Colligite fragmenta 10

Els “ais i uis” de Jesús

A l’evangeli, igual que a tota la Bíblia, al costat de les benaurances també hi ha unes “malaurances”. Jesús en la seva predicació utilitza a bastament aquest gènere profètic, lloa i increpa. Les benaurances van sempre precedides de l’adjectiu “beati” (makàrioi, feliços); la catequesi i la memòria cristiana ha subratllat principalment les vuit del Sermó de la Muntanya segons sant Mateu. Les “malaurances” no són pròpiament dit malediccions, sinó admonicions serioses, amenaces davant d’un càstig. Comencen sempre amb l’expressió “Vae autem vobis” (ai de vosaltres). Les benaurances encoratgen; les malaurances adverteixen. Totes dues formes profètiques neixen del cor de Deú que vol salvar l’home i redreçar-lo cap a ell, de fer-lo semblant a ell, és a dir a “escala divina”.

El gènere profètic de l’Antic Testament i també el de Jesús, al Nou, no s’adreça solament al cas històric concret que motiva l’elogi o la reprovació, sinó que transcendeix la circumstància històrica i va al cor de l’home de tots els temps. Tots tenim, fins i tot l’home més pecador, una petja, ni que sigui en el desig, de l’home que descriuen les benaurances. Fins i tot l’home més degradat també alguna vegada se sent pobre, plora, desitjaria ser bo, es compadeix, voldria netejar el cor i la memòria de moltes coses dolentes que ha fet; en diferents gradacions en tota persona hi ha una ombra ni que sigui molt borrosa de santedat. I per contra, fins i tot les persones més santes tenen dins del cor racons foscos on nia algun bri d’orgull, de vanitat, d’enduriment, d’egoisme irredent. Per això tots hem d’escoltar les increpacions de Jesús “als escribes i fariseus hipòcrites” des d’una actitud de compunció, perquè això també va per nosaltres, i de manera més directa per aquells que dins l’Església hem rebut un missió de guiatge o de cura d’ànimes.

La primera imprecació que ens ofereix la perícopa de Mateu (23:13-22)

és la més greu: “Ai de vosaltres, escribes i fariseus hipòcrites, que tanqueu la porta del Regne, ni entreu ni hi deixeu entrar”. És el pecat d’apropiar-se l’economia de la salvació tot suplantant Déu i utilitzar-lo al seu albir, obrint o tancant d’acord amb interessos personals per demostrar la seva autoritat o per crear-se un públic addicte. El segon apòstrofe es refereix al proselitisme fanàtic: “Ai de vosaltres, escribes i fariseus, que recorreu terra i mar per aconseguir un prosèlit i, quan el teniu, el feu digne de l’infern, molt pitjor que vosaltres”. A l’església d’Antioquia i al seu cercle d’influència, d’on va sortir l’evangeli de Mateu, els pagans convertits al Déu únic en el judaisme i circumcidats segons la Llei de Moisès, sovint eren els opositors més rabiüts a la novetat del l’evangeli. Intoxicats pel legalisme jueu tenien tots els reflexos del neo-conversos. Sant Pau se’ls va trobar sovint en els seus viatges apostòlics i li amargaven la vida. La tercera invectiva va contra la casuística moral dels doctors de la Llei que creen un embull d’interpretacions legals que engavanyen la persona i acaben pervertint el mateix sentit de la llei divina. Jesús els anomena “estúpids, cecs i guies de cecs”. ¡Molt fort!

La hipocresia farisaica que descriu l’evangeli és una mena de malaltia, de vegades crònica, que ens afecta també els cristians, una mena d’arteriosclerosi espiritual que  resseca el cor i el cap, per atendre solament o principalment les formes externes, desproveïdes d’ànima i de relació cordial amb Déu, Pare de misericòrdia. ¿Recordeu aquelles predicacions sobre les mànigues o els escots del vestit de les dones, que si més avall del colze, que si més amunt, que si porta mitges, que si no, sobre la indecència de la moda dels pantalons en la indumentària femenina, fent servir sovint cites bíbliques? Quan ho recordem en ve el rubor a la cara. Aquelles admonicions des de la trona no solament van resultar inútils, sinó que van allunyar molta gent del veritable sentit de l’evangeli. Hauríem d’haver escarmentat per no repetir el mateix error, ara amb altres temes, dels quals després ens haurem d’avergonyir. Però no pensem que aquest esperit farisaic, legalista, estret, és una malaltia pròpia de cristians tradicionalistes, perquè en realitat és de tots aquells, de dretes i d’esquerres, de tradicionalistes i de progressistes que esmercen els esforços i esperances en simples canvis mimètics organitzatius, en exterioritats, en manifestos i programes, deixant de banda l’únic necessari, que és l’escolta cordial de la Paraula de Déu i l’obertura de l’ànima a l’acció de l’Esperit Sant en la caritat i en la comunió eclesial. L’antic moralisme casuístic reviu sovint avui en els formularis, directrius, normatives i prescripcions redactades per comissions, subcomissions, delegacions i subdelegacions de la nova burocràcia eclesiàstica, progressiva o regressiva, tant fa, que prioritza l’organització, el màrqueting, la imatge, a expenses de la fidelitat inequívoca a l’evangeli de Jesús, a la filiació divina i a la fraternal comunió entre els cristians, projectada també “ad extra”, a la ciutat secular.

Ens cal retenir en la memòria el retrat robot de l’home de les benaurances que ens dibuixa l’evangeli, que és l’ideal de vida al qual aspirem, la santedat, però també crec que és espiritualment molt saludable deixar-nos interpel·lar per aquelles “malaurances” que surten igualment del cor de Jesús, decebut en constatar com fem de l’evangeli “ideologia” estèril i el buidem de la força de l’Esperit Sant, talment que esdevenim sal que ha perdut la salabror, llum que no il·lumina ningú. Hem de tornar a l’evangeli, hem de tornar a les fonts de la tradició viva de l’Església, com ens proposava la lletra i l’esperit del Concili Vaticà II, defugint els esculls de la hipocresia farisaica i pensant que no hi ha autèntica renovació del cristià i de l’Església que no neixi d’un aprofundiment de la relació vital Jesucrist, i que no suposi un renaixement personal i col·lectiu en l’Esperit i en la veritat de l’evangeli.