jueves, 13 de diciembre de 2018

Sapientia sanctorum - 14


Reflexions d’Advent a partir de Sant Joan de la Creu
Cada any el 14 de desembre, al temps més àlgid de l’Advent, celebrem la memòria de Sant Joan de la Creu, que els liturgistes més acèrrims poden considerar inoportuna. No ho és pas per a mi, que estimo molt Joan de la Creu, no solament com a poeta sublim, sinó com a mestre espiritual. Per aquest motiu he volgut escriure una reflexió general d’Advent a partir de tres estrofes del seu Càntic Espiritual. El seu poema és llarg, consta de 40 estrofes, de les quals no hi ha res a malbaratar. Tot ell s’aguanta sobre el canemàs del llibre bíblic del Càntic dels Càntics, interpretat d’acord amb la tradició cristiana dels grans autors que l’han comentat, des d’Orígenes, al segle III, fins a Sant Bernat, al segle XII, passant per Gregori de Nissa i Ambròs, com un diàleg amorós entre Jesucrist i l’ànima creient (o l’Església personificada en l’ànima creient).
Per a Sant Joan de la Creu tot s’esdevé en un temps nocturn, però aclarit per la celístia (“la noche passiva del alma”, ell li diu). És el temps de la fe i de l’esperança ardents, mogut per una ardorosa i inflamada caritat. És el temps que va de l’Ascensió del Senyor a la seva Segona Vinguda, quan es revelarà tal com és i consumarà la seva unió esponsal amb la humanitat salvada i amb l’ànima creient, de manera personal.
El punt de partença del Càntic és la constatació que ja va fer Isaïes: “Vere tu es Deus absconditus, Deus Israel Salvator”, “En veritat que ets un Déu amagat” (Is 45:15). I, a partir d’aquesta constatació, comença la recerca delerosa, buscant les petjades de l’Estimat que “mil gracias derramando pasó por estos sotos con presura”, intentant d’escoltar la veu, o almenys l’eco de la veu de l’Estimat: “En los ríos sonorosos, en el silbo de los aires amorosos, en la noche sosegada, la música callada, la soledad sonora, aquella que recrea y enamora”. Esperant sempre que Crist, l’Espòs, (“el ciervo vulnerado”) aparegui i li digui: “Vuélvete, paloma, que el ciervo vulnerado por el Otero asoma”. En la dinàmica de l’aplicació dels sentits en la recerca de l’Estimat, també l’olfacte juga el seu paper, com ja indicava el Càntic bíblic. “Post te curremus in odorem unguentorum tuorum”, “Correrem rere teu seguint l’olor del teu perfum” (Cant:1:3). Joan de la Creu ho tradueix d’aquesta manera: “Ven, austro que recuerdas los amores, aspira por mi huerto y corran sus olores y pacerá el Amado entre las flores”. El rerefons d’aquesta estrofa també pot ser allò de Sant Pau: “Bonus odor Christi sumus”, “Som la bona olor de Crist” (2Cor. 2:15) L’ànima s’ha amarat del perfum de l’Estimat i l’Estimat s’hi complau perquè s’ha identificat tant amb Ell que exhalen la mateixa olor.
La recerca de l’Estimat és una aventura apassionant i apassionada. L’ànima posa en joc totes les seves energies per propiciar l’encontre amb l’Estimat, amb voluntat ferma i determinada, altrament no val la pena començar l’aventura. Joan de la Creu ho expressa en aquesta estrofa, molt al començament del poema: “Buscando mis amores, iré por esos montes y riberas, ni cogeré las flores, ni temeré las fieras y pasaré los fuertes y fronteras”.
Aquest camí de recerca pot ser ardu i costerut, però, enmig de la nit, de tant en tant s’obre una clariana, i l’Estimat permet que l’ànima percebi la seva presència, tot i restar amagat. És allò de Moisès al Sinaí quan es delia per veure Déu i Déu li digué: “Videbis posteriora mea”, “Em veuràs només d’esquena, perquè ningú no em pot veure de cara i continuar vivint” (Ex 33:23). “Descubre tu presencia, y máteme tu vista y hermosura, mira que la dolència de amor que no se cura sino con la presencia y la figura”. Però en la nit de la fe en què ens movem només podem veure Jesús reflectit borrosament, “com en un mirall”, diu Sant Pau (1 Cor 13.12). Però per a l’ànima enamorada veure l’Espòs reflectit en un mirall enmig de la nit ja és molt. Per això diu l’estrofa 12: “Oh, cristalina fuente, si en esos tus semblantes plateados formases de repente los ojos deseados, que tengo en mis entrañas dibujados”. Estem dissenyats per Déu Creador en Jesucrist i per a Jesucrist; la mirada amorosa de Déu creador i de Jesús, el nostre mestre i redemptor, la portem impresa, per fabricació, al fons del cor. Ja ho deia Sant Agustí quan anomenava Déu “intimior intimo meo, superior summo meo”, “més íntim que la meva mateixa intimitat i més amunt que el punt màxim a què puc aspirar”. La presència de l’Estimat que ens mira la portem dintre, però al mateix temps és inabastable. Ja ho deia el text bíblic del Càntic (2:9): “El meu estimat és com un cérvol jove saltant per les collades. Mireu-lo guaitant per la finestra, espiant per entre les gelosies”.
Els evangelis parlen sovint de la mirada de Jesús, per exemple en el passatge del jove ric “intuitus eum dilexit eum”, “i, mirant-lo fit als ulls, el va estimar” (Mc 10:21). Per a Joan de la Creu aquesta mirada de Jesús és santificant i salvadora; tot és qüestió de deixar-se mirar i de sostenir aquella mirada. L’estrofa 24 diu: “Cuando tu me mirabas su gracia en mí tus ojos imprimían; por eso me adamabas, y en eso merescían los míos contemplar lo que en ti vían”.
La vida del cristià, tot i que transcorre sempre en la nit de la fe, està solcada d’encontres amb l’Estimat, que són ja una pregustació sacramental i mistèrica, del definitiu encontre esponsal. La comunió eucarística n’és un exemple. Per això acabem el comentari de Càntic amb l’estrofa 18, que Joan de la Creu refereix al cimal de la vida mística: “En la interior bodega de mi Amado bebí y cuando salía, de toda aquella vega, ya cosa no sabía y el ganado perdí, que antes seguía”. La dinàmica de l’Advent no consisteix solament a preparar-se espiritualment amb esforç voluntariós per a l’encontre, sinó que, per a Joan de la Creu, implica abandonar-se als impulsos de l’amor i no pretendre controlar els temps ni el ritme d’Aquell que arribarà com un lladre “Ecce venio sicut fur”, diu Jesús a l’Apocalipsi (16:15). “Pues si de hoy más no fuere vista ni hallada, diréis que me he perdido; que, andando enamorada, me hice perdidiza y fui ganada”.


lunes, 29 de octubre de 2018

Colligite fragmenta 14

El teorema axial de l’eclesiologia d’Urs von Balthasar

Hans Urs von Balthasar (Lucerna, 1905 – Basilea, 1988) és un dels teòlegs més grans del segle XX. Va ser jesuïta entre 1928 i 1950, però va deixar la Companyia per fundar l’institut Secular “Societat de Sant Joan”. Balthasar va ser un dels grans absents del Concili Vaticà II, però la seva consigna “Cal ensorrar els bastions” va estar molt present en tots aquells que volien una Església més dialogant i paticipativa. En contrast amb una teologia eclesiàstica en ús que fragmenta en tractats i matèries diferents el dogma cristià, Balthasar proposa sempre una visió global de grans relats i de grans síntesis. La seva gran trilogia es diu: Glòria o Estética teológica (7 vols.), Teodramàtica (5 vols.) i Theologica (3 vols.). 


Una reflexió teológica sobre l'Església no es pot fer a base de fragments extrets del NT per recolzar les institucions de l’Església, el primat de Pere, la Jerarquia, els set sagraments, etc. Cal arribar a l’ànima de l’Església i endinsar-se en el fet vivent de Jesús i de la constel·lació que es va formar al seu voltant. L’Església no té ni ha de tenir llum pròpia, sinó que reflecteix, com la d’un sistema solar que té per centre Jesucrist, “Llum del Món”. L’eclesiologia ha de néixer a partir d’aquesta constel·lació de deixebles, en la qual brilla i a partir de la qual podem conèixer la lluminosa figura de Jesús. 

Aquesta comunitat de deixebles, seguidors enamorats de Jesús, l’anomenem Església, que no és mai un fet social, una societat per molt perfecta que vulgui ser, una estructura jurídica o cos estàtic, sinó una communio dinàmica amb carismes diferents i contrastats, impulsats tots ells per l’Esperit Sant. 

Balthasar dibuixa el seu teorema eclesial com si fossin els quatre punts cardinal o una creu: el principi petrí o de Pere, el paulí o de Pau; el principi joànic, el deixeble estimat de Jesús i també el carisma de Jaume, el germà del Senyor. Aquests quatre apòstols no són uns exemples que cal imitar, sinó per damunt de tot són typos en el sentit més fort de la paraula grega, "shapes", que diuen els anglesos. Segells matrius que marquen i donen forma a l’Església de tots els temps i per sempre.

No hem esmentat encara el principi bàsic, el que es troba a la confluència dels quatre carismes contrastats, de vegades en tensió, que hem enumerat abans. Aquest principi bàsic i fonamental és el principi marià, el de Maria la “Mare del Senyor”, que aplega amb un amor embolcallant els deixebles en el cenacle on reben l’Esperit Sant. Balthasar descriu el principi marià com el més bàsic. El centre de l’Església no és Pere, sinó María en comunió i en sintonia amb la qual rebem l’Esperit Sant. 



Balthasar creu que el teorema axial es podria amplificar amb molts altres carismes que també són importants en els evangelis. Esmenta la funció de Josep, pare legal de Jesús, el seu silenci i la seva docilitat a fer efectius els plans de Déu; el carisma de Maria Magdalena, “apostola apostolorum”, el de Marta, Maria i Llàtzer, els cordials amics de Jesús, els carismes de Nicodem i Josep d’Arimatea; el de Maties, que arriba a l’apostolat per sorteig, i fins i tot el de Judes, el prototipus dels traïdors de tots els temps. Tots ells formaren part de la constel·lació de Jesús i podrien ser ocasió d’altres axiomes diferents. Balthasar sempre obre camins i mai no tanca les portes que ell obre.

1.    El Principi Marià

El principi marià és el comú denominador de tots els seguidors de Jesús. El cor o l’ànima de Maria queda compendiada en el Fiat de l’Anunciació, en la humilitat de ser serventa de Déu del Magníficat,  i sobretot en  aquell “Maria conservava  totes aquelles coses en el seu cor i les meditava“ (Lc 2:19)  fent-les vida de la seva vida. Tot i que a vegades tant ella com Josep se sentien sobrepassat  i “no comprenien...” (Lc 2:49), com sovint ens passa a nosaltres. 

Maria va donar un cos humà al Fill de Déu perquè el Verb de Déu pogués ser home entre els homes i inserir en la història humana el Regne de Déu. També el deixeble i l’Església discipular han de prestar la seva carn, el seu cos i la seva ànima a Jesucrist perquè, per obra de l’Esperit Sant, Jesús s’encarni en ella cada dia i l’obra de Jesús continuï fermentant la història de la Salvació.


Per a Balthasar la mariologia no pot ser mai una enginyosa lletania de grandeses, glòries i privilegis aplicats a Maria. Al llibre Assaigs Teològics, el tractat dedicat a escatir la funció de Maria en la història de la Salvació, es titula significativament  Sponsa Verbi. L’extraordinària funció de Maria en l’obra redemptora de Crist no radica en el fet material de ser la mare biològica de Jesús, sinó en la seva relació esponsal amb la Paraula de Déu encarnada en el seu si. “Benaurat el ventre que et va portar i els pits que t’alletaren! Benaurats, més aviat els qui escolten la Paraula de Déu i la guarden” (Lc 11-27, 28). El fet carnal, “la carn no serveix per a res” (Jo 6:63). “La teva mare i els teus germans són aquí i et busquen. Qui és la meva mare i els meus germans? Aquell qui faci la voluntat del meu Pare, aquest són la meva mare, els meus germans i germanes”. (Mt 12:47). El lloc de Maria en la Història de la Salvació, en el dia a dia de l’Església i de l’ànima, és crear i nodrir l’ambient càlid femení i maternal on es realitza l’encontre i l’assimilació de la Paraula encarnada de Déu.


     



















2.    El principi petrí

És evident que l’Església no és Pere i només Pere, un Pere que ofega i exclou tots els altres carismes suscitats a l’entorn de Jesús. Tanmateix, tots els altres carismes, per  voluntat de Crist, han d’existir dins la comunió de Pere, com a roca sobre la qual Crist edifica la seva Església (Mt 16:18) i també per la missió rebuda, després d’un incisiu examen d’amor, de pasturar les ovelles i els anyells de Crist (Jo 2: 15-17). Pere encarna la missió pastoral: ser pastor i anar al davant d’una ramada sovint difícil de mantenir-ne la unitat, esperonant les ovelles més ressagueres i frenant les més agosarades i creatives perquè el ramat no es dispersi ni es perdi cap ovella. Pere és l’apòstol dels componiments que no satisfan ni els uns ni els altres, ha de practicar habitualment allò d’una de calç i una de sorra” per a salvaguardar la unitat que Jesús desitja amb tot l seu cor “ut omnes unum sint” (que tots siguin u), que no es trenqui la túnica inconsútil de Jesús, que càpiguen tots sense que no es trenqui la xarxa. 

Qui més mals de cap ocasiona a Pere és Pau. Pere, en el seu apostolat al litoral de Joppe, havia impulsat l’agregació dels pagans no jueus a l’Església. Recordeu la història del centurió Corneli (Ac.10), però a Antiòquia canvia de direcció i topa amb Pau. Quan van arribar-hi els jueucristians de Jaume que exigien la dietètica jueva, el menjar kosher i altres costums jueus als cristians no jueus, Pere, que abans mantenia una praxis oberta, va canviar de bàndol i Pau va saltar. Diu: Me li vaig oposar obertament perquè era notòriament reprensible... El qui va constituir Pere apòstol del circumcisos, féu igualment amb mi per als circumcisos” (Gal 2:7, 11-12). La dificultat d’entesa de Pau amb Pere era mútua. Pere valora els escrits de Pau com ambigus amb punts difícils de comprendre, que molts tergiversen” (2Pe 3:15-16).





3.    El principi paulí



Tot el ministeri de Pau està travessat per l’espasa, que és el seu emblema iconogràfic: “M’he fet jueu entre els jueus i gentil entre els gentils... m’he fet tot per a tots per amor a l’evangeli” (1Cor 9: 20-27). La seva vida va estar més esquinçada que la de Pere, precisament pel gran zel que el movia. “Impendam et superimpendam, em vendria com esclau i em tornaria a vendre per les vostres ànimes” (2Cor 12:15). Pau, el gran lluitador de la llibertat evangèlica, constata que el seu evangeli no acaba d’arrelar, precisament pel seu zel itinerant. Quan ell se’n va arriben altres amb un altre evangeli. “Jo sóc de Pau, jo d’Apol·lo, jo de Cefas, i jo de Crist. És que Crist està dividit? Pot ser que Pau ha estat crucificat per vosaltres?” (1Cor 1:12-13).



El Crist que predica Pau no és exactament el dels evangelis, que encara eren tradicions orals i no existien com a escrits fixes. Pau s’ha informat bé sobre Jesús i ha investigat pel seu compte. Als seus sermons inclou “loghia” de Jesús que no surten als evangèlics canònics. Diu, per exemple: “Recordeu les paraules del Senyor Jesús, quan Ell mateix va dir: Fa més feliç donar que rebre” (Ac 20:35). El Crist que predica Pau és global i concentrat en el fet de la crucifixió, la resurrecció i la glorificació. Aquest Jesús ell l’ha extret de la lectura dels profetes i l’ha experimentat en els tres anys que va viure en soledat al desert (a l’Aràbia) on va rebre il·luminacions extraordinàries del misteri guardat en el silenci de Déu durant segles i manifestat ara”, va tenir coneixement d’“allò que l’ull no ha vist mai ni l’orella ha sentit i que ens ha estat revelat per mitjà de l’Esperit, ja que l’Esperit ho escruta tot fins les profunditats de Déu” (1Cor 2: 9-10). Pau és un enamorat de Jesucrist (“Charitas Christi urget nos. L’amor de Crist ens impel·leix” (2Cor 5:14) i se sap cridat a evangelitzar i compartir el seu evangeli: “Ai de mi si no predico l’evangeli!” (1Cor 9:16). Però Pau no vol ser un franctirador, per això abans de començar qualsevol missió va anar a Jerusalem a veure Pere i Jaume, el germà del Senyor “per tal de no córrer en va”, i els va exposar “l’evangeli que no m’ha transmès cap home sinó que l’he rebut per una revelació de Jesús” (Gal 1:11). Els apòstols aproven l’evangeli de Pau i el confirmen com a apòstol entre els pagans. Qui serà capaç de frenar Pau d’ara endavant?



Pau se sap cridat per Jesús a traspassar fronteres i a anar sempre més lluny. L’amor que sent per Jesucrist i “aquest crucificat” (1Cor 2:29) l’esperona sempre endavant. Ell no se sent cridat a batejar, a exercir cura d’ànimes, a procurar pacientment un creixement harmoniós dels fidels, que ha suscitat (1Cor 1:17) sinó a predicar “on el Crist no ha estat  anomenat, per tal de no edificar sobre el fonament d’altri (Rm 15:20). El carisma de Pau és el d’obrir camins perquè l’evangeli arribi fins als extrems de la terra. Pau és impacient i inquiet de mena. Ha estat elegit apòstol al marge dels Dotze de manera carismàtica, per això ell es considera “tamquam  abortivus... com un avortó i el més petit de tots els apòstols” (1Cor 15:8-9). La posició carismàtica de Pau dins les coordinades eclesials és singular. Pere a Roma, Joan a Efes i Jaume a Jerusalem tingueren successors naturals. Pau no. Únicament un cristià pot sentir-se hereu de Pau per analogia i sempre la seva vocació carismàtica necessitarà del reconeixement i de la comunió amb Pere. Curiosament Pere i Pau van morir a Roma en unes mateixes circumstàncies. El martiri a Roma els va agermanar, ells que eren tan diferents: tanmateix, la memòria cristiana ha llimat les diferències i constitueixen una unitat, com si fossin  bessons. Pere i Pau presideixen i encapçalen el col·legi apostòlic, són els “archichoreus” els que dirigeixen i marquen el pas del cor apostòlic. Pere és la pedra i el fonament, Pau el Doctor per antonomàsia. Formen un quid-unum.





4.     El carisma de Joan

El principi joànic és tan essencial dins el teorema axial de l’Església com el de Pere i Pau, talment que, sense el carisma de Joan, l’Església deixaria de ser communio per esdevenir estructura o màquina propagandística. Joan és per damunt de tot el “Deixeble que Jesús estimava”. Balthasar accepta la diferència de persones distintes entre Joan el fill del Zebedeu, que era galileu, i el Deixeble estimat, al qual la tradició també ha anomenat Joan, que era de Jerusalem i que tenia accés lliure a la casa del Summe Sacerdot, Caifàs. Aquest Joan i Andreu, el germà de Pere, pertanyien al grup de deixebles de Joan Baptista, i allà van conèixer Jesús, que també pertanyia al grup, on rebia el renom de “l’Anyell”, per la seva mansuetud en contrast amb el caràcter fogós i contundent del Baptista (“Ecce agnus Dei”). Al cercle religiós del Jordà, com en el conegut del Qumran, es conreava una teologia mística i simbòlica, de dicotomies llum-tenebres, mort-vida, i del significat del vent, del foc, de l’aigua, del pa, del vi, etc. 




En aquell ambient Joan el Deixeble va intimar amb Jesús. El quart evangeli, escrit pel Deixeble o pel seu entorn més pròxim, comporta moltes al·lusions aplicades a Jesús de la teologia mistica del Jordà. Quan Jesús abandona el grup del Baptista, després de la forta experiència del baptisme, Joan i Andreu el van seguir a Galilea “Rabbi, ubi habitas? Venite et videbitis. Venerunt ergo et viderunt et apud eum manserunt. Erat quasi hora decima. Mestre on t’allotges? Veniu i veureu. Hi anaren i veieren i van romandre amb ell. Eren com les quatre de la tarda” (Jo 1: 35-40). Aquell “vine i veuràs” i aquell “romandre” marquen l’essencial del carisma de Joan. El Baptista era l’amic de l’Espòs (Jn 3:29), però l’Espòs de veritat és Jesús. Joan, ja vell a Patmos, a l’Apocalipsi, descriu “les Noces de l’Anyell” i l’Església com a Esposa. Joan és l’únic que reporta el logion de Jesús: “Manete in dilectione mea” (Jo 15:9). El carisma de Joan és precisament aquest romandre perseverant en l’amor. Al final del seu evangeli Joan torna a l’inici del seu seguiment amb Jesús. Jesús diu a Pere: “Segueix-me”, Pere es gira i veu el Deixeble que Jesús estimava i li diu: Senyor, i aquest què?” Jesús li respon: “Si vull que es quedi fins que jo vingui, a tu què? Tu segueix-me. Així es va difondre el rumor entre els germans que aquell deixeble no moriria...” (Jo 21:19-23). Ell és l’amor que roman, la caritat major que no passarà mai”, de què va parlar Pau (1Cor 13:13). 

Joan estableix una relació molt especial amb Pere. Pere és el “ministeri”, la responsabilitat pastoral, Joan és l’amor del deixeble envers el mestre. Jesús, abans de confiar el ministeri pastoral a Pere, li reclama “un amor més gran que els altres”. El ministeri exigeix sempre un amor més gran. Ben significativament els Sinòptics anomenen Pere “Bar-Jonas”, en canvi, el Quart li diu “Simó, fill de Joan” (Jo 21:15), suggerint una relació de filiació del govern pastoral envers l’amor joànic. Pere i Joan corren tots dos cap al sepulcre el matí de Pasqua. El deixeble corre més i arriba més aviat, però deixa que Pere entri el primer. “Aleshores entrà també el Deixeble, va veure i va creure” (Jo20: 1-9). El carisma de Joan encarna l’amor contemplatiu, que sintonitza immediatament amb Jesús i esdevé perspicaç, intuïtiu. A l’aparició del llac de Galilea, és el Deixeble que enmig de la foscor i de la boirina descobreix: És el Senyor”. Pere, que anava nu, es va cenyir la brusa i es tirà a l’aigua (Jo 21:7-8). El de Pere i el de Joan són dos principis que van molt junts, Pere necessita l’amor joànic per a respondre adequadament al Senyor, però Joan conserva la seva missió, que és diferent de la de Pere. Pere no pot absorbir Joan. És impossible reduir l’amor al ministeri, a la pastoral, a l’apostolat, a l’activitat.

Una altra característica, i no és la menor, del principi Joànic és que el Deixeble va rebre la Mare de Jesús a casa seva. Jesús, morint, no va confiar la seva mare a la parentela, com era el més natural, sinó al Deixeble estimat. I també el cristià, només al costat del Deixeble, podrà viure intensament el principi marià que és central dins l’Església. La vida dels religiosos o la monàstica pot ser petrina o paulina, però eminentment és joànica, la de l’amor més gran, que rep Maria a casa seva com a Mare.
Ha estat dit que el Catolicisme Romà és exageradament petrí, com el protestantisme és paulí i l’Ortodòxia és joànica. És una caricatura, però que té un fons de veritat. L’ecumenisme no serà fer prevaler un principi sobre un altre, sinó el d’aprofundir i revitalitzar molt més el principi marià per trobar entre tots un nou equilibri.

5.    L’Església de Jaume
Aquest principi és el més difícil de definir o, més ben dit, no ha estat mai ni ho estarà ben definit. Els evangelis parlen de dos apòstols que es diuen Jaume, i Pau i els Actes n’esmenta un altre Jaume, germà del Senyor” que tenia un cert rang apostòlic. Balthasar, en dissenyar el carisma de Jaume, es refereix principalment al germà del Senyor com a cap de l’Església de Jerusalem,. L’Església de Jaume és l’Església de la Circumcisió, real o metafòrica. Jaume personifica l’Església que se sent lligada a la Llei i a les obres que prescriu la Llei. En els temps apostòlics l’Església dels jueus conversos era la majoritària amb escreix. 

Quan els apòstols i Pere abandonen Jerusalem, cap a l’any 43, s’hi queda com a cap de la Comunitat Jaume, el Germà del Senyor. Hi havia el seriós perill d’instituir en l’Església un “califat” de parents de Jesús, per això els evangelis retreuen sovint la incredulitat i oposició a Jesús de la seva parentela. Amb tot, en els moments de la crucifixió la parentela era a Jerusalem per defensar Jesús i Maria era al peu de la creu. Després de la Resurrecció els parents del Senyor perseveraren al cenacle al costat dels apòstols (Ac 1:14) i ja no es mogueren de Jerusalem.
L’experiència de la venda obligatòria de les propietats i l’establiment d’una caixa comuna, en l’expectació del pròxim retorn del Senyor, va ocasionar la bancarrota de la comunitat, que hagué de dependre de la subvenció de les esglésies filials. Si haguessin preguntat a Pere o a Pau quina era la primera comunitat cristiana, la mare de totes les altres, haurien respost decididament que era la de Jerusalem i que tot cristià tenia l’obligació de contribuir al seu sosteniment, perquè les altres comunitats no jueves només eren una prolongació d’Israel.
De l’àmbit de Jaume no tenim més escrits canònics que la carta de Jaume, germà del Senyor, escrita entre l’any 50 i 60, i la de Judes, “germà de Jaume” al qual va succeir, en raó del “califat”, com a cap de l’Església de Jerusalem. Amb la caiguda de Jerusalem i la Guerra del 70-73. La comunitat judeocristiana fou dispersada i quedà polvoritzada en multitud de grupuscles en països i ambients semites, d’on sortiren multitud d’apòcrifs, plens d’extravagàncies i d’heretgies. Les heretgies més impensables neixen precisament d’aquests grups fanàtics de Llei.
Els membres de l’Església de tots els temps que podríem emmarcar en el carisma de Jaume serien els cristians legalistes, els que s’aferren durament a les tradicions i rebutgen els carismes de Pere i sobretot el de Pau, són els integristes que es troben a tot arreu -catòlics romans, protestants i ortodoxos. Balthasar creu que aquesta sensibilitat cristiana ha de tenir també un lloc dins els eixos eclesials, per poc que conservin quelcom del principi marià.
Però hi ha més. L’Església no obtindrà la seva plenitud fins que “els israelites als quals pertanyen la filiació, la glòria, l’aliança i les promeses, i el Crist segons la carn” (Rm 9:2) entrin a formar part de l’Església com a “Ecclesia ex Synagoga” fraternalment unida a la “Ecclesia ex genitibus”, que són les dues formes matrius de l’Església. L’Epistola als Romans cap. 9-11, parla del misteri d’Israel i de la promesa irretractable que ha rebut de Déu. La conversió d’Israel significarà la plenitud de l’Església volguda per Déu. Com és evident això va per llarg i marcarà un altre equilibri de forces i carismes eclesials, en què Josep i el Baptista tinguin molt  més joc. 



De moment el principi de Jaume està bastant vacant, fora dels cristians tradicionalistes i de les petites comunitats de jueus-messiànics, acollits dins l’Església Catòlica o les Protestants.





Són jueu convertits que no volen renunciar a les seves arrels nacionals i religioses jueves i troben en el cristianisme un desenvolupament carismàtic de la seva fe. Celebren el Sabbat, que el fan acabar amb l’eucaristia cristiana dominical. Són un tast per endavant de l’Israel de Déu que finalment reconeix el Messies. 

lunes, 5 de octubre de 2015

Sapientia sanctorum - 13

Els àngels

Habitualment en la predicació que fem a l’església el tema dels àngels és evitat i considerat relliscós. Si la gent amb prou feines creu en Déu, com hem de pretendre que creguin en els àngels! I per l’extrem contrari ens trobem amb el cas de molta gent que no creu en el Déu de la Bíblia ni en cap Déu personal, però que encarrilen la seva religiositat en el culte als àngels, com a éssers intermediaris entre allò que és desconegut i la realitat viscuda de cadascú, dotats d’un poder màgic que podem decantar, gairebé màgicament, segons les conveniències de cadascú. Per aclarir el problema, la solució no està en amagar-ho i amputar una part de la nostra fe cristiana ni tampoc a rebatre amb apologètica contundent les desviacions d’una pietat popular desorientada que va per camins de l’esoterisme i de la màgia. Crec que és bo de tornar a llegir la Paraula de Déu per esbrinar la naturalesa i la funció d’aquests éssers espirituals que formen el món invisible, aquell que Déu va crear abans del món visible, con diem en el Credo.


