El mestratge de Sant Francesc de Sales
Avui el calendari catòlic i també l’anglicà fan memòria de Sant
Francesc de Sales, un sant que impulsà un corrent espiritual molt potent. La
família salesiana de Sant Joan Bosco el té com a mestre oficial, i també les
religioses Saleses, però en ser declarat doctor de l’Església Universal, el seu
magisteri espiritual és patrimoni de tots i, si avui respirem, ni que sigui una
mica, l’aroma del seu ensenyament espiritual, ens en podem aprofitar ben
positivament.
El més específic de Sant Francesc de Sales és el seu
“humanisme devot”. M’explico. El món en què es movia el sant bisbe de Ginebra
durant els primers decennis del segle XVIIè estava galvanitzat, d’una
banda, pel calvinisme triomfant i hegemònic en el seu bisbat i, per l’altra,
amb una doctrina espiritual que els jesuïtes de segona i tercera generació
propugnaven, com el cèlebre Ejercicio de Perfección y Virtudes
cristianes del P. Alonso Rodríguez, per posar un exemple. Els calvinistes
imposaven un cristianisme vertebrat per la doctrina de l’estricta predestinació.
Per a ells, l’home és un accident sense importància, un ninot de palla davant
la santedat i la justícia de Déu. És un cristianisme sever i rígid viscut en el
neguit i el dubte, mai no confortat amb l’esperança teologal, de si sóc un
elegit o un rèprobe. Per contra, la pietat post-tridentina posava l’èmfasi en
la quantitat i en la magnitud d’obres bones que cal fer per a merèixer la
salvació eterna. Tot ha d’ésser regulat i codificat, per una moral minuciosa i
casuística, per una disciplina i unes normes que marquen tota la vida i que cal
observar amb obediència cega; tots els pensaments i accions o són meritoris o
pecaminosos o són fruit de la virtut o estan infectats d’orgull o vanitat; i
per això cal fer constants exàmens de consciència.
Francesc de Sales, amarat de l’esperit de Sant Felip
Neri, que ell havia percebut a Roma pels deixebles immediats d’aquest sant, el
cardenal Baronio i el seu amic i corresponsal el beat Joan Jovenal Ancina, es
trobava en una altra sintonia més tranquil·la i amable. El seu oncle, que era
bisbe auxiliar de Ginebra, l’agregà a aquell bisbat i el novell sacerdot
s’ocupà de la cura pastoral del Chablais, una regió fortament calvinista.
Francesc aplegà uns pocs companys i amb ells constituí una petita comunitat sacerdotal
a Thonon, que rebé la confirmació papal com a Oratori a la manera del de Roma.
L’estratègia pastoral del De Sales era ben diferent a la usual de la
Contrareforma. Deia: “La millor
manera de predicar als heretges és l’amor, encara sense dir una sola paraula de
refutació contra les seves doctrines”. Publicava uns pasquins en un francès planer però elegant
que donava goig de llegir i els enganxava a les parets dels llocs més públics.
Per això, molts anys més tard, sant Francesc de Sales ha estat proclamat patró
dels periodistes catòlics. En aquest període va patir dos atemptats contra la
seva vida. El 1602 va ser consagrat bisbe de Ginebra, però no pogué residir en
aquesta ciutat que havia esdevingut oficialment calvinista i fixà la seva
residència a Annecy, la segona ciutat més gran del seu bisbat, però en la
zona francesa de l’Alta Savoia.
La pastoral de Francesc de
Sales se centrà principalment en l’atenció al confessionari i en la tasca de
direcció espiritual. S’adona que gairebé tota la doctrina espiritual catòlica
estava adreçada a l’aprofitament espiritual dels religiosos i religioses, com
si les dones casades, que De Sales atenia majoritàriament en el confessionari,
fossin ineptes per a una vida espiritual d’alta intensitat. A partir d’aquesta
mancança, el bisbe de Ginebra compon el seu llibre magistral Introducció a
la vida devota, publicat el 1608, adreçat a una hipotètica Philothea (amant
de Déu), en què descriu l’itinerari espiritual d’un cristià que malda per
ser-ho de veritat, no com una cursa atlètica d’obstacles que cal superar, sinó
més aviat com un fenomen vital promogut per l’Esperit Sant en un moviment in
crescendo en l’amor a Déu i al pròxim, sense menystenir els deures del propi
estat i condició social. El llibre va tenir un èxit enorme i el 1610, De Sales
va compondre un altre volum semblant, però pensat en un lector masculí
simbòlicament anomenat Theòtim (temorós de Déu), que titulà Tractat de
l’Amor de Déu. Aquests dos llibres complementaris
constitueixen un cimal en la literatura espiritual cristiana, per la dolça
humanitat que transpiren i per la comprensió de l’organisme psíquic i mental de
l’home en el món que, sense deixar el món on ha de viure, pot arribar als
cimals de la caritat i de la unió amb Déu.
Molt bonic i clar sermó, Pare Laplana.
ResponderEliminarMolt agraït per apropar-nos de forma entenedora la vida d'aquest sant.
ResponderEliminar