jueves, 13 de diciembre de 2018

Sapientia sanctorum - 14


Reflexions d’Advent a partir de Sant Joan de la Creu
Cada any el 14 de desembre, al temps més àlgid de l’Advent, celebrem la memòria de Sant Joan de la Creu, que els liturgistes més acèrrims poden considerar inoportuna. No ho és pas per a mi, que estimo molt Joan de la Creu, no solament com a poeta sublim, sinó com a mestre espiritual. Per aquest motiu he volgut escriure una reflexió general d’Advent a partir de tres estrofes del seu Càntic Espiritual. El seu poema és llarg, consta de 40 estrofes, de les quals no hi ha res a malbaratar. Tot ell s’aguanta sobre el canemàs del llibre bíblic del Càntic dels Càntics, interpretat d’acord amb la tradició cristiana dels grans autors que l’han comentat, des d’Orígenes, al segle III, fins a Sant Bernat, al segle XII, passant per Gregori de Nissa i Ambròs, com un diàleg amorós entre Jesucrist i l’ànima creient (o l’Església personificada en l’ànima creient).
Per a Sant Joan de la Creu tot s’esdevé en un temps nocturn, però aclarit per la celístia (“la noche passiva del alma”, ell li diu). És el temps de la fe i de l’esperança ardents, mogut per una ardorosa i inflamada caritat. És el temps que va de l’Ascensió del Senyor a la seva Segona Vinguda, quan es revelarà tal com és i consumarà la seva unió esponsal amb la humanitat salvada i amb l’ànima creient, de manera personal.
El punt de partença del Càntic és la constatació que ja va fer Isaïes: “Vere tu es Deus absconditus, Deus Israel Salvator”, “En veritat que ets un Déu amagat” (Is 45:15). I, a partir d’aquesta constatació, comença la recerca delerosa, buscant les petjades de l’Estimat que “mil gracias derramando pasó por estos sotos con presura”, intentant d’escoltar la veu, o almenys l’eco de la veu de l’Estimat: “En los ríos sonorosos, en el silbo de los aires amorosos, en la noche sosegada, la música callada, la soledad sonora, aquella que recrea y enamora”. Esperant sempre que Crist, l’Espòs, (“el ciervo vulnerado”) aparegui i li digui: “Vuélvete, paloma, que el ciervo vulnerado por el Otero asoma”. En la dinàmica de l’aplicació dels sentits en la recerca de l’Estimat, també l’olfacte juga el seu paper, com ja indicava el Càntic bíblic. “Post te curremus in odorem unguentorum tuorum”, “Correrem rere teu seguint l’olor del teu perfum” (Cant:1:3). Joan de la Creu ho tradueix d’aquesta manera: “Ven, austro que recuerdas los amores, aspira por mi huerto y corran sus olores y pacerá el Amado entre las flores”. El rerefons d’aquesta estrofa també pot ser allò de Sant Pau: “Bonus odor Christi sumus”, “Som la bona olor de Crist” (2Cor. 2:15) L’ànima s’ha amarat del perfum de l’Estimat i l’Estimat s’hi complau perquè s’ha identificat tant amb Ell que exhalen la mateixa olor.
La recerca de l’Estimat és una aventura apassionant i apassionada. L’ànima posa en joc totes les seves energies per propiciar l’encontre amb l’Estimat, amb voluntat ferma i determinada, altrament no val la pena començar l’aventura. Joan de la Creu ho expressa en aquesta estrofa, molt al començament del poema: “Buscando mis amores, iré por esos montes y riberas, ni cogeré las flores, ni temeré las fieras y pasaré los fuertes y fronteras”.
Aquest camí de recerca pot ser ardu i costerut, però, enmig de la nit, de tant en tant s’obre una clariana, i l’Estimat permet que l’ànima percebi la seva presència, tot i restar amagat. És allò de Moisès al Sinaí quan es delia per veure Déu i Déu li digué: “Videbis posteriora mea”, “Em veuràs només d’esquena, perquè ningú no em pot veure de cara i continuar vivint” (Ex 33:23). “Descubre tu presencia, y máteme tu vista y hermosura, mira que la dolència de amor que no se cura sino con la presencia y la figura”. Però en la nit de la fe en què ens movem només podem veure Jesús reflectit borrosament, “com en un mirall”, diu Sant Pau (1 Cor 13.12). Però per a l’ànima enamorada veure l’Espòs reflectit en un mirall enmig de la nit ja és molt. Per això diu l’estrofa 12: “Oh, cristalina fuente, si en esos tus semblantes plateados formases de repente los ojos deseados, que tengo en mis entrañas dibujados”. Estem dissenyats per Déu Creador en Jesucrist i per a Jesucrist; la mirada amorosa de Déu creador i de Jesús, el nostre mestre i redemptor, la portem impresa, per fabricació, al fons del cor. Ja ho deia Sant Agustí quan anomenava Déu “intimior intimo meo, superior summo meo”, “més íntim que la meva mateixa intimitat i més amunt que el punt màxim a què puc aspirar”. La presència de l’Estimat que ens mira la portem dintre, però al mateix temps és inabastable. Ja ho deia el text bíblic del Càntic (2:9): “El meu estimat és com un cérvol jove saltant per les collades. Mireu-lo guaitant per la finestra, espiant per entre les gelosies”.
Els evangelis parlen sovint de la mirada de Jesús, per exemple en el passatge del jove ric “intuitus eum dilexit eum”, “i, mirant-lo fit als ulls, el va estimar” (Mc 10:21). Per a Joan de la Creu aquesta mirada de Jesús és santificant i salvadora; tot és qüestió de deixar-se mirar i de sostenir aquella mirada. L’estrofa 24 diu: “Cuando tu me mirabas su gracia en mí tus ojos imprimían; por eso me adamabas, y en eso merescían los míos contemplar lo que en ti vían”.
La vida del cristià, tot i que transcorre sempre en la nit de la fe, està solcada d’encontres amb l’Estimat, que són ja una pregustació sacramental i mistèrica, del definitiu encontre esponsal. La comunió eucarística n’és un exemple. Per això acabem el comentari de Càntic amb l’estrofa 18, que Joan de la Creu refereix al cimal de la vida mística: “En la interior bodega de mi Amado bebí y cuando salía, de toda aquella vega, ya cosa no sabía y el ganado perdí, que antes seguía”. La dinàmica de l’Advent no consisteix solament a preparar-se espiritualment amb esforç voluntariós per a l’encontre, sinó que, per a Joan de la Creu, implica abandonar-se als impulsos de l’amor i no pretendre controlar els temps ni el ritme d’Aquell que arribarà com un lladre “Ecce venio sicut fur”, diu Jesús a l’Apocalipsi (16:15). “Pues si de hoy más no fuere vista ni hallada, diréis que me he perdido; que, andando enamorada, me hice perdidiza y fui ganada”.


2 comentarios:

  1. Com a blogger convençut, i també ex-monjo de Montserrat, m'agradarà seguir-vos a partir d'ara. Una abraçada

    ResponderEliminar
  2. Perdoneu, torno a ser jo... m'ha impressionat llegir en les vostres dades personals: nascut a Binefar. La meva mare Pilar Puyal, al cel sigui, era nascuda a Binaced i de jove va venir a treballar a Barcelona, on jo vaig nèixer al 1940. Curiositats de la vida, oi?

    ResponderEliminar