viernes, 5 de septiembre de 2014

Colligite fragmenta 11

La gran novetat de l’evangeli

Jesús proclama la sorprenent novetat de l’evangeli a partir d’una qüestió moral d’ordre pràctic sobre el dejuni que li plantegen els escribes i fariseus (Lc 5:33-39). Utilitzant les metàfores del pedaç de roba nova sobre roba vella i el vi nou en bots vells, Jesús equipara aquesta novetat amb l’arribada de l’espòs per a les seves noces, que deixa enrere els temps anteriors de la preparació. Jesús no va pretendre mai desbancar la Llei ni els profetes de l’Antic Testament; ho diu explícitament a l’evangeli de Mateu (5:17) “No he vingut a abolir, sinó a donar acompliment”. L’evangeli i la nova economia de la gràcia no destrueixen la naturalesa creada per Déu, ni llença al contenidor de les andròmines tot allò que Déu ha fet servir, especialment en el seu Poble elegit, amb vistes a l’arribada de Crist Espòs. No desautoritza ni anorrea res, però l’Esperit Sant ho transforma tot, infonent-hi una vida nova segons Crist, ho renova tot des de dintre i revela una nova significació dels preceptes i dels ritus antics. Sant Tomàs d’Aquino, autor de l’ofici del Corpus Christi, ens feia cantar al Lauda Sion: “Vetustatem novitas / Umbram fugat veritas / Noctem lux illuminat” (La novetat preval sobre la vellúria / la veritat fa fugir l’ombra / la llum il·lumina la nit).


La novetat de l’evangeli i de la nova economia de la gràcia no consisteix en simples retocs ni en una legislació més concorde amb els temps i amb la cultura ambiental, no és un lífting facial, és una vida nova. Tot és més profund, tot va més enllà de les expectatives psicològiques i sociològiques merament humanes. Es tracta de la irrupció, en el nostre món i en la nostra vida, del nou “eon”, de la realitat definitiva destinada a fermentar la ment i el cor de l’ésser humà a escala divina i en conseqüència del món i del cosmos.

Sant Ireneu de Lió, empès per la necessitat de defensar la fe contra els gnòstics del segle II, que la reduïen a una mitologia superior a la realitat material i històrica, la qual consideraven vulgar, va remarcar de manera contundent la realitat corporal i històrica de Crist i del cristianisme. No ens movem en el nivell dels artificis conceptuals, sinó en la realitat de la carn de Crist i de la condició corporal i espiritual del cristià. I en la compenetració d’aquestes dues realitats històriques, Crist i l’home, rau l’aportació transcendental de l’evangeli. En preguntar-se Ireneu què aporta de nou l’evangeli de Jesús a les profecies de l’Antic Testament, respon taxativament: “Doncs bé, sapigueu que Jesús aporta la màxima novetat quan aporta la seva Persona, anunciada per endavant pels profetes, perquè allò que ells profetitzaven era precisament que la Novetat vindria a renovar i a revifar l’home”.

No es tracta, doncs, solament d’una doctrina més pura i més excel·lent que l’antiga o que les altres, que hom pot trobar al supermercat de les ideologies de dretes o d’esquerres, sinó que el cristianisme és per damunt de tot una Persona viva que dóna vida: Jesucrist, el Fill del Déu viu, fet home, capaç de ser conegut i de ser estimat pels altres homes i dones, i la força que brolla d’Ell, que és el seu Esperit Sant, que vivifica l’ésser humà i que el renova espiritualment i corporal, des de la seva arrel. El Jesús de l’evangeli i el que predicava Ireneu no és equiparable de cap manera a un rei que ve a repartir regals i prebendes als seus addictes. Aquest Jesús mai no seria estimat per Ell mateix, per allò que Ell és, sinó per allò que dóna. El Jesús de veritat és el Verb de Déu fet home que es dóna Ell mateix i que, amb Ell, ens comunica la vida divina. Cito encara sant Ireneu: “Déu ha volgut que el seu Verb, esdevingut visible a tota carn, s’hagi fet carn Ell mateix, per manifestar-nos que Ell és rei de tota carn i de totes les coses”. I nosaltres, per la fe i pel Baptisme que ens insereix en l’Església, l’Esposa de Crist Espòs, participem visiblement, corporalment, de la mateixa vida divina, que Jesús ens comunica. L’alè de Déu sosté el nostre alè, el batec del cor de Déu fa bategar també el nostre, perquè en Jesús estem empeltats directament en la mateixa Trinitat de Déu, font i origen de tota vida.

No us penseu que parafrasejant sant Ireneu m’he apartat molt de l’evangeli que us volia comentar. El banquet de noces de què parlava l’evangeli de Lluc ens fa pensar en la unió esponsalícia de Crist amb la humanitat, amb l’ànima de cada creient, amb l’Església, la seva esposa visible, amb la humanitat difosa arreu del món i que l’Esperit treballa misteriosament. El vi novell del banquet de noces, que Crist no tornarà a tastar fins que no arribi el Regne de Déu (Lc 22:18), és la seva vida donada, la seva sang vessada que redimeix i vivifica tot allò que toca. Cal que els cristians tinguem escrit en el fons de la nostra ànima, amb les lletres de foc de l’Esperit Sant, que Crist, com ensenyava reiteradament Sant Ireneu, no ens salva perquè ens ha donat una nova “gnosis”, no ens salva la seva doctrina ni el seu exemple; en teologia tomista, diríem que aquestes no són la causa eficient, sinó causes concomitants. Jesús ens ha salvat amb la seva sang, tan real i tan humana com la nostra, però també totalment i absolutament divina. I aquesta és la gran novetat del cristianisme, la que forada el sostre de la història, la que és capaç de fermentar des de dintre totes les novetats que vinguin i sobrevinguin, la que renova i vivifica totes les realitats antigues i modernes tot donant-los valor perenne, d’eternitat. Aquest és el sentit d’aquell crit de Jesús al final de l’Apocalipsi: “Ecce nova facio omnia”, Heus ací que faig noves totes les coses (Ap 21:5)





No hay comentarios:

Publicar un comentario