La Bíblia parla d’ells constantment, des de les primeres pàgines del Gènesi fins a l’Apocalipsi. La transcendència de Déu és tan immensa que no la podem imaginar si no a través de la seva glòria, que els àngels transparenten i la fan concebible i imaginable per a la ment humana. Tanmateix, ja des de la primeria del cristianisme, els guardians de les comunitats hagueren de cridar l’atenció als desviaments de l’angelologia. La religiositat popular, des de sempre, corre el risc d’entretenir-se i de centrar-se en qüestions secundàries i d’oblidar allò que és essencial. Déu va crear els àngels abans dels segles, i els va crear com a éssers espirituals, immaterials, pura força sota les ordres de Déu, i els va crear a imatge de l’Esperit Sant, per a ser enviats i per a servir els designis de Déu com eren a la creació del món material i de l’ésser humà. Si els àngels foren creats a imatge de l’Esperit Sant, Déu va crear l’home a imatge del Fill i el va crear ja predestinat a la filiació divina. En la Bíblia és un fet molt habitual que el fill gran ha d’ocupar-se del fill petit, que resulta el preferit del Pare: tenim els casos d’Esaú i Jacob, de Jacob que prefereix el petit Benjamí, i en el Nou Testament trobem la paràbola del Fill Pròdig, en què el germà gran, que mai no s’ha apartat del pare i de la casa paterna, ha d’alegrar-se del retorn del fill petit, feble i poc entenimentat. Als àngels, com a germans grans de tot allò que Déu ha creat, els correspondrà de ser servidors no solament de Déu, sinó sobretot del  gran i estremidor designi de Déu: l’Encarnació del Verb, que el Fill de Déu hagi volgut esdevenir home i hagi encetat una empresa inaudita en el món material, com és la santificació de l’home i de totes les coses per obra de l’Esperit Sant. I en aquesta magna empresa els àngels juguen un paper important; precisament foren creats per això.

Com s’ho fan? Els àngels són agents de Déu, que actuen des de les estructures invisibles de la realitat en què ens movem. Però el fet de ser “força de Déu” i invisibles els atorga un caràcter enigmàtic perillós i seductor; per això sant Pau ha de posar en estat d’alerta la comunitat cristiana sobre el paper subordinat dels àngels envers Jesucrist i fins i tot envers l’Església, a la qual serveixen. Diu sant Pau: “Si un àngel gosava anunciar un evangeli diferent de l’evangeli de Jesús, que sigui anatema” (Gal 1:8). I afegeix en un altre lloc que també ells necessiten conèixer, per mitjà de l’Església, els variadíssims recursos de la saviesa de Déu, segons els designis amagats des de tots els segles (Ef 3:10). De res no serveix a un cristià parlar la llengua dels àngels si li mancava l’amor a Jesucrist (1Cor 13:7); més encara, els cristians que han assolit una unió perfecta amb Jesucrist, un dia judicaran els àngels (1Cor 6:3). La carta als Hebreus tracta prolixament sobre la supremacia de Jesús sobre els àngels i conclou: “Tots el àngels són esperits enviats a servir en ministeri (ministrantes) a favor del qui han d’heretar la salvació” (He 1:14).


Quan els àngels no envaeixen l’esfera divina i ocupen el lloc que els correspon, no destorben gens ni mica en la vida cristiana, ni en la comprensió del misteri de Déu, ans al contrari, ens són un ajut i pertanyen a la pedagogia que Déu utilitza per fer-nos entendre la seva santedat radical i la seva immensa glòria, cantada per miríades d’àngels que no paren ni de dia ni de nit de proclamar la triple santedat de Déu. Hi ha àngels de consol, com el d’Agar i Ismael, àngels com aquell d’Habacuc que et prenen pels cabells i gairebé t’obliguen a fer una bona acció que mai no t’hauries imaginat. Hi ha àngels que són bons companys de camí, com va ser Rafael per a Tobies, que amb la seva conversa eixamplen el cor, que són previsors dels perills, savis a trobar solucions escaients, lleials a l’amistat. També hi ha àngels que són executors de la ira divina, com aquell que va fustigar Heliodor, opressor del Poble de Déu i profanador del més sagrat. Els infants, els pobres, els indefensos tenen també un àngel protector sant i terrible, que contempla Déu cara a cara. Desgraciat aquell que gosi atemptar contra la innocència i la dignitat d’un d’aquests petits! Desgraciat d’aquell que aprofitant-se de la seva situació privilegiada trepitgi el pobre i el desvalgut, perquè no ho farà impunement! Déu hi està a l’aguait i enviarà tard o d’hora els seus àngels més ardits a fer justícia a favor d’aquells que en aquesta vida no tenen cap altre defensor sinó Déu.



L’Església, mare i mestra de la nostra fe, ens fa venerar els sants àngels com a extensió de la majestat de Déu. Els àngels són presents durant la nostra pregària, com ens fa dir el salm: “Déu meu, us cantaré els salms a la presència dels àngels”. Els àngels presenten les nostres peticions davant l’altar de Déu. També nosaltres, principalment en l’Eucaristia, ens associem a la litúrgia celestial, com fa la Divina Litúrgia bizantina quan canta el “Cherubikon”, com fem els llatins quan cantem el “Sanctus”. Els àngels del cel són l’exponent de la creació incorrupta i santa, que és a la presència de Déu, i com a germans grans representen davant Déu el món i els homes que ens debatem, enmig de les ambigüitats de la vida, esperant que tot sigui transformat i que Déu sigui tot en tots. Mentrestant, nosaltres, mentre esperem el crit de l’arcàngel de l’Apocalipsi que clami que el temps s’ha acabat, demanem sovint a Déu que ens enviï un àngel bo, un àngel de la guarda que ens protegeixi i ens guiï per camins de pau i que al moment dels nostre traspàs, els àngels ens surtin a l’encontre i ens duguin a la Jerusalem celestial, on puguem fruir eternament de la santa i dolça confraternitat amb els àngels que ens has servit i ens han guiat pels particulars i de vegades atzarosos camins de la nostra vida.

jueves, 30 de abril de 2015

Colligite fragmenta 13

El valor cristià del treball

La festa del Primer de Maig no va néixer al sí de l’Església, sinó que té el seu origen en la societat laica. El Papa Pius XII va “cristianitzar” la festa del treball, promoguda pel món obrer i sindical, sincronitzant-la amb la de Sant Josep Obrer. L’Església i els cristians ens haurem d’acostumar cada vegada més a assumir valors i propostes que ens vénen de fora i a trobar-hi el fons cristià que tenen al darrere, sovint amagat, i considerar-les com un estímul a fer com aquell escriba savi, de què parla l’evangeli, que treu del seu cofre “coses noves i velles” (Mt 13:52). L’humanisme laic, fill de la Il·lustració del segle XVIII, no és per definició una obra del dimoni, sinó que,des del seu origen, té moltes llavors de veritats cristianes oblidades o menystingues. Tancar-nos-hi fora tan neci i desassenyat com enlluernar-nos-hi sense cap discerniment.


Els conflictes socials que va provocar la industrialització del segle XIX van ser un detonant perquè l’Església reflexionés a fons i es dotés d’una “doctrina social”. Tanmateix la formació d’una “teologia del treball” va ser una mica posterior, i no la trobem sistematitzada fins als anys 40 i 50 del segle passat. La teologia del treball té clares arrels bíbliques i evangèliques, aplega fragments eximis dels Sants Pares de l’Església. Recordem les grans aportacions dels francesos PP. Chenu i Enric de Lubac després de la Guerra i d’haver “confraternitzat” en la Resistència a l’invasor nazi. Fins a aquella època precursora del Concili, en la predicació i en la formació espiritual dels cristians, el treball era considerat preferentment com un antídot contra l’ociositat, mare de tots els vicis, o com a resultat del càstig diví que pesa sobre l’home com diu el Gènesi (17:19): “La terra serà maleïda per culpa teva, tota la vida passaràs penes per poder menjar d’ella, et produirà espines i cards, menjaràs el pa amb el suor del teu front, fins que tornis a la terra d’on vas ser tret”. El Concili Vaticà II va recollir les millors aportacions de la nova teologia del treball en el capítol III de la Gaudium et Spes, dedicat a l’activitat humana, però les al·lusions a la dignitat del treball, a la seva justa retribució, al bé que representa el treball en la societat, segons el designi de Déu, solquen tots els documents conciliars.

Més que no l’aspecte penal o de càstig pel pecat d’Adam i Eva, cal que llegim amb atenció la pàgina anterior, la del relat de la creació on l’ésser humà apareix com a coronament de tot el cosmos: “I Déu prengué l’home i el posà al jardí de l’Edèn perquè el conreés i el guardés” (Gn 1:15). El treball, doncs, en el seu origen no és un càstig, una penalitat que cal evitar tant com sigui possible, sinó l’exercici de la potencialitat humana, de la intel·ligència, de la creativitat, del domini de l’home sobre la matèria, de la capacitat de transformar i de millorar tota la creació que Déu li va confiar perquè la perfeccionés i perquè s’hi perfeccionés ell mateix tot treballant, a imatge de Déu creador. “El meu Pare treballa sempre, i Jo també treballo”, diu Jesús a l’evangeli de Joan (5:17). Per a un cristià, la persona que malda per viure bé sense treballar o treballant el mínim no és un espavilat ni un afortunat, sinó una persona que renuncia a la dimensió més important de l’home sobre la terra dominant-la, millorant-la i embellint-la i treient-ne profit. La persona que defuig de treballar retrocedeix en l’ordre creacional al gènere animal o vegetatiu. L’home està fet per a treballar com l’ocell està fet per a volar. La manca de treball sobretot per a la gent jove no solament és un greu fenomen social sinó un autèntic atemptat a la dignitat i al futur d’aquests joves.

Cal insistir molt en aquesta “espiritualitat del treball” i fer que amari la consciència de cada persona i de la societat perquè del treball assumit com a vocació essencial i aportació personal a la comunitat humana depèn l’harmonia de la persona, el desenrotllament del país i la pau social. Hem pecat molt i estem pecant molt quan degradem el treball i el convertim en mercaderia, en explotació de la persona i degradació de la naturalesa en recerca de beneficis sense límits a tort i dret. Assistim amb gran dolor i escàndol a casos flagrants de defraudació pública, de caixes B, d’apropiació indeguda de béns col·lectius, d’abús partidista d’allò que és de tots i que paguem entre tots, i no dubtem de qualificar aquesta plaga menyspreable amb el nom de corrupció. Però cal que ens mentalitzem que també és corrupció l’absentisme laboral, l’afany de fer prevaler els capricis propis sobre el bé col·lectiu del centre de treball, la desgana, la desmotivació sistemàtica, les trampes, el treball barroer. Certament és un peix que es mossega la cua, perquè les causes i els efectes s’encavallen amb conseqüències tràgiques per a tothom de manca de llocs de treball, de lleis regressives que anul·len drets conquerits a vegades heroicament, de serveis socials precaris i fets de mala gana.

Això és molt difícil de solucionar a cop de legislació, des del BOE, a causa de  la gran desconfiança que predomina arreu, perquè la llei sovint ja porta amagada la trampa. Cal arribar a les consciències, cal apel·lar al principi i fonament de les motivacions de viure: què som, què fem en aquest món, quins són els nostres objectius i quin sentit tenen. Els cristians, que veiem i volem viure d’acord amb el projecte creacional de Déu, ho tenim clar, i l’humanisme laic, aquell d’on va sortir la necessitat de celebrar una festa del treball, té molts elements i molts ideals que lliguen amb els nostres. Encara ens cal lluitar molt costat a costat per fer prevaler la dignitat del treball i del treballador davant l’individualisme egoista i d’una cultura que només considera el treball des d’un punt de vista purament utilitari i mercantilista.

Jesús i el seu evangeli no ens donen fórmules o receptes per a resoldre els problemes socials ni pretenen instaurar una ciutat cristiana en oposició a les altres. La gran aportació que l’evangeli de Jesús fa al món és la de transformar el cor i la ment de la persona segons el meravellós designi de Déu que vol la felicitat de l’home. Deixem que Jesús i el seu evangeli amari la nostra vida familiar, laboral i social, perquè aquesta és la nostra vocació com a cristians i la nostra veritable aportació específica a la proposta d’un món més just i fraternal que tots desitgem.    

miércoles, 4 de marzo de 2015

Colligite fragmenta 12

“Myself and my Creator”. Jo i el meu Creador (Newman). Reflexions de Quaresma

Les crides a la penitència i a la conversió del cor que ens fa Déu Nostre Senyor es poden malmetre quan nosaltres diluïm la nostra responsabilitat de pecadors en una responsabilitat anònima d’un pecat genèric o en la connatural flaquesa de la naturalesa humana. És clar que som dèbils, però l’home lliure és quelcom més que la seva feblesa. És clar que hi ha un pecat col·lectiu el pes del qual ens aclapara i que va més enllà de la culpabilitat de cadascú; però en aquesta mena de síndrome de pecat col·lectiu cadascú n’és còmplice amb el seu pecat personal, amb el pecat que ell comet i que podria evitar. I és ací, en el reconditori de la pròpia consciència on s’adreça la veu admonitòria de Déu i, amb ella, la seva gràcia que sana. “Qui peca, aquest morirà. El fill no carregarà amb la culpa del pare, ni el pare amb la del fill; sobre el just la seva justícia i sobre el malvat la seva maldat”, deia el Senyor pel profeta Ezequiel (Ez 18:20).

“Myself and my Creator” (Jo i el meu Creador) era un lema favorit de John Henry Newman. Quan subratllem el jo, la persona en la seva individualitat de cara a Déu, quan remarquem la llibertat i la responsabilitat de l’home de cara al seu Creador, no és per establir entre Déu i l’home una relació commutativa, o de posar-se l’un davant de l’altre en mútua competència. Ben al contrari; és Adam que vol recuperar la seva forma originària i que torna al seu Creador.

El gran drama de l’home, de l’home genèric i de l’home concret que és cadascú de nosaltres, rau en un greu malentès que perverteix de soca-rel la veritat de l’home, perquè subverteix la veritat de Déu. L’home i el seu Creador no són realitats en pugna dialèctica, a veure qui guanya qui, qui esclafa qui. Aquesta visió de Déu i de l’home és profundament pagana, és el mite de Prometeu, castigat pels déus perquè volia apoderar-se del foc de l’Olimp. L’enemic de l’home no és Déu. Déu és el Pare i l’amic; no està gelós de la llibertat ni del poder de l’home; ben al contrari, Ell n’és el Creador i la garantia. Perquè, doncs, aquesta malfiança? Qui l’ha inoculada en el pensament de l’home? Déu no vol l’anorreament de l’home, ni tan sols de l’home pecador, sinó que es converteixi i que visqui arrelat en la seva veritat i en el seu amor que fan viure de debò l’home.

Déu no ha donat la seva llei  -el decàleg-  per retallar la llibertat de l’home i deixar ben assentat el seu predomini; ben al contrari, la llei de Déu és revelació i és gràcia que ajuda l’home a viure d’acord amb la seva veritat, amb la forma de vida pròpia de l’home que Déu ha creat a la seva imatge i semblança. Per això, tractant-se de la llei de Déu, la transgressió no és cap afirmació de la llibertat, no és cap gest heroic sinó desastre i calamitat, ruptura interna i autodestrucció que porta a la mort. Per això deia el profeta Ezequiel: “Qui peca, aquest morirà”, no perquè Déu el mati, sinó perquè aquell que s’aparta de Déu, talla el seu lligam amb aquell que és la font de la vida, d’aquesta vida terrenal i de l’eterna.

La llei de gràcia inaugurada per Jesucrist certament va invalidar tot el sistema ritual i penal del vell judaisme , però mai no ha pretès de destruir el decàleg. Jesús va dir: “Heu sentit el que ha estat dit als antics: no mataràs, però Jo us dic...” (Mt 5:21). Aquest “Jo us dic” no és una desqualificació del precepte que ha estat dit, sinó més aviat una intimació a convertir-lo en actitud permanent de vida, és a dir, en un esperit vivificant que travessa tota la lletra de la llei, sense trencar-la, però sense aturar-s’hi, per anar de dret vers el seu objectiu que és l’amor: la caritat de Crist vessada en els nostres cors per l’Esperit Sant que ens ha estat donat. En la nova economia cristiana de la gràcia, la caritat no solament és la meta, sinó l’ànima que impulsa cada pas i que vivifica la norma de vida.

Com diu l’evangeli: “Si no sou millors que els escribes i els fariseus no entrareu pas al Regne del Cel” (Mt 5: 20). Si volem ser seguidors de Jesucrist hem de ser homes i dones plens de l’Esperit Sant. La rectificació de criteris i de costums que demana la Santa Quaresma no seria obra de gràcia si no fos duta a terme per l’Esperit Sant, que fa brollar del cor la contricció perfecta dels pecats i l’impuls de caritat que fa complir suaument, amb dolcesa de cor, allò que Déu espera de cadascú de nosaltres.



viernes, 2 de enero de 2015

Sapientia Sanctorum 12

BASILI EL GRAN I ELS ALTRES DOS PARES CAPADOCIS

Els anomenats “Pares Capadocis” són tres: Gregori de Nazianç (329-389), Basili de Cesarea (335-379) i el germà d’aquest,Gregori de Nisa (330- 394). Tots tres van ser bisbes, grans teòlegs i amics de l’anima. Acabats els estudis a l’Acadèmia d’Atenes, tots tres convingueren a retirar-se junts per fer “vida filosòfica”, en el sentit literal de la paraula, és a dir d’estimació apassionada per la Saviesa en majúscula. Convingueren en aplegar-se junts a Annissa que era una propietat familiar de Basili. Els cinc anys que va durar aquella experiència monàstica van marcar profundament els tres amics per tota la seva vida.

Les nombroses cartes que Basili i Gregori de Nazianç enviaven als seus mestres i amics des d’Annissa tingueren una enorme repercussió i serviren per a dissenyar un ideal superior de vida cristiana, el dels filòsofs de veritat que centren la seva especulació i la seva manera de viure en l’Evangeli de Jesús. Els tres amics són i volen ser diferents del monjos rudes i impulsius que Basili havia vist a Egipte i Síria, i també volen diferenciar-se de la intemperant bel·licositat i dels extremismes d’Eustaci, un monjo asceta fogós i conflictiu, avui diríem fonamentalista, que els bisbes de l’Àsia Menor van desaprovar i condemnar. El ascetes filòsofs d’Annissa mantenien el fons de l’ensenyament platònic que havien après a l’Acadèmia, però la seva reflexió no se centrava en la vella mitologia interpretada en clau mística, com era la moda d’Atenes, sinó en la Paraula i la persona de Jesús, i propugnaven uns ideals de vida més elevats i vigorosos que els filòsofs neoplatònics o estoics. Amb aquests tres intel·lectuals capadocis la teologia cristiana va fer un pas de gegant i va superar amb escreix la decadent filosofia pagana.

Basili fou ordenat prevere de l’Església de Cesarea de Capadòcia i hi va fundar, a les seves expenses, un “xenodochion”, que era hospital, hospici i asil, regentat per ell mateix i per un grup de seguidors amb els quals volgué reviure l’experiència d’Annissa. Per a aquella petita comunitat, i per a totes les que poguessin sortir posteriorment, Basili va redactar les seves Regles Morals que han tingut una importància cabdal per al monaquisme de tots els temps. No oblidem que el mateix Sant Benet les declara com a normatives per als seus monjos.
 Amb tot, cal dir que Basili no les va escriure exclusivament per a monjos. Més encara, evita sistemàticament la paraula “monachós” perquè tenia unes connotacions socials que eren estranyes al seu ideal de vida. Ell parla sempre d’un “estat de vida, una “politeia”, conforme a l’evangeli”.  Dissenya un ideari moral tret tot ell l’Evangeli i de les cartes dels Apòstols, a partir del manament axial de l’amor a Déu i al pròxim, amb vista a tot bon cristià, de tota mena i condició. Els clergues, els casats, els cèlibes, els monjos, cadascú viu l’ideal cristià d’acord amb el seu estat, amb el ben entès que cadascú és cridat a la perfecció de la vida cristiana. Tanmateix Basili  està ben convençut que aquesta perfecció no arriba a fer-se realitat si el cristià no assumeix i fa seves  espiritualment les renúncies pròpies de la vida monàstica, encara que sigui casat i encara que s’hagi d’ocupar dels negocis del món. Les renúncies baptismals condueixen per la seva pròpia lògica a la renúncia als afanys i vanitats de la vida mundana, la mérimna biotikè. Segons Basili,  cada cristià autèntic, al fons del fons, té una ànima de monjo, que anhela les totalitats.
      
Com a bon grec, Basili sap que l’home és un ésser eminentment social,  per això vol que l’ascetisme cristià que ell dissenya sigui per damunt de tot “cenobític”, viscut en comunitat. Escriu en la Gran Regla: “La vida comuna val més que la solitud per a conservar millor els béns que Déu ens ha fet... Tu que vius de cara a tu mateix, a qui rentaràs els peus? Després de qui et posaràs el darrer? Qui serviràs? Aquell gran goig, aquella joia de viure junts els germans, que l’Esperit Sant compara al perfum, com l’experimentaries si vius reclòs?”.
Basili va acabar les seves Regles i el seu “Asketicon” quan ja era bisbe de Cesarea. Fins que no arriba el monacat basilià, la malfiança entre els bisbes i els monjos era cosa habitual. Per Basili, en canvi, els monjos o ascetes que es lliuren al servei de Déu i dels pobres i que assumeixen les seves Regles no són un apòsit circumstancial, sinó una part vital i generadora de vida dintre de la comunitat eclesial. Tanmatix, Basili adverteix explícitament els monjos de no considerar-se mai una aristocràcia de l’esperit i de fugir del particularisme i de l’orgull de grup. Són fills i servidors de l’Església i, pel seu propòsit de ser cristians perfectes (télios: que corren i s’esforcen per obtenir el seu propòsit), han de ser per damunt de tot humils i promotors de fraternitat i de comunió.

