Sapientia Sanctorum 10

Siete buoni, se potete (Sant Felip Neri)

Expliquen que sant Felip Neri, un sant que com saben els qui em coneixen jo estimo particularment, quan exercia el seu ministeri de confessor, que constituïa la seva dedicació principal, en moltes ocasions agafava el penitent  pels braços i el sacsejava suaument dient-li amb insistència i convicció: “Siete buoni, siete buoni”, i després afegia a cau d’orella: “Se potete”. Sigueu bons, sigueu bons... si podeu”. Jo crec que aquesta actitud del sant apòstol de Roma conté molts ensenyaments per a la pastoral de l’Església Catòlica dels nostres dies, i crec a més que és profundament evangèlica, que és el que Jesús en realitat deia i feia: proclamar amb convicció i amb ardor l’ideal i després esperar la resposta personal i responsable de cada persona, sense condemnar ningú fins que no arribi el dia del Judici.

Jesús se sap legislador. “Ja sabeu que es va dir als antics... però jo us dic”(Mt 5:27). Hi ha una “lex Christi”, una llei de Crist que té al darrere la llei de Moisès que Jesús no vol invalidar de cap manera. “No us penseu que he vingut a abolir la Llei o el Profetes, no he vingut a abolir, sinó a dur a terme”(Mt 6:17). Però hi ha una diferència molt gran entre la Llei del Sinaí i la del Sermó de la Muntanya de Jesús. La llei de Moisès per la seva mateixa dinàmica interna de constitució lega de l’Aliança, genera tota una sèrie de normes i prescripcions que la concreten en cada cas i circumstància. De la Torà surt espontàniament el Levític i al capdavall l Talmud. Sant Pau, que va ser educat en aquesta dinàmica de la Torà, va fer experiència viva que la “lex Christi”, l’escriu l’Esperit del Déu vivent en el cor de cada cristià, “no en taules de pedra, sinó en les taules de carn dels cors” (2Cor 3:3). La gran diferència entre l’Aliança Antiga i la Nova és que la Nova no es fonamenta en el compliment exacte de cap llei, ni de l’Antiga ni de la Nova, sinó en la Sang de Crist, que ens allibera de tota servitud (Llegiu la Carta als Hebreus).

Però abans d’avançar en la nostra reflexió hem de tenir molt clar que la nova Llei de Crist no ha invalidat el decàleg mosaic .Les vuit benaurances no llencen els deu manaments de la Llei de Deu al contenidor dels trastos inservibles. L’home de les benaurances no és de cap manera l’home desaprensiu que no honora pare i mare, l’home violent que mata i assassina, l’afanyós de riquesa que roba i cobeja de tenir-ne més, no és el luxuriós que fornica a plaer i que en presumeix. Aquesta humanitat infrahumana ha de ser sanada per la gràcia de Jesús i el decàleg té la funció pedagògica, de mainadera diu sant Pau (Gal 3:24), d’anomenar el pecat pel seu nom i d’urgir l’home pecador – ho som tots – a un redreçament pel contacte viu amb la gràcia que guareix.

S’equivoquen molt, però molt, aquells cristians de propensió “pelagiana” – l’heretgia de Pelagi que propugnava la salvació pel simple compliment moral, com qui compra un tiquet d’entrada–  que presenten la vida cristiana com una cursa olímpica per a uns atletes que reïxen a superar els obstacles sense tombar cap tanca. Quan sant Pau parla d’aquesta cursa, diu de córrer envers la meta, que és Jesús, “per si me’n puc apoderar, ja que Ell, abans s’ha apoderat de mi” (Fl 3:12). La vida cristiana més que una cursa atlètica es el camí d’Emaús, el de la fe que trontolla i que s’enforteix alternativament, el del cor que defalleix i que tot seguit s’abrusa d’esperança i de caritat quan Jesús es fa present. I això lliga molt amb la predicació del Papa Francesc que ens diu que l’Església Catòlica aspira a ser un”Hospital de Campanya” per als malferits de la vida i per als cristians que “entre les mundanes varietats”, com anomenava sant Lleó el Gran a les contingències de la vida, tendeixen a prosseguir el camí – ara caic, ara m’aixeco– cap a la meta definitiva que és Crist, “per si me’n puc apoderar”.

Jesús a l’evangeli es remet a la voluntat original de Déu que crea l’home a la seva imatge i semblança, i Jesús vol l’home i la dona creats per amor i per a l’amor segons un pla creacional. És l’ideal. Però Crist és també el redemptor de l’home i a més de proposar l’ideal, té cura medicinal no de l’home genèric i ideal, sinó del concret i personal, feble com una canya esquerdada (Mt 12:20), que sovint fa el mal que no voldria fer (Rm 7:19). Jesús no deixa de proposar el pla creacional de Déu i no el rebaixa ni el disminueix. Jesús té una idea altíssima de l’home i sempre proposa metes altes: “Sigueu perfectes com el meu Pare Celestial és perfecte” (Mt 5:48), però mai no es desentén de l’home feble. Ell és sempre i en tot moment el Bon Pastor, que pren a coll l’ovella camatrencada que no pot seguir el pas del ramat, Ell és sempre el Bon Samarità que troba l’home ferit a la vora del camí i se n’ocupa i paga la factura de la seva rehabilitació.

       

Quan sant Felip Neri deia als seus confessos “Siete buoni, se potete”, tenia in mente la bellesa i la grandesa de l’ideal cristià, i també la gran aventura plena de dificultats per a assolir-lo, febles i volubles com som. En aquesta tensió dialèctica està la santedat.