Sapientia Sanctorum 12

BASILI EL GRAN I ELS ALTRES DOS PARES CAPADOCIS

Els anomenats “Pares Capadocis” són tres: Gregori de Nazianç (329-389), Basili de Cesarea (335-379) i el germà d’aquest,Gregori de Nisa (330- 394). Tots tres van ser bisbes, grans teòlegs i amics de l’anima. Acabats els estudis a l’Acadèmia d’Atenes, tots tres convingueren a retirar-se junts per fer “vida filosòfica”, en el sentit literal de la paraula, és a dir d’estimació apassionada per la Saviesa en majúscula. Convingueren en aplegar-se junts a Annissa que era una propietat familiar de Basili. Els cinc anys que va durar aquella experiència monàstica van marcar profundament els tres amics per tota la seva vida.

Les nombroses cartes que Basili i Gregori de Nazianç enviaven als seus mestres i amics des d’Annissa tingueren una enorme repercussió i serviren per a dissenyar un ideal superior de vida cristiana, el dels filòsofs de veritat que centren la seva especulació i la seva manera de viure en l’Evangeli de Jesús. Els tres amics són i volen ser diferents del monjos rudes i impulsius que Basili havia vist a Egipte i Síria, i també volen diferenciar-se de la intemperant bel·licositat i dels extremismes d’Eustaci, un monjo asceta fogós i conflictiu, avui diríem fonamentalista, que els bisbes de l’Àsia Menor van desaprovar i condemnar. El ascetes filòsofs d’Annissa mantenien el fons de l’ensenyament platònic que havien après a l’Acadèmia, però la seva reflexió no se centrava en la vella mitologia interpretada en clau mística, com era la moda d’Atenes, sinó en la Paraula i la persona de Jesús, i propugnaven uns ideals de vida més elevats i vigorosos que els filòsofs neoplatònics o estoics. Amb aquests tres intel·lectuals capadocis la teologia cristiana va fer un pas de gegant i va superar amb escreix la decadent filosofia pagana.

Basili fou ordenat prevere de l’Església de Cesarea de Capadòcia i hi va fundar, a les seves expenses, un “xenodochion”, que era hospital, hospici i asil, regentat per ell mateix i per un grup de seguidors amb els quals volgué reviure l’experiència d’Annissa. Per a aquella petita comunitat, i per a totes les que poguessin sortir posteriorment, Basili va redactar les seves Regles Morals que han tingut una importància cabdal per al monaquisme de tots els temps. No oblidem que el mateix Sant Benet les declara com a normatives per als seus monjos.

 Amb tot, cal dir que Basili no les va escriure exclusivament per a monjos. Més encara, evita sistemàticament la paraula “monachós” perquè tenia unes connotacions socials que eren estranyes al seu ideal de vida. Ell parla sempre d’un “estat de vida, una “politeia”, conforme a l’evangeli”.  Dissenya un ideari moral tret tot ell l’Evangeli i de les cartes dels Apòstols, a partir del manament axial de l’amor a Déu i al pròxim, amb vista a tot bon cristià, de tota mena i condició. Els clergues, els casats, els cèlibes, els monjos, cadascú viu l’ideal cristià d’acord amb el seu estat, amb el ben entès que cadascú és cridat a la perfecció de la vida cristiana. Tanmateix Basili  està ben convençut que aquesta perfecció no arriba a fer-se realitat si el cristià no assumeix i fa seves  espiritualment les renúncies pròpies de la vida monàstica, encara que sigui casat i encara que s’hagi d’ocupar dels negocis del món. Les renúncies baptismals condueixen per la seva pròpia lògica a la renúncia als afanys i vanitats de la vida mundana, la mérimna biotikè. Segons Basili,  cada cristià autèntic, al fons del fons, té una ànima de monjo, que anhela les totalitats.

      

Com a bon grec, Basili sap que l’home és un ésser eminentment social,  per això vol que l’ascetisme cristià que ell dissenya sigui per damunt de tot “cenobític”, viscut en comunitat. Escriu en la Gran Regla: “La vida comuna val més que la solitud per a conservar millor els béns que Déu ens ha fet... Tu que vius de cara a tu mateix, a qui rentaràs els peus? Després de qui et posaràs el darrer? Qui serviràs? Aquell gran goig, aquella joia de viure junts els germans, que l’Esperit Sant compara al perfum, com l’experimentaries si vius reclòs?”.

Basili va acabar les seves Regles i el seu “Asketicon” quan ja era bisbe de Cesarea. Fins que no arriba el monacat basilià, la malfiança entre els bisbes i els monjos era cosa habitual. Per Basili, en canvi, els monjos o ascetes que es lliuren al servei de Déu i dels pobres i que assumeixen les seves Regles no són un apòsit circumstancial, sinó una part vital i generadora de vida dintre de la comunitat eclesial. Tanmatix, Basili adverteix explícitament els monjos de no considerar-se mai una aristocràcia de l’esperit i de fugir del particularisme i de l’orgull de grup. Són fills i servidors de l’Església i, pel seu propòsit de ser cristians perfectes (télios: que corren i s’esforcen per obtenir el seu propòsit), han de ser per damunt de tot humils i promotors de fraternitat i de comunió.

Basili i Gregori continuen ensenyant-nos, també avui, camins de vida i de renovació. Per al cristià, anar endavant és sempre anar a les fonts. Ens cal centrar-nos en l’Escriptura i també llegir amb avidesa els Pares de l’Església, si volem  créixer sota l’impuls de l’Esperit Sant, que ens “fa recordar” i que ens empeny a ser el que som en grau superlatiu, és a dir cristians “perfectes”, integrals però mai integristes, projectats cap a l’objectiu final de la vida cristiana que és la unió de cor i d’esperit amb Déu i acompanyat del servei de caritat humil i laboriosa envers tothom que tenim al costat nostre. És el que els Pare Capadocis anomenaven “divinització de l”home”, la humanitat amarada de l’energia divina a imatge de Jesucrist.