Sapientia sanctorum-05

El benedictinisme de sant Gregori el Gran

En la família benedictina, a la qual tinc el goig de pertànyer, la figura del Papa sant Gregori el Gran és particularment estimada i venerada. A sant Gregori Magne devem les notícies que tenim de sant Benet. Fou un romà amarat de romanitat (va exercir el càrrec de Praefectus Urbis, equivalent a “ministre de l’interior” a la Ciutat), es va fer monjo i va conèixer la Regla de sant Benet només un parell de generacions després que fos redactada, Papa, escriptor eximi acreditat  com a comentarista de la Santa Escriptura i com a coneixedor profund dels mecanismes psicològics i espirituals de l’ànima. Gregori és un Pastor amb ànima monàstica i un monjo que quan esdevé Pastor conserva tota la substància espiritual condensada durant els anys de meditació contemplativa, per damunt de les presses ni la immediatesa que imposa la vida pastoral.

Els anys feliços de Gregori, que van esdevenir punt de referència durant tot el seu pontificat (590-604) van ser aquells que va passar al seu monestir de Sant Andreu al Monte Celio de Roma, que era la seva casa patrícia que ell va convertir en monestir, tot compartint la vida ascètica amb un grup d’amics que van voler seguir-lo i compartir amb ell uns mateixos ideals. Els dejunis i el rigor ascètic viscut amb un zel novell li van produir un mal d’estómac que el van acompanyar tota la vida, però també tota la vida va enyorar el silenci, la pau i la convivència en l’amor de Crist que vivia aquell grup d’amics al monestir del Monte Celio, en el qual Gregori era un simple monjo, tot i que hi exercia l’ofici de l’administració.

Molt en consonància amb sant Benet, en les seves Moralia, Gregori insisteix constantment en el coneixement propi i en la humilitat com a fonament imprescindible de la conversio morum (la vida cristiana intensa). Segons sant Ireneu i la teologia oriental més mística que la llatina, el Fill de Déu es va fer home perquè l’home pugui conèixer Déu d’una manera proporcional y les seves energies quedin amarades de la força divina com rebla Gregori de Nissa. Tanmateix, segons san Gregori, més moral i atent a la via pràctica, el Fill de Déu és va fer home tot humiliant-se, per ensenyar a l’home caigut la veritat de la seva condició relapsa en què troba i el camí de redreçament que passa per connectar la pròpia vida amb la Crist. Aquesta és una idea eminentment benedictina i molt característica del monaquisme occidental, la de retornar pel camí de l’obediència cap a Aquell, de qui t’havies apartat per la desídia de la desobediència.

Un altre tema molt benedictí i molt “gregorià” és el de la compunció del cor, que no consisteix a plànyer-se dels fracassos passats, sinó més aviat a viure en l’experiència constant de la infinita desproporció que hi ha entre la nostra precarietat i la immensitat del do que Déu ens atorga. D’ací neix un gran sentiment de sentir-se agraciats molt per damunt dels nostres mèrits i de les nostres capacitats tan limitades. En les Moralia snat Gregori parla de les laetas lacrymas. Les llàgrimes de l’autèntica compunció mai no són amargues, sinó dolces; són llàgrimes agraïdes i de joia com les de l’abraçada d’un rencontre.

La necessària purificació de l’ànima va molt lligada a aquest estat permanent de compunció de cor, però també a l’acceptació de les proves. En les Moralia aquesta idea surt unes 600 vegades amb els noms de flagella Dei (assots de Déu), adversa, adversitas, temptatio, tribulatio, verbera (pallissa). Les proves són inevitables i Déu se’n serveix per trempar l’ànima i donar-li la forma de Crist obedient fins a la mort. En la seva Regula Pastoralis diu Gregori: “Ens cal contemplar constantment els grans turments del nostre Redemptopr, les invectivwes, els menyspreus i les infàmies que va haver de suportar en silenci per alliberar-nos dels suplicis eterns... ¿Per què hem de trobar insuportable que l’home hagi de suportar els sofriments que li sobrevenen  quan Jesús va patir de part dels homes uns sofriments tan grans a canvi del grans beneficis que ens han obtingut?” La purificació de l’ànima pel deseiximent d’un mateix i per l’acceptació, amb mansuetud humil, de les contradiccions té com a força motora interna una gran nostàlgia de Déu de la qual Gregori parla amb gran vivesa en les seves Moralia, sempre a partir de la seva experiència. Com sant Benet, sant Gregori va ser també un vir desideriorum, un home devorat pel gran desig de l’absolut de Déu.

Sant Gregori el Gran ha estat un més entre els sants pares de l’Església que ha tingut un esperit prou ardent com per sentir-se empès a comentar saborosament el Càntic dels Càntics, però amb una discreció de vocabulari i d’expressió molt més sòbria, molt més discreta, molt més benedictina que el llibre homònim que va escriure sant Bernat sis segles més tard.  Naturalment que la imatge nupcial de Jesús i l’ànima hi és present, però sempre d’una manera continguda i remarcant per damunt de tot la transcendència divina de Jesús, la seva majestat. L’espòs de qui parla sant Gregori és per damunt de tot el Rei de la Glòria que es digna d’entrar al tàlem nupcial, que és el cor de l’ànima que l’estima i el desitja.

Igual que sant Benet, que al final de la Regla parla de “l’amor ferventíssim, de “la inefable dolcesa de l’amor”, sant Gregori dibuixa el cimal de la vida espiritual en l’amor esponsal (ad nupcias intrare: entrar a les noces). Però en què consisteix aquest amor i aquestes núpcies?  I ara ens trobem amb una altra bisectriu benedictina, que després serà represa per sant Tomàs d’Aquino. Déu i l’ànima s’uneixen per la visió, per la visió beatífica. Veure Déu, veure el seu rostre, veure la seva llum increada és entrar en comunió amb la substancia divina. Mentre vivim ací a la terra, la comunió amb Déu per la fe és una virtus o un habitus de l’ànima que viu en gràcia de Déu, però ja ara, a la terra, aquesta ànima pot experimentar d’una manera eminent una percepció fugissera (raptim, furtim), a vegades només per uns instants brevíssim, la llum tabòrica, aquella de la Transfiguració al mont Tabor, una vera pregustació de la unió immediata amb Déu; es tracta d’una gràcia gratis data (donada gratuïtament i perquè si). Tanmateix, segons l’economia  ordinària de la gràcia, ens hem de conformar amb la virtus de la fe i tendir “amb tot el deler espiritual”, com diu la Regla benedictina, ad coelestia regna, al regne celestial, on després d’haver participat amb la paciència dels sofriments de Crist, mereixerem de compartir també el seu regne”. Amèn.