“Myself and my
Creator”. Jo i el meu Creador (Newman). Reflexions de Quaresma
Les crides a la penitència i a la conversió del cor que ens fa Déu Nostre
Senyor es poden malmetre quan nosaltres diluïm la nostra responsabilitat de
pecadors en una responsabilitat anònima d’un pecat genèric o en la connatural
flaquesa de la naturalesa humana. És clar que som dèbils, però l’home lliure és
quelcom més que la seva feblesa. És clar que hi ha un pecat col·lectiu el pes
del qual ens aclapara i que va més enllà de la culpabilitat de cadascú; però en
aquesta mena de síndrome de pecat col·lectiu cadascú n’és còmplice amb el seu
pecat personal, amb el pecat que ell comet i que podria evitar. I és ací, en el
reconditori de la pròpia consciència on s’adreça la veu admonitòria de Déu i,
amb ella, la seva gràcia que sana. “Qui peca, aquest morirà. El fill no
carregarà amb la culpa del pare, ni el pare amb la del fill; sobre el just la
seva justícia i sobre el malvat la seva maldat”, deia el Senyor pel profeta
Ezequiel (Ez 18:20).
“Myself and my Creator” (Jo i el meu Creador) era un lema favorit de John
Henry Newman. Quan subratllem el jo, la persona en la seva individualitat de
cara a Déu, quan remarquem la llibertat i la responsabilitat de l’home de cara
al seu Creador, no és per establir entre Déu i l’home una relació commutativa,
o de posar-se l’un davant de l’altre en mútua competència. Ben al contrari; és
Adam que vol recuperar la seva forma originària i que torna al seu Creador.
Déu no ha donat la seva
llei -el decàleg- per retallar la llibertat de l’home i deixar
ben assentat el seu predomini; ben al contrari, la llei de Déu és revelació i
és gràcia que ajuda l’home a viure d’acord amb la seva veritat, amb la forma de
vida pròpia de l’home que Déu ha creat a la seva imatge i semblança. Per això,
tractant-se de la llei de Déu, la transgressió no és cap afirmació de la
llibertat, no és cap gest heroic sinó desastre i calamitat, ruptura interna i
autodestrucció que porta a la mort. Per això deia el profeta Ezequiel: “Qui
peca, aquest morirà”, no perquè Déu el mati, sinó perquè aquell que s’aparta de
Déu, talla el seu lligam amb aquell que és la font de la vida, d’aquesta vida
terrenal i de l’eterna.
La llei de gràcia
inaugurada per Jesucrist certament va invalidar tot el sistema ritual i penal
del vell judaisme , però mai no ha pretès de destruir el decàleg. Jesús va dir:
“Heu sentit el que ha estat dit als antics: no mataràs, però Jo us dic...” (Mt
5:21). Aquest “Jo us dic” no és una desqualificació del precepte que ha estat
dit, sinó més aviat una intimació a convertir-lo en actitud permanent de vida,
és a dir, en un esperit vivificant que travessa tota la lletra de la llei,
sense trencar-la, però sense aturar-s’hi, per anar de dret vers el seu objectiu
que és l’amor: la caritat de Crist vessada en els nostres cors per l’Esperit
Sant que ens ha estat donat. En la nova economia cristiana de la gràcia, la
caritat no solament és la meta, sinó l’ànima que impulsa cada pas i que
vivifica la norma de vida.
Com diu l’evangeli: “Si
no sou millors que els escribes i els fariseus no entrareu pas al Regne del
Cel” (Mt 5: 20). Si volem ser seguidors de Jesucrist hem de ser homes i dones
plens de l’Esperit Sant. La rectificació de criteris i de costums que demana la
Santa Quaresma no seria obra de gràcia si no fos duta a terme per l’Esperit Sant,
que fa brollar del cor la contricció perfecta dels pecats i l’impuls de caritat
que fa complir suaument, amb dolcesa de cor, allò que Déu espera de cadascú de
nosaltres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario