Sapientia Sanctorum - 04

Les tribulacions de Sant Joan Crisòstom

Joan Crisòstom no és un sant popular entre nosaltres. Ben poques  persones, esglésies o institucions porten el seu nom i molts que han fet un batxillerat passat per aigua no saben ni qui és. Amb tot jo crec que aquest personatge té molt a dir-nos i a ensenyar-nos. No penso explicar vida i miracle fil per randa ni tampoc resumiré els seus escrits que li han merescut el títol de “doctor de l’Església”. Tanmateix Joan Crisòstom més que un teòleg va ser un perspicu comentarista de la Sagrada Escriptura que en l’Església d’Orient ocupa un lloc tan rellevant com Sant Agustí en la d’Occident, amb el qual guarda molta similitud malgrat les grans diferències. Ambdós són grans intel·lectuals molt sants que per circumstàncies ben llunyanes a la seva voluntat van esdevenir bisbes i tots dos estaven mancats de pragmatisme per sortir-se’n airosos dels conflictes en què es trobaven ficats. Agustí d’Hipona podia recórrer al seu amic el bisbe de Cartago i al seu deixeble Elpidi bisbe de Tagaste, que li solucionaven els problemes, però el Crisòstom no podia recórrer a ningú, ja que ell era la màxima autoritat eclesiàstica a l’Orient i es trobava terriblement sol davant els corbs i els escurçons eclesiàstics i cortesans de la gran Constantinoble.

Joan era el prevere encarregat de la predicació a l’església patriarcal d’Antioquia, famós no solament pels seus escrits, sinó també per la seva oratòria sàvia i clara, i plena de “pathos”, que el públic seguia embadalit. Per això li posaren de sobrenom “chrisos stomos” (boca d’or). Però a les seves qualitats d’intel·lectual i d’orador afegia la de ser un asceta. Abans de ser prevere havia portat durant uns anys vida eremítica al desert de Síria i després, tot i viure a la capital, continuava vivint en la més estricta austeritat. En quedar vacant la seu de Constantinoble, l’emperador i el seu consell, atesa la seva fama d’orador brillant, el van catapultar cap a capital imperial, forçant el senat presbiteral d’aquella església que mai no hauria elegit un antioquè i menys encara un asceta, amant del dejuni i de la vida austera. En ser bisbe, el Crisòstom no va canviar gens ni mica el seu gènere de vida que contrastava enormement amb el del seu antecessor, Nectari, que abans de ser bisbe havia estat senador i el caràcter episcopal no havia alterat la seva intensa vida social i cortesana amb l’aplaudiment i complaença de l’alt clergat que feia i desfeia al seu albir tots els afers eclesiàstics.

El Crisòstom en veure el panorama de la seva Església local es va proposar com a objectiu netejar els costums del clergat i dels cristians “potentiores”, d’alt standing, grans funcionaris que presumien de “protectors de l’Església” però no paraven d’escandalitzar el bons i senzills cristians amb els seus mals exemples. El bisbe Joan Crisòstom continuava escrivint comentaris i tractats, però ara les seves principals obres tenien caràcter exhortatiu, i la principal va ser “Diàleg sobre el sacerdoci”, escrita amb la finalitat d’entusiasmar els sacerdots que se l’escoltaven i el seguien de gust. Encara avui és un llibre de capçalera de tot sacerdot enamorat del seu ministeri.

