jueves, 23 de enero de 2020

Sapientia sanctorum - 15


El mestratge de Sant Francesc de Sales


Avui el calendari catòlic i també l’anglicà fan memòria de Sant Francesc de Sales, un sant que impulsà un corrent espiritual molt potent. La família salesiana de Sant Joan Bosco el té com a mestre oficial, i també les religioses Saleses, però en ser declarat doctor de l’Església Universal, el seu magisteri espiritual és patrimoni de tots i, si avui respirem, ni que sigui una mica, l’aroma del seu ensenyament espiritual, ens en podem aprofitar ben positivament.

El més específic de Sant Francesc de Sales és el seu “humanisme devot”. M’explico. El món en què es movia el sant bisbe de Ginebra durant els primers decennis del segle XVIIè  estava galvanitzat, d’una banda, pel calvinisme triomfant i hegemònic en el seu bisbat i, per l’altra, amb una doctrina espiritual que els jesuïtes de segona i tercera generació propugnaven, com el cèlebre Ejercicio de Perfección y Virtudes cristianes del P. Alonso Rodríguez, per posar un exemple. Els calvinistes imposaven un cristianisme vertebrat per la doctrina de l’estricta predestinació. Per a ells, l’home és un accident sense importància, un ninot de palla davant la santedat i la justícia de Déu. És un cristianisme sever i rígid viscut en el neguit i el dubte, mai no confortat amb l’esperança teologal, de si sóc un elegit o un rèprobe. Per contra, la pietat post-tridentina posava l’èmfasi en la quantitat i en la magnitud d’obres bones que cal fer per a merèixer la salvació eterna. Tot ha d’ésser regulat i codificat, per una moral minuciosa i casuística, per una disciplina i unes normes que marquen tota la vida i que cal observar amb obediència cega; tots els pensaments i accions o són meritoris o pecaminosos o són fruit de la virtut o estan infectats d’orgull o vanitat; i per això cal fer constants exàmens de consciència.

Francesc de Sales, amarat de l’esperit de Sant Felip Neri, que ell havia percebut a Roma pels deixebles immediats d’aquest sant, el cardenal Baronio i el seu amic i corresponsal el beat Joan Jovenal Ancina, es trobava en una altra sintonia més tranquil·la i amable. El seu oncle, que era bisbe auxiliar de Ginebra, l’agregà a aquell bisbat i el novell sacerdot s’ocupà de la cura pastoral del Chablais, una regió fortament calvinista. Francesc aplegà uns pocs companys i amb ells constituí una petita comunitat sacerdotal a Thonon, que rebé la confirmació papal com a Oratori a la manera del de Roma. L’estratègia pastoral del De Sales era ben diferent a la usual de la Contrareforma. Deia: “La millor manera de predicar als heretges és l’amor, encara sense dir una sola paraula de refutació contra les seves doctrines”. Publicava uns pasquins en un francès planer però elegant que donava goig de llegir i els enganxava a les parets dels llocs més públics. Per això, molts anys més tard, sant Francesc de Sales ha estat proclamat patró dels periodistes catòlics. En aquest període va patir dos atemptats contra la seva vida. El 1602 va ser consagrat bisbe de Ginebra, però no pogué residir en aquesta ciutat que havia esdevingut oficialment calvinista i fixà la seva residència a Annecy, la segona ciutat més gran del seu bisbat, però en la zona  francesa de l’Alta Savoia.


La pastoral de Francesc de Sales se centrà principalment en l’atenció al confessionari i en la tasca de direcció espiritual. S’adona que gairebé tota la doctrina espiritual catòlica estava adreçada a l’aprofitament espiritual dels religiosos i religioses, com si les dones casades, que De Sales atenia majoritàriament en el confessionari, fossin ineptes per a una vida espiritual d’alta intensitat. A partir d’aquesta mancança, el bisbe de Ginebra compon el seu llibre magistral Introducció a la vida devota, publicat el 1608, adreçat a una hipotètica Philothea (amant de Déu), en què descriu l’itinerari espiritual d’un cristià que malda per ser-ho de veritat, no com una cursa atlètica d’obstacles que cal superar, sinó més aviat com un fenomen vital promogut per l’Esperit Sant en un moviment in crescendo en l’amor a Déu i al pròxim, sense menystenir els deures del propi estat i condició social. El llibre va tenir un èxit enorme i el 1610, De Sales va compondre un altre volum semblant, però pensat en un lector masculí simbòlicament anomenat Theòtim (temorós de Déu), que titulà Tractat de l’Amor de Déu. Aquests dos llibres complementaris constitueixen un cimal en la literatura espiritual cristiana, per la dolça humanitat que transpiren i per la comprensió de l’organisme psíquic i mental de l’home en el món que, sense deixar el món on ha de viure, pot arribar als cimals de la caritat i de la unió amb Déu.


2 comentarios: