jueves, 20 de febrero de 2020

Sapientia sanctorum - 16


Sant Pere Damià (21 de febrer)

M’ha semblat escaient de considerar avui alguns aspectes de la vida i de l’ensenyament del sant del dia, un benedictí de gran envergadura, però atípic en molts conceptes, monjo, bisbe i doctor universal de l’Església. Algú ha dit d’ell en to de lloança que era el sant Bernat dels benedictins, perquè tot avançant-se un segle, escrivia sobre Jesucrist i sobre la Mare de Déu amb una dolcesa i una tendresa no inferior a la del “doctor mel·liflu”.

Va néixer a Ravenna el 1006, als 30 anys va fer-se monjo al monestir de Fonte Avellana, un monestir benedictí que, com havia fet sant Romuald a la Camàldula, simultaniejava la vida cenobítica o comunitària amb l’eremítica. L’elegiren prior del petit monestir i en deu anys el féu gran i cap d’una constel·lació de filials. D’aquesta època data l’opuscle titulat Dominus vobiscum, que és un elogi de la vida monàstica proposada com a paradigma de tota vida autènticament cristiana. Aquest  llibre constitueix un dels cimals de la literatura cristiana medieval.


Els temps socials i polítics i sobretot els eclesials en què visqué Pere Damià eren aspres i durs, com els nostres. El monjo eremita no podia restar insensible a les realitats que l’envoltaven i des de la seva petita realitat monàstica impulsava una Reforma Ecclesiae amb una lluita frontal contra la simonia, la intromissió dels poders seculars en els nomenaments de bisbes i abats i contra la mala vida dels clergues. Des del món benedictí, Pere Damià no era l’únic que lluitava per la Reforma de l’Església. A la Borgonya francesa, Cluny i els seus sants abats s’havien erigit com un bastió de la renovació anhelada. Pere Damià no s’escandalitzà mai ni va blasmar, com va fer el Císter cent anys després, la magnificència litúrgica i artística de Cluny. Simplement, Pere Damià en els seus escrits monàstics propugnava una vida més simple i centrada en la vivència interior de la communio charitatis, adés en la solitud de la cel·la, adés en la vida comunitària, compartida amb la dimensió eclesial i universal. Sant Pere Damià dibuixa el seu ideal monàstic en el petit tractat De Perfectione Monachorum que va escriure per als monjos benedictins de Pomposa, en què comenta la Regla Benedictina, distingint sempre els dos nivells, el de la lletra i el de l’esperit que se’n dedueix. La perfecció del monjo no rau en el compliment exacte i maquinal dels preceptes, sinó a créixer en la caritat i a deixar-se guiar per l’esperit envers la unió perfecta de l’ànima amb Jesucrist. És molt indicatiu el fet que Pere Damià comenta la Regla Benedictina servint-se de l’evangeli i  del Càntic dels càntics.

Quan ha de parlar als laics de la vida cristiana, no ho fa altrament que als monjos. En el tractat De Quadragessima observatione descriu la vida cristiana com un èxode, un itinerari conduït per la Paraula de Déu, que el fidel cristià llegeix en sentit espiritual sota l’impuls de l’Esperit Sant i arrelat en la comunió de l’Església. L’Esperit que inspirà l’Escriptura és el mateix que batega en el cor de l’Església i del bon cristià que medita l’Escriptura.

El 1057, el papa Esteve II cridà Pere Damià al seu costat i el féu bisbe suburbicari d’Òstia i cardenal. I ací comença el martiri d’aquest Sant monjo, delerós de solitud i empès a una vida atrafegada de viatges i legacions apostòliques, amb vistes a corregir abusos simoníacs i esmenar vides escandaloses. Aquest activitat cap enfora s’incrementa notablement quan arriba al pontificat romà el seu amic el monjo Hildebrand, que pren el nom de Gregori VII.

La manera de procedir de Pere Damià no és tan expeditiva i tallant com la d’altres emissaris del Papa ni com la del mateix Gregori VII. Això es veu en la correspondència que Pere Damià entaula amb els personatges amb els quals té una missió a fer. L’exemple més contrastant seria el del cardenal Silva Candida, instigador i executor de l’excomunió contra el patriarca de Constantinoble, que sanciona la nefasta divisió entre les Esglésies d’Orient i els catòlics llatins. Pere Damià sosté que una autoritat, abans de corregir o de fer esmenar la conducta d’un altre, primer l’ha de conèixer bé, l’ha de manifestar amistat i afecte, si hi ha amenaces i excomunions entremig, és que hom no vol la correcció sinó la derrota de l’adversari i la seva victòria.

Una altra quaestio interessant que susciten els nombrosos escrits de Sant Pere Damià, doctor de l’Església, és si existeix una altra manera eminentment monàstica de fer teologia. El monjo està educat en la lectio divina i en la lectura assídua dels Pares de l’Església. Per a ell, ni la Sagrada Escriptura ni la Tradició de l’Església no són mai una pedrera per a extraure-hi arguments amb vistes a compondre una refutació ni un raonament abstracte. La Bíblia i la Tradició constitueixen la seva pàtria espiritual per la qual es passeja familiarment, però amb veneració respectuosa. La teologia monàstica difícilment és sistemàtica. D’acord amb la metodologia dels Pares és descriptiva, “ad modum comentarii” (a manera de comentari bíblic) partint de la meditació i de la contemplació. L’ànima del monjo teòleg no s’apropa mai a les fonts de la revelació amb metro i escaire per a construir un sistema argumental, perfectament travat, com si fos un edifici arquitectònic. El monjo teòleg parla de Déu sapiencialment, a partir de la seva experiència espiritual. Sant Anselm,  un altre sant i doctor benedictí, seguirà només en part aquesta manera monàstica de fer teologia, i hi inclourà el mètode dialèctico-metafísic que ja es feia servir en les escoles catedralícies.

Per Sant Pere Damià la finalitat de la vida cristiana i monàstica és arribar al descans sabàtic, com ho va fer Déu mateix el setè dia de la creació. Després d’haver recorregut els primers sis dies, la vida de l’home desemboca en el repòs en Déu. “D’aquesta manera –escriu Pere Damià– homo fit Sabbatum Dei  et Deus sabbatum hominis (l’home esdevé el descans de Déu i Déu el de l’home)”. El descans de Déu i el de l’ànima no és la inoperància sinó la inhabitació per l’Esperit Sant. És allò que digué Jesús: “Resteu en mi i Jo en vosaltres” (Jo. 15:4) Si restem units a Ell per la fe i l’amor ja ara en la nostra vida terrenal i en la comunió sacramental amb Ell sincronitzem el nostre descans amb el descans sabàtic de Déu creador i santificador.

No hay comentarios:

Publicar un comentario