Sapientia Sanctorum - 06. Els àngels

Els àngels al servei de l'evangeli i dels cristians en aquest món

En les primeres comunitats cristianes la inflació de l’angelologia va constituir un problema seriós. Els àngels, immaterials i poderosos, feien ombra al domini universal de Jesucrist sobre tota criatura celestial i terrestre. Sant Pau a les cartes que enviava a les seves comunitats havia d’insistir freqüentment sobre la inferioritat dels àngels en relació a Jesucrist. Advertia que si un àngel gosava anunciar un evangeli diferent al de Jesús hauria de ser anatema (Gal 1:8), perquè la missió dels àngels no és altra que la de ser missatges i instruments de la salvació del homes manifestada en Jesucrist. Segons sant Pau, també ells han de ser evangelitzats, han de conèixer l’evangeli (Ef 3:10). Sant Pau insistia sobre el tema del ministeri dels àngels a favor i no per damunt de l’evangeli i de la vida cristiana: de res no serveix a un cristià parlar la llengua dels àngels si li mancava l’amor (ICor 13:7); més encara, els cristians que han assolit una unió perfecta amb Jesucrist un dia “judicaran els àngels” (ICor 6:3). La Carta als Hebreus tracta prolixament de la supremacia de Jesús sobre els àngels i conclou: “Tots els àngels són esperits al servei de Déu per ajudar els qui han d’heretar la salvació” (He 1:14).

Quan en la pietat cristiana els àngels no envaeixen l’esfera divina i ocupen el lloc que els pertoca no destorben gens ni mica i més aviat ajuden molt positivament a viure i a comprendre el misteri de Déu, pertanyen al sistema pedagògic de què Déu se serveix per a fer-nos entendre la seva radical santedat, la seva immensa glòria que cap ull no ha vist ni orella ha sentit mai (ICor 2:9), i que nosaltres no podem imaginar sinó cantada per miríades d’àngels d’una llum i d’una bellesa singular que no paren nit i dia de proclamar la triple santedat de Déu: “Sanctus, sanctus, sanctus...” (Is 6:3).

Els àngels són justícia i decisió divina personalitzada. L’àngel, que amb la seva espasa fulgurant guarda difinitivament tancades les portes del paradís perdut, ens impedeix de retornar a una primordial felicitat hedonista – a la placenta de la pagana Mare Terra – i ens empeny a mirar cap endavant , corrent com atletes cap a la meta”per si me’n puc apoderar” (Flp 3:14) que és Crist mort i ressuscitat.

Hi ha àngels que són consol de Déu en moments de situació desesperada, com aquell que va confortar Agar i el seu fill Ismael allà al desert (Gn 21:9-20). Hi ha àngels de visitació, com aquells que Abraham i Sara van rebre sota l’alzina de Mambrè (Gn 18:1-19). Hi ha encara àngels, com el d’Habacuc, que et prenen pels cabells (Dn 14:33-39) i sense demanar-te permís gairebé t’obliguen a anar a un lloc o carregar amb una responsabilitat o a fer una bona acció que mai no havies imaginat. Hi ha àngels que per definició son “Medicina de Déu”, com Rafael, que tenen el do da guarir les ferides de l’ànima, àngels que són excel·lents companys de camí, que eixamplen el cor amb la seva conversa profitosa, providents davant les dificultats, savis a trobar solucions apropiades, lleials a l’amistat. Però també hi ha àngels venjatius, executors de la ira divina, com aquells que van fustigar Heliodor el tirà invasor i opressor que menysprea el dret i la justícia i profana les coses santes (II Mac 3) Els infants, els pobres, els indefensos tenen també un àngel protector sant i terrible, que contempla Déu cara a cara (Mt 18:10). Desgraciat aquell que gosi atemptar contra la innocència i contra la dignitat d’un d’aquets petits! Desgraciat d’aquell que aprofitant-se de l’aparent silenci de Déu trepitgi el pobre i el desvalgut, perquè no ho farà impunement. Déu hi està a l’aguait i tard o d’hora enviarà els seus àngels més ardits a fer justícia a favor d’aquells que en aquesta vida no tenen cap altre defensor sinó Déu.

L’Església, mare i mestra de la nostra fe, ens fa venerar els sants àngels com a extensió de la majestat de Déu i de la seva providència vigilant. Els àngels són present a la nostra pregària, preguen amb nosaltres i presenten les nostres pregàries davant l’altar de Déu. I per contrapartida també nosaltres ens associem, sobretot en l’Eucaristia, a la litúrgia celestial que els àngels i els sants oficien constantment davant la majestat de Déu. Ells – l’Església celestial – són la part definitivament rescatada de tota la creació i davant Déu representen tot el món creat, el cosmos, que encara malda amb gemecs de part (Rom 8:22) per ser transformat fins que Déu sigui tot en tots. Nosaltres, però, mentre esperem el “crit de l’arcàngel” (I Tes 4:16) que anunciarà que el temps ja s’ha acabat, demanem sovint a Déu que ens envïi un àngel bo que ens guardi i ens guïi per camins de pau. Demanem també que, arribada l’hora del nostre traspàs, els àngels de Déu ens surtin a l’encontre i ens duguin a la ciutat de la Jerusalem celestials i que ens donin carta de ciutadania, perquè amb tots els sants i els pecadors penedits puguem fruit eternament del goig de Déu i dels seus àngels conciutadans nostres.