Colligite fragmenta-09

Són molts els qui se salven?

Comento l’evangeli Lc 13:22-30 en tres punts: “Jesús itinerant”, “Una pregunta capciosa”, i tercer: “un desenllaç sorprenent”.

1.- “Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava”. La itinerància de Jesús no és un fet circumstancial. Pertany al nucli roent de la seva missió com a enviat del Pare. Jesús no és un mestre que obre escola i que espera que la gent hi vagi a escoltar-lo. Jesús va a l’encontre de la gent, fa camí amb els seus i durant el camí ensenya; visita viles i pobles, però no s’hi queda; passa ensenyat, passa guarint, passa fent el bé, deixant en les ànimes que connecten amb ell un interrogant, una inquietud, una “ferida lluminosa”, com deia un conegut escriptor i poeta nostre. A Jesús no l’hem d’engabiar mai, Jesús és itinerant de mena, passa pels nostres pobles, a vegades per mitjà d’un sacerdot sant que hi deixa flaire d’evangeli durant generacions, passa per les nostres vides per mitjà d’uns pares o d’un avis que van fer de Jesús el nucli vital de les seves vides amarades de fe i d’amor, passa per les nostres vides per mitjà de l’anunci de l’evangeli constant que ens és ofert abastament, per mitjà dels sagraments de l’Església, per mitjà d’amics i d’institucions en les quals batega fort l’esperit de l’evangeli. San Agustí quan pensava en aquest Jesús que passava predicant i fent el bé pels camins polsosos de Palestina i pels no menys polsosos de la història, deia aquesta frase que sempre m’ha colpit profundament: “Timeo Iesum transeuntem”, temo que Jesús passi de llarg i que jo no me n’adoni, que no li faci cas, que li giri l’esquena. Tinc por que l’ocasió de trobar Jesús quedi malbaratada per culpa meva, perquè el fet que la meva vida tingui sentit i no en tingui, que sigui un simple joc de caramboles o sigui un camí en progressió i ple de sentit que porta a la salvació temporal i a l’eterna, depèn d’aquest encontre amb Jesús, que es desplaça i que ve a trobar-me.

2.- L’evangeli i la vida espiritual no els podem reduir a un vulgar negoci de mínima inversió i màxim profit, no donar res i esperar que ens toqui la grossa. Amb els qui circulen pel món amb aquests criteris Nostre Senyor no té res a fer. Déu ha creat l’ésser humà a semblança seva, dissenyat perquè aconsegueixi la seva talla humana en l’amor i en l’exercici de la seva llibertat. I ací rau la grandesa i la tragèdia de la persona humana. L’home és l’únic ésser de la creació que pot esguerrar i frustrar la seva vida, que en comptes de créixer com a persona en una dinàmica d’amor i de donació, pot retrocedir a un estat larvari, d’un egoisme esmussat que no solament no dóna la talla, sinó que subverteix la seva mateixa naturalesa de persona. Per això a aquells que fan a Jesús la pregunta gasiva i interessada de “si són molts o si són pocs els qui se salven”, Jesús no els respon, o més ben dit respon senyalant-los al pit: “mireu d’entrar per la porta estreta”, altrament us quedareu fora. Tot bon cristià ha de meditar sovint sobre la terrible possibilitat de la porta que es tanca i de la veu d’aquell que l’ha creat a la seva imatge i semblança que li respon: “No us conec, no sé d’on sou”. ¿Quina misericòrdia pot evocar aquell que no té entranyes de misericòrdia i que ha eviscerat del seu ésser tota dimensió d’amor autèntic? Ser de Jesús i dels seus no és qüestió de quatre gestos externs ni de tenir carnet, sinó de compartir amb Jesús la nostra naturalesa humana i de rebre d’ell la vida divina de la gràcia santificant.

3.- El tercer i darrer punt és el de la gran sorpresa final. Ningú no pot presumir per endavant de la seva salvació final, ni mai no podem donar per fet que els qui no són dels nostres o que aquells que anomenem dolents seran exclosos de la salvació que Jesús ens ha guanyat amb la seva creu. Ningú no pot entrar en el cor d’altri ni pot jutjar-lo més que “provisionalment” i amb gran temor d’equivocar-se. El judici definitiu i de debò correspon a Jesús i al darrer dia. Mentrestant l’actitud que escau al cristià és la d’afanyar-se per a entrar per la porta estreta, és a dir d’aprimar les nostres vides de vicis i pecats, de no viure en un hedonisme estèril i destructiu, d’actituds viscerals d’odi i d’exclusió dels diferents. Aquest “aprimar-se” en la vida espiritual rep el nom d’ascètica, és a dir d’esforç, d’exigència pròpia i de renúncia, que és allò que podríem anomenar la sístole del cor, per passar de seguida a la diàstole, o eixamplament del cor i de la ment: gent d’Orient i d’Occidents, aquells que menys t’ho pensaves, els qui en les teves consideracions “provisionals” tenies per despistats o foraviats, resulta que són primeres figures i que et passen al davant. La gràcia de Déu és com un diluvi i la seva bonesa pot penetrar per les escletxes d’un cor que crèiem blindat i estrany al seu amor. La vera saviesa cristiana consisteix, doncs, a passar per la porta estreta sense preguntar-nos que “si molts o que si pocs”, però de seguida a dilatar el nostre cor a escala divina, talment que hi càpiguen tots aquells i tot allò que Déu estima i sapiguem alegrar-nos de la magnanimitat d’un Déu que supera els nostres càlculs esquifits. Si som magnànims i no contem que ”si molts o que si pocs”, podem confiar que Déu també serà magnànim amb nosaltres i que podrem alegrar-nos de la salvació de la gran multitud tots de cridats i elegits entre els quals confiem de ser també nosaltres.