Basili i Gregori continuen ensenyant-nos, també avui, camins de vida i de renovació. Per al cristià, anar endavant és sempre anar a les fonts. Ens cal centrar-nos en l’Escriptura i també llegir amb avidesa els Pares de l’Església, si volem  créixer sota l’impuls de l’Esperit Sant, que ens “fa recordar” i que ens empeny a ser el que som en grau superlatiu, és a dir cristians “perfectes”, integrals però mai integristes, projectats cap a l’objectiu final de la vida cristiana que és la unió de cor i d’esperit amb Déu i acompanyat del servei de caritat humil i laboriosa envers tothom que tenim al costat nostre. És el que els Pare Capadocis anomenaven “divinització de l”home”, la humanitat amarada de l’energia divina a imatge de Jesucrist.
















viernes, 5 de septiembre de 2014

Colligite fragmenta 11

La gran novetat de l’evangeli

Jesús proclama la sorprenent novetat de l’evangeli a partir d’una qüestió moral d’ordre pràctic sobre el dejuni que li plantegen els escribes i fariseus (Lc 5:33-39). Utilitzant les metàfores del pedaç de roba nova sobre roba vella i el vi nou en bots vells, Jesús equipara aquesta novetat amb l’arribada de l’espòs per a les seves noces, que deixa enrere els temps anteriors de la preparació. Jesús no va pretendre mai desbancar la Llei ni els profetes de l’Antic Testament; ho diu explícitament a l’evangeli de Mateu (5:17) “No he vingut a abolir, sinó a donar acompliment”. L’evangeli i la nova economia de la gràcia no destrueixen la naturalesa creada per Déu, ni llença al contenidor de les andròmines tot allò que Déu ha fet servir, especialment en el seu Poble elegit, amb vistes a l’arribada de Crist Espòs. No desautoritza ni anorrea res, però l’Esperit Sant ho transforma tot, infonent-hi una vida nova segons Crist, ho renova tot des de dintre i revela una nova significació dels preceptes i dels ritus antics. Sant Tomàs d’Aquino, autor de l’ofici del Corpus Christi, ens feia cantar al Lauda Sion: “Vetustatem novitas / Umbram fugat veritas / Noctem lux illuminat” (La novetat preval sobre la vellúria / la veritat fa fugir l’ombra / la llum il·lumina la nit).


La novetat de l’evangeli i de la nova economia de la gràcia no consisteix en simples retocs ni en una legislació més concorde amb els temps i amb la cultura ambiental, no és un lífting facial, és una vida nova. Tot és més profund, tot va més enllà de les expectatives psicològiques i sociològiques merament humanes. Es tracta de la irrupció, en el nostre món i en la nostra vida, del nou “eon”, de la realitat definitiva destinada a fermentar la ment i el cor de l’ésser humà a escala divina i en conseqüència del món i del cosmos.

Sant Ireneu de Lió, empès per la necessitat de defensar la fe contra els gnòstics del segle II, que la reduïen a una mitologia superior a la realitat material i històrica, la qual consideraven vulgar, va remarcar de manera contundent la realitat corporal i històrica de Crist i del cristianisme. No ens movem en el nivell dels artificis conceptuals, sinó en la realitat de la carn de Crist i de la condició corporal i espiritual del cristià. I en la compenetració d’aquestes dues realitats històriques, Crist i l’home, rau l’aportació transcendental de l’evangeli. En preguntar-se Ireneu què aporta de nou l’evangeli de Jesús a les profecies de l’Antic Testament, respon taxativament: “Doncs bé, sapigueu que Jesús aporta la màxima novetat quan aporta la seva Persona, anunciada per endavant pels profetes, perquè allò que ells profetitzaven era precisament que la Novetat vindria a renovar i a revifar l’home”.

No es tracta, doncs, solament d’una doctrina més pura i més excel·lent que l’antiga o que les altres, que hom pot trobar al supermercat de les ideologies de dretes o d’esquerres, sinó que el cristianisme és per damunt de tot una Persona viva que dóna vida: Jesucrist, el Fill del Déu viu, fet home, capaç de ser conegut i de ser estimat pels altres homes i dones, i la força que brolla d’Ell, que és el seu Esperit Sant, que vivifica l’ésser humà i que el renova espiritualment i corporal, des de la seva arrel. El Jesús de l’evangeli i el que predicava Ireneu no és equiparable de cap manera a un rei que ve a repartir regals i prebendes als seus addictes. Aquest Jesús mai no seria estimat per Ell mateix, per allò que Ell és, sinó per allò que dóna. El Jesús de veritat és el Verb de Déu fet home que es dóna Ell mateix i que, amb Ell, ens comunica la vida divina. Cito encara sant Ireneu: “Déu ha volgut que el seu Verb, esdevingut visible a tota carn, s’hagi fet carn Ell mateix, per manifestar-nos que Ell és rei de tota carn i de totes les coses”. I nosaltres, per la fe i pel Baptisme que ens insereix en l’Església, l’Esposa de Crist Espòs, participem visiblement, corporalment, de la mateixa vida divina, que Jesús ens comunica. L’alè de Déu sosté el nostre alè, el batec del cor de Déu fa bategar també el nostre, perquè en Jesús estem empeltats directament en la mateixa Trinitat de Déu, font i origen de tota vida.

No us penseu que parafrasejant sant Ireneu m’he apartat molt de l’evangeli que us volia comentar. El banquet de noces de què parlava l’evangeli de Lluc ens fa pensar en la unió esponsalícia de Crist amb la humanitat, amb l’ànima de cada creient, amb l’Església, la seva esposa visible, amb la humanitat difosa arreu del món i que l’Esperit treballa misteriosament. El vi novell del banquet de noces, que Crist no tornarà a tastar fins que no arribi el Regne de Déu (Lc 22:18), és la seva vida donada, la seva sang vessada que redimeix i vivifica tot allò que toca. Cal que els cristians tinguem escrit en el fons de la nostra ànima, amb les lletres de foc de l’Esperit Sant, que Crist, com ensenyava reiteradament Sant Ireneu, no ens salva perquè ens ha donat una nova “gnosis”, no ens salva la seva doctrina ni el seu exemple; en teologia tomista, diríem que aquestes no són la causa eficient, sinó causes concomitants. Jesús ens ha salvat amb la seva sang, tan real i tan humana com la nostra, però també totalment i absolutament divina. I aquesta és la gran novetat del cristianisme, la que forada el sostre de la història, la que és capaç de fermentar des de dintre totes les novetats que vinguin i sobrevinguin, la que renova i vivifica totes les realitats antigues i modernes tot donant-los valor perenne, d’eternitat. Aquest és el sentit d’aquell crit de Jesús al final de l’Apocalipsi: “Ecce nova facio omnia”, Heus ací que faig noves totes les coses (Ap 21:5)