Sapientia Sanctorum-09

El carisma de Joan Evangelista.

 Hans Urs von Balthasar és el teòleg que ha reeixit a fer una nova Summa Theologica sàviament inserida en la cultura de la modernitat. Balthasar té unes pàgines precioses sobre el carisma específic de Joan, de les quals us faré un breu resum. Aquest teòleg no entra en la discussió sobre la identificació entre Joan l’apòstol fill de Zebedeu i germà de Jaume, i el Deixeble que Jesús estimava, autor del quart evangeli i promotor dels altres escrits que anomenem joànics i que constitueixen l’exponent d’una manera de veure i de viure el misteri de Jesús diferent dels evangelis sinòptics i de les altres comunitats cristianes de primera hora. Segons Balthasar, el principi marià, el del “Fiat” de Maria que conservava i meditava en el seu cor la Paraula de Déu, constitueix el centre i el cor de l’Església, que per altra banda viu en constant tensió pels altres quatre principis o carismes diferents. Aquests carismes es necessiten els uns els altres, però a vegades provoquen confrontació, sobretot quan en comptes d’accentuar la complementarietat entre ells remarquen les diferències de manera unilateral. Tanmateix aquesta tensió entre els quatre carismes és quelcom constitutiu de l’ànima de l’Església i és símptoma de vida i de vitalitat. Si no existís tensió l’Església donaria un encefalograma pla.

Els quatre carismes apostòlics que dibuixa Balthasar són aquest: Jaume que encarna el principi de la tradició i de la llei; Pau, a l’extrem contrari, és el que traspassa les fronteres empès per l’ardència de la missió, el que aconsegueix allò que semblava impossible i no s’està d’innovar fent-se tot per a tots, fins al punt que, en ares de la missió, voldria ell mateix esdevenir anatema. Joan és el contemplatiu, el més marià, el que va rebre Maria per mare, en nom de tots, al peu de la creu i el que l’acollí a casa seva, el que encarna “la permanència en l’amor” i el qui impulsa l’hemoglobina de la caritat, que nodreix tot el cos en les seves diferències. Pere, en canvi, encarna autoritat que rep l’encàrrec de pasturar anyells i ovelles, temperant les inquietuds unilaterals, equilibrant la diversitat de carismes, sense apagar-los ni diluir-los. És la caritat pastoral, cenyida constantment per les exigències dels altres que fan anar a Pere per camins que ell mai no hauria triat (“Tu, quan siguis vell, un altre et cenyirà i et farà anar on no voldries”, Jo 21:18) digués Jesús a Pere, després de confiar-li la missió pastoral.. Parlem ara de Joan.

El Deixeble va conèixer Jesús al Jordà, en el cercle del Baptista, i quan Jesús abandonà aquell grup per emprendre una missió de predicador itinerant, el Deixeble i Andreu, el germà de Pere, el van seguir (“Era l’hora dècima” recorda el deixeble) i van romandre amb ell “aquell dia”. Ja en aquest primer encontre del Deixeble i Jesús espeteguen les guspires del carisma joànic: Jesús mira, el deixeble pregunta, el deixeble veu, el deixeble roman i es queda amb Jesús. A l’evangeli de Joan la mirada de Jesús és proverbial, Jesús mira i ensenya a mirar. És el Deixeble qui, enmig de la calitja del mar, veu Jesús i exclama: “És el Senyor” (Jo 21:7). Ell mateix es defineix: “El qui ho ha vist, n’ha donat testimoniatge i el seu testimoniatge és verídic... perquè vosaltres també cregueu” (Jo 19:35). En Joan veure i creure són una mateixa realitat que s’esdevé en la fe contemplativa i que es transmet en la “communio” eclesial: “Allò que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, allò que les nostres mans han palpat referent a la Paraula de la Vida, us ho anunciem també a vosaltres a fi que també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres... a fi que la vostra joia sigui plena” (IJo 1:1-4). Fixeu-vos que la visió i la fe en Joan no es altra cosa que l’inici d’una experiència cordial de comunió i de joia en l’amor, no és un afer de l’intel·lecte, sinó del cap i del cor, de la vida sencera de l’home.

Un altre tema molt joànic és el de la carn. El Verb es fa carn humana, talment que la visibilitat de la fe no pertany al món platònic de les idees abstractes, sinó a la realitat corporal de carn i ossos, però amarada de fe. Joan en el discurs eucarístic del Pa de Vida posa en boca de Jesús aquella dita: “allò que dóna vida és l’Esperit, la carn no serveix per a res” (Jo 6:63), però en el mateix discurs Jesús ens diu que la carn vivificada per l’Esperit esdevé sagrament palpable d’amor i d’unió inefable: “Qui menja la meva carn... està en mi i jo en ell”. Aquesta corporalitat, com a sagrament, es manifesta igualment en el rentament de peus dels apòstols abans del Sant Sopar, una escena eminentment joànica, que els altres evangelistes deixen de banda.

També és patrimoni essencial de l’esperit joànic la primacia de l’amor tema capital del discurs programàtic i testamentari de Jesús al cenacle, l’autèntic sí matern on l’Església naixent pren forma. L’amor eclesial, no és altra cosa que la prolongació de l’amor de Jesús per cada u dels seus i de l’amor trinitari i substancial de Deú que ens és donat per Jesús en el sí de la comunitat. És el “mandatum”, el senyal distintiu: “En això coneixeran que sou deixebles meus si us estimeu”...

Els quatre carismes eclesials dissenyats per Balthasar no són un menú que cadascú tria al seu albir, sinó que són més aviat estereotips de les diverses funcions o dimensions de la vida cristiana. Tots hem de ser una mica com Jaume, amants de la lletra bíblica, atents a la totalitat de la divina revelació per no perdre les arrels, tots ens hem d’arriscar com Pau empesos per la urgència d’evangelitzar, tots hem de mantenir el foc de l’amor contemplatiu, sota el mestratge de Joan, si no volem que les nostres vides siguin exterioritat buida, tots hem de tenir la prudència de Pere procurant la unitat de tots. Tanmateix al moment d’establir els equilibris necessaris, valdrà la pena d’escoltar Pau quan parla dels diferents carismes eclesials: “Si es tracta de profecies, esdevindran inútils, si de ciència, esdevindrà inútil... ara conec només en part, ara subsisteixen la fe, l’esperança i l’amor, però de totes aquestes tres, la més gran de totes és l’amor: “maior autem charitas”. La caritat no passarà mai (ICor 13:8-13). Estic segur que Joan, el Deixeble que roman, subscriuria ben de cor aquesta sentència de Pau, el correcamins i traspassa fronteres, perquè l’aportació de Joan, toca la fibra més viva i vital de tota l’Església i de l’ànima de cada fidel cristià.