Avui us vull parlar sobre Sant Domènec, la seva espiritualitat i el seu
carisma, perquè poden ser útils també per a nosaltres, que no som dominicans, i
per al nostre temps, 793 anys després de la seva mort. Els noms de Domènec i de
Francesc sovint van junts en la memòria cristiana, perquè tots dos van ser
coetanis i van rebre del bon Déu una missió semblant, que va implicar un repte
per a l’Església del seu temps.
El monaquisme, el benedictí i el cistercenc, integrats en la societat
feudal del seu temps, s’havien hagut de fer “feudals”, per a preservar el seu
caràcter de “ciutadelles de Déu” en la societat i en l’Església, i no ser
infeudats ells mateixos pels senyors d’aquest món. Des de les muralles dels
nostres monestir vam veure com Francesc i Domènec inauguraven, per dir-ho així,
una nova manera de viure l’evangeli enmig de la ciutat, amb una agilitat i una
mobilitat que la vida monàstica tradicional no podia oferir. Es tractava d’un
altre carisma ben diferent del nostre i que els monjos mai no vam considerar
contrari, ni vam sentir mai gelosia pel creixement dels nous ordes mendicants
ni pel seu arrelament en la nova societat ciutadana. Sabem que el Regne de Déu
i l’Església, que és el seu sagrament, tot tenint un sol cor i una sola ànima
que és l’evangeli i l’Esperit Sant, tenim també pluralitat de dons, suscitats
pel mateix Esperit Sant que és vincle d’unitat i inspirador de la diversitat de disposicions
davant les urgències sempre canviants. Sant Francesc i Sant Domènec van ser un
do per a l’Església i per al món en el seu temps i continuen essent-ho per al
nostre.
Sant Francesc prengué per missió evangelitzar, des de la simplicitat,
l’impuls vital de l’home, el seu cor, el seu anhel i la seva sensibilitat. Sant
Domènec, des d’uns plantejaments molt semblants, va sentir-se cridat a
evangelitzar la intel·ligència. El seu carisma se centra en la predicació i el
seu orde serà l’Orde del Predicadors. Sap molt bé allò que va dir Sant Pau “fides ex auditu”, la fe entra per la
oïda, perquè algú abans t’ha parlat de Jesús i la seva paraula t’ha arribat al
cor i t’ha ben convençut. El carisma dominicà es fonamenta en l’apriorisme
comprovat i constatable que la intel·ligència humana, la racionalitat de
l’ésser humà, està feta per abastar la veritat en totes les seves gammes i
gradacions. L’home que claudica en el seu afany de conèixer i de viure la
veritat, que es deixa seduir acríticament per qualsevol proposta fosforescent,
es perdrà inevitablement en un magma de pulsions, o d’emocions, o de quimeres.
L’evangeli està fet per a l’home i l’home per a l’evangeli. Només Jesús coneix
les pregoneses del cor de l’home i l’home només es coneix ell mateix i només
desenrotlla les seves potencialitats en Jesucrist, coneixent-lo i estimant-lo i
vivint la seva vida. Però sant Pau diu: “Com podran creure en Ell sense
haver-ne sentit parlar? I com en podran sentir parlar sense predicador? I com
podran predicar si no són enviats? O,
que en són de bells els peus dels qui anuncien l’evangeli!” (Rm 10:15). De tots
els nombrosos imperatius que implica l’evangeli, per a Domènec i els seus
dominicans, cap no té tanta importància ni tanta urgència com aquell de “Ite et
docete” (aneu i ensenyeu) “Ite et praedicate”(aneu i prediqueu).
Domènec i el seu bisbe sentiren aquesta urgència de predicar l’evangeli i
corregueren cap a Roma per demanar al Papa cartes que els permetés anar a
Dinamarca a predicar i fundar esglésies en terres de pagans. Però passant per
les terres occitanes es trobaren immersos en una regió cristiana en ebullició
per l’heretgia dels càtars, sense que ningú, ni els bisbes ni els senyors,
pensés en cap altre remei que no fos la violència i la força. És aquí on
Domènec assajà i posà els fonaments del seu Orde de Predicadors, convençut de la
força intrínseca de l’evangeli, reforçada per la vida apostòlica, pel testimoni
de vida evangèlica del predicador. Domènec no va renunciar mai a la seva missió
“ad gentes”, però s’adonà que primer calia apuntalar la casa que s’ensorrava i
canviar l’atmosfera en què calia anunciar l’evangeli, a casa i a fora.
Hi ha un altra constatació que diferencia molt el carisma dominicà del
franciscà; Francesc no dóna massa importància a les estructures, és ocell de
bosc. Domènec en canvi sap que el predicador necessita una vida conventual ben
estructurada, amb aquells elements monàstics que són generadors de força
evangèlica: la litúrgia, la recitació coral de l’Ofici Diví, el silenci i
l’estudi. Els seus convents seran per damunt de tot aules on s’ aprofundeix la Paraula
de Déu en la pregària i en l’estudi i on ressona per boca del predicador en
llenguatge popular i entenedor. En temps de sant Domènec gairebé no es
predicava mai a les esglésies. El convent al bell mig de la ciutat és un centre
emissors de valors evangèlics i d’estudis bíblics i teològics, sovint
connectats amb les universitats. El dominicans s’establiran principalment en
les ciutats universitàries que són una bullidera de joventut i d’idees.
La passió per la veritat, que és l’ànima de l’Orde, té en els dominicans la
doble dimensió de la profunditat teològica i de la simplicitat popular. Els qui
els coneixien, estaven admirats com aquells dominicans tan eminents com eren el
P. Congar i el P. Le Guillou, passejaven habitualment, assíduament, per l’hort
del convent sempre amb el rosari a la mà, i tenien una ànima i uns ulls
d’infant, capaços de sorprendre’s de qualsevol detall diví o humà. Aquesta
doble dimensió de tornar a l’evangeli, de tenir una visió àmplia i profunda de
la tradició patrística i litúrgica de l’Església i al mateix temps de viure-la
des de la simplicitat, amb un gran arrelament popular, amb una comunicació
franca i espontània amb la societat, sense formar ghettos intel·lectuals, ens
podria fer molt bé a l’Església i a tots nosaltres en la conjuntura cultural i
social, tan complicada i tan dispersa, com vivim en els nostres dies.
No hay comentarios:
Publicar un comentario