parafrasejant sant Ireneu m’he apartat molt de l’evangeli que us volia comentar. El banquet de noces de què parlava l’evangeli de Lluc ens fa pensar en la unió esponsalícia de Crist amb la humanitat, amb l’ànima de cada creient, amb l’Església, la seva esposa visible, amb la humanitat difosa arreu del món i que l’Esperit treballa misteriosament. El vi novell del banquet de noces, que Crist no tornarà a tastar fins que no arribi el Regne de Déu (Lc 22:18), és la seva vida donada, la seva sang vessada que redimeix i vivifica tot allò que toca. Cal que els cristians tinguem escrit en el fons de la nostra ànima, amb les lletres de foc de l’Esperit Sant, que Crist, com ensenyava reiteradament Sant Ireneu, no ens salva perquè ens ha donat una nova “gnosis”, no ens salva la seva doctrina ni el seu exemple; en teologia tomista, diríem que aquestes no són la causa eficient, sinó causes concomitants. Jesús ens ha salvat amb la seva sang, tan real i tan humana com la nostra, però també totalment i absolutament divina. I aquesta és la gran novetat del cristianisme, la que forada el sostre de la història, la que és capaç de fermentar des de dintre totes les novetats que vinguin i sobrevinguin, la que renova i vivifica totes les realitats antigues i modernes tot donant-los valor perenne, d’eternitat. Aquest és el sentit d’aquell crit de Jesús al final de l’Apocalipsi: “Ecce nova facio omnia”, Heus ací que faig noves totes les coses (Ap 21:5)





lunes, 25 de agosto de 2014

Colligite fragmenta 10

Els “ais i uis” de Jesús

A l’evangeli, igual que a tota la Bíblia, al costat de les benaurances també hi ha unes “malaurances”. Jesús en la seva predicació utilitza a bastament aquest gènere profètic, lloa i increpa. Les benaurances van sempre precedides de l’adjectiu “beati” (makàrioi, feliços); la catequesi i la memòria cristiana ha subratllat principalment les vuit del Sermó de la Muntanya segons sant Mateu. Les “malaurances” no són pròpiament dit malediccions, sinó admonicions serioses, amenaces davant d’un càstig. Comencen sempre amb l’expressió “Vae autem vobis” (ai de vosaltres). Les benaurances encoratgen; les malaurances adverteixen. Totes dues formes profètiques neixen del cor de Deú que vol salvar l’home i redreçar-lo cap a ell, de fer-lo semblant a ell, és a dir a “escala divina”.

El gènere profètic de l’Antic Testament i també el de Jesús, al Nou, no s’adreça solament al cas històric concret que motiva l’elogi o la reprovació, sinó que transcendeix la circumstància històrica i va al cor de l’home de tots els temps. Tots tenim, fins i tot l’home més pecador, una petja, ni que sigui en el desig, de l’home que descriuen les benaurances. Fins i tot l’home més degradat també alguna vegada se sent pobre, plora, desitjaria ser bo, es compadeix, voldria netejar el cor i la memòria de moltes coses dolentes que ha fet; en diferents gradacions en tota persona hi ha una ombra ni que sigui molt borrosa de santedat. I per contra, fins i tot les persones més santes tenen dins del cor racons foscos on nia algun bri d’orgull, de vanitat, d’enduriment, d’egoisme irredent. Per això tots hem d’escoltar les increpacions de Jesús “als escribes i fariseus hipòcrites” des d’una actitud de compunció, perquè això també va per nosaltres, i de manera més directa per aquells que dins l’Església hem rebut un missió de guiatge o de cura d’ànimes.

La primera imprecació que ens ofereix la perícopa de Mateu (23:13-22)
és la més greu: “Ai de vosaltres, escribes i fariseus hipòcrites, que tanqueu la porta del Regne, ni entreu ni hi deixeu entrar”. És el pecat d’apropiar-se l’economia de la salvació tot suplantant Déu i utilitzar-lo al seu albir, obrint o tancant d’acord amb interessos personals per demostrar la seva autoritat o per crear-se un públic addicte. El segon apòstrofe es refereix al proselitisme fanàtic: “Ai de vosaltres, escribes i fariseus, que recorreu terra i mar per aconseguir un prosèlit i, quan el teniu, el feu digne de l’infern, molt pitjor que vosaltres”. A l’església d’Antioquia i al seu cercle d’influència, d’on va sortir l’evangeli de Mateu, els pagans convertits al Déu únic en el judaisme i circumcidats segons la Llei de Moisès, sovint eren els opositors més rabiüts a la novetat del l’evangeli. Intoxicats pel legalisme jueu tenien tots els reflexos del neo-conversos. Sant Pau se’ls va trobar sovint en els seus viatges apostòlics i li amargaven la vida. La tercera invectiva va contra la casuística moral dels doctors de la Llei que creen un embull d’interpretacions legals que engavanyen la persona i acaben pervertint el mateix sentit de la llei divina. Jesús els anomena “estúpids, cecs i guies de cecs”. ¡Molt fort!

La hipocresia farisaica que descriu l’evangeli és una mena de malaltia, de vegades crònica, que ens afecta també els cristians, una mena d’arteriosclerosi espiritual que  resseca el cor i el cap, per atendre solament o principalment les formes externes, desproveïdes d’ànima i de relació cordial amb Déu, Pare de misericòrdia. ¿Recordeu aquelles predicacions sobre les mànigues o els escots del vestit de les dones, que si més avall del colze, que si més amunt, que si porta mitges, que si no, sobre la indecència de la moda dels pantalons en la indumentària femenina, fent servir sovint cites bíbliques? Quan ho recordem en ve el rubor a la cara. Aquelles admonicions des de la trona no solament van resultar inútils, sinó que van allunyar molta gent del veritable sentit de l’evangeli. Hauríem d’haver escarmentat per no repetir el mateix error, ara amb altres temes, dels quals després ens haurem d’avergonyir. Però no pensem que aquest esperit farisaic, legalista, estret, és una malaltia pròpia de cristians tradicionalistes, perquè en realitat és de tots aquells, de dretes i d’esquerres, de tradicionalistes i de progressistes que esmercen els esforços i esperances en simples canvis mimètics organitzatius, en exterioritats, en manifestos i programes, deixant de banda l’únic necessari, que és l’escolta cordial de la Paraula de Déu i l’obertura de l’ànima a l’acció de l’Esperit Sant en la caritat i en la comunió eclesial. L’antic moralisme casuístic reviu sovint avui en els formularis, directrius, normatives i prescripcions redactades per comissions, subcomissions, delegacions i subdelegacions de la nova burocràcia eclesiàstica, progressiva o regressiva, tant fa, que prioritza l’organització, el màrqueting, la imatge, a expenses de la fidelitat inequívoca a l’evangeli de Jesús, a la filiació divina i a la fraternal comunió entre els cristians, projectada també “ad extra”, a la ciutat secular.

Ens cal retenir en la memòria el retrat robot de l’home de les benaurances que ens dibuixa l’evangeli, que és l’ideal de vida al qual aspirem, la santedat, però també crec que és espiritualment molt saludable deixar-nos interpel·lar per aquelles “malaurances” que surten igualment del cor de Jesús, decebut en constatar com fem de l’evangeli “ideologia” estèril i el buidem de la força de l’Esperit Sant, talment que esdevenim sal que ha perdut la salabror, llum que no il·lumina ningú. Hem de tornar a l’evangeli, hem de tornar a les fonts de la tradició viva de l’Església, com ens proposava la lletra i l’esperit del Concili Vaticà II, defugint els esculls de la hipocresia farisaica i pensant que no hi ha autèntica renovació del cristià i de l’Església que no neixi d’un aprofundiment de la relació vital Jesucrist, i que no suposi un renaixement personal i col·lectiu en l’Esperit i en la veritat de l’evangeli.




      


viernes, 8 de agosto de 2014

Sapientia Sanctorum 11



Sant Domènec i els dominicans
 
Avui us vull parlar sobre Sant Domènec, la seva espiritualitat i el seu carisma, perquè poden ser útils també per a nosaltres, que no som dominicans, i per al nostre temps, 793 anys després de la seva mort. Els noms de Domènec i de Francesc sovint van junts en la memòria cristiana, perquè tots dos van ser coetanis i van rebre del bon Déu una missió semblant, que va implicar un repte per a l’Església del seu temps.


El monaquisme, el benedictí i el cistercenc, integrats en la societat feudal del seu temps, s’havien hagut de fer “feudals”, per a preservar el seu caràcter de “ciutadelles de Déu” en la societat i en l’Església, i no ser infeudats ells mateixos pels senyors d’aquest món. Des de les muralles dels nostres monestir vam veure com Francesc i Domènec inauguraven, per dir-ho així, una nova manera de viure l’evangeli enmig de la ciutat, amb una agilitat i una mobilitat que la vida monàstica tradicional no podia oferir. Es tractava d’un altre carisma ben diferent del nostre i que els monjos mai no vam considerar contrari, ni vam sentir mai gelosia pel creixement dels nous ordes mendicants ni pel seu arrelament en la nova societat ciutadana. Sabem que el Regne de Déu i l’Església, que és el seu sagrament, tot tenint un sol cor i una sola ànima que és l’evangeli i l’Esperit Sant, tenim també pluralitat de dons, suscitats pel mateix Esperit Sant que és vincle d’unitat  i inspirador de la diversitat de disposicions davant les urgències sempre canviants. Sant Francesc i Sant Domènec van ser un do per a l’Església i per al món en el seu temps i continuen essent-ho per al nostre.

Sant Francesc prengué per missió evangelitzar, des de la simplicitat, l’impuls vital de l’home, el seu cor, el seu anhel i la seva sensibilitat. Sant Domènec, des d’uns plantejaments molt semblants, va sentir-se cridat a evangelitzar la intel·ligència. El seu carisma se centra en la predicació i el seu orde serà l’Orde del Predicadors. Sap molt bé allò que va dir Sant Pau “fides ex auditu”, la fe entra per la oïda, perquè algú abans t’ha parlat de Jesús i la seva paraula t’ha arribat al cor i t’ha ben convençut. El carisma dominicà es fonamenta en l’apriorisme comprovat i constatable que la intel·ligència humana, la racionalitat de l’ésser humà, està feta per abastar la veritat en totes les seves gammes i gradacions. L’home que claudica en el seu afany de conèixer i de viure la veritat, que es deixa seduir acríticament per qualsevol proposta fosforescent, es perdrà inevitablement en un magma de pulsions, o d’emocions, o de quimeres. L’evangeli està fet per a l’home i l’home per a l’evangeli. Només Jesús coneix les pregoneses del cor de l’home i l’home només es coneix ell mateix i només desenrotlla les seves potencialitats en Jesucrist, coneixent-lo i estimant-lo i vivint la seva vida. Però sant Pau diu: “Com podran creure en Ell sense haver-ne sentit parlar? I com en podran sentir parlar sense predicador? I com podran predicar si no són enviats?  O, que en són de bells els peus dels qui anuncien l’evangeli!” (Rm 10:15). De tots els nombrosos imperatius que implica l’evangeli, per a Domènec i els seus dominicans, cap no té tanta importància ni tanta urgència com aquell de “Ite et docete” (aneu i ensenyeu) “Ite et praedicate”(aneu i prediqueu).

Domènec i el seu bisbe sentiren aquesta urgència de predicar l’evangeli i corregueren cap a Roma per demanar al Papa cartes que els permetés anar a Dinamarca a predicar i fundar esglésies en terres de pagans. Però passant per les terres occitanes es trobaren immersos en una regió cristiana en ebullició per l’heretgia dels càtars, sense que ningú, ni els bisbes ni els senyors, pensés en cap altre remei que no fos la violència i la força. És aquí on Domènec assajà i posà els fonaments del seu Orde de Predicadors, convençut de la força intrínseca de l’evangeli, reforçada per la vida apostòlica, pel testimoni de vida evangèlica del predicador. Domènec no va renunciar mai a la seva missió “ad gentes”, però s’adonà que primer calia apuntalar la casa que s’ensorrava i canviar l’atmosfera en què calia anunciar l’evangeli, a casa i a fora.

Hi ha un altra constatació que diferencia molt el carisma dominicà del franciscà; Francesc no dóna massa importància a les estructures, és ocell de bosc. Domènec en canvi sap que el predicador necessita una vida conventual ben estructurada, amb aquells elements monàstics que són generadors de força evangèlica: la litúrgia, la recitació coral de l’Ofici Diví, el silenci i l’estudi. Els seus convents seran per damunt de tot aules on s’ aprofundeix la Paraula de Déu en la pregària i en l’estudi i on ressona per boca del predicador en llenguatge popular i entenedor. En temps de sant Domènec gairebé no es predicava mai a les esglésies. El convent al bell mig de la ciutat és un centre emissors de valors evangèlics i d’estudis bíblics i teològics, sovint connectats amb les universitats. El dominicans s’establiran principalment en les ciutats universitàries que són una bullidera de joventut i d’idees.

La passió per la veritat, que és l’ànima de l’Orde, té en els dominicans la doble dimensió de la profunditat teològica i de la simplicitat popular. Els qui els coneixien, estaven admirats com aquells dominicans tan eminents com eren el P. Congar i el P. Le Guillou, passejaven habitualment, assíduament, per l’hort del convent sempre amb el rosari a la mà, i tenien una ànima i uns ulls d’infant, capaços de sorprendre’s de qualsevol detall diví o humà. Aquesta doble dimensió de tornar a l’evangeli, de tenir una visió àmplia i profunda de la tradició patrística i litúrgica de l’Església i al mateix temps de viure-la des de la simplicitat, amb un gran arrelament popular, amb una comunicació franca i espontània amb la societat, sense formar ghettos intel·lectuals, ens podria fer molt bé a l’Església i a tots nosaltres en la conjuntura cultural i social, tan complicada i tan dispersa, com vivim en els nostres dies.