Un altre tema fort del Crisòstom seria el que avui anomenaríem doctrina social. El Crisòstom, des de la trona de la seva església principal Santa Sofia, no s’estava de dir i proclamar que per al cristià la propietat no és un dret absolut d’usar i abusar com establia el dret romà. Déu va crear el món per al gènere humà “in solidum”, el propietari és només l’administrador posat per la Providència Divina per crear riquesa i distribuir-la equitativament, primerament per a la seva digna subsistència, però immediatament per al profit dels treballadors i l’alimentació i el socors dels pobres. El luxe és no solament una injúria, sinó que és un lladronici. I el Crisòstom mirava fit a fit els alts funcionaris i l’emperadriu Eudòxia que escoltava lívida d’odi. Tanmateix no heu de pensar que el Crisòstom era un pioner del que avui dia diríem teologia de l’alliberament. La argumentació del Crisòstom no té res a veure amb el comunisme de “La República” de Plató, no mira la política ni la reforma social, sinó el Gènesi, l’Evangeli i la dinàmica que genera l’Eucaristia. En la ment del Crisòstom no entra una revolució d’estructures polítiques, impensable en el context de l’imperi bizantí, sinó un canvi, una conversió de la mentalitat cristiana que propugna una comunió lliure i concordada de béns espirituals i materials.

En aquesta prioritat pastoral envers el pobres, el Crisòstom va trobar un ajut extraordinari en Olímpia, una noble matrona que es va posar ella i les seves possessions al servei de l’Església de Constantinoble i del seu bisbe. El Crisòstom li va conferir el títol d’arxidiaconissa i li confiar la direcció de l’Hospici o Hospital on eren acollits els malalts abandonats i sense família i on els pobres de la ciutat trobaven cada dia un plat calent. Això va exasperar el alt clergat que ambicionava administrar, sense oblidar el profit propi, les almoines per als pobres que el bisbe havia de procurar. L’església de Santa Sofia de Constantinoble s’omplia de gom a gom d’artesans i de gent del poble que abans anava poc a l’església, per escoltar el Crisòstom que parlava de manera entenedora i encesa. A més havia organitzat acuradament la celebració litúrgica amb una bellesa sorprenent. Escoltar-lo i veure’l celebrar il·luminava la ment i encenia els cors.

Un altre fet que defineix la fesomia espiritual del Crisòstom és la història del prevere  Tigris. Aquest havia estat un esclau que moneda a moneda havia estalviat per comprar la seva llibertat servint-se d’un testaferro. Tan bon punt va obtenir la manumissió es va presentar al Crisòstom per posar-se totalment al seu servei gratuïtament, puix que havia promès a Jesucrist d’oferir-li la seva llibertat si l’aconseguia. El Crisòstom l’abraçà i el va afegir a la família episcopal i con que Tigris era llest i amic de moltes lectures, al cap d’uns pocs anys el Crisòstom el va ordenar prevere, però el clergat cortesà i mundanal de Constantinoble no va acceptar de cap manera de seure al costat de l’antic esclau i va impugnar la validesa de la seva ordenació malgrat l’ardida defensa del bisbe.

A tot l’Orient se sabia que amb el Crisòstom com a bisbe de la capital havien canviat els vents. Al costat d’ell trobaven aixopluc i acolliment molts bons sacerdots víctimes d’enveges i de conflictes eclesials provocats per bisbes sàtrapes, més funcionaris que bisbes, com va ser el cas dels Quatre Germans Llargs expulsats d’Alexandria a causa de la persecució dels origenistes que empaitava els monjos intel·lectuals, i el gran Joan Cassià de camí cap a Occident per la mateixa causa. L’animadversió i les maquinacions eclesials i polítiques contra el Crisòstom anaven augmentant, però el bisbe mai no es va prendre seriosament els adversaris, no n’hi feia cas i considerava els contratemps com una prova que havia de suportar per no ensuperbir-se. Va arribar a la capital, cridat pels opositors del bisbe, sant Epifani de Salamina, que ple de prejudicis i manipulat pels discordants que va increpar furiosament sant Joan Crisòstom mentre celebrava l’eucaristia amb gran escàndol dels fidels. I encara amb més vehemencia va arribar a la capital acompanyat de vint bisbes egipcis i amb gran seguici el patriarca Teòfil d’Alexandria, que rebia el malnom de “el Faraó”, pel gènere de vida que portava i el geni que gastava. L’emperador li va permetre organitzar el famós Sínode de l’Alsina, prop de la capital, però en territori calcedonès, per escoltar els adversaris i declarar la inhabilitació del Crisòstom com a bisbe. Ni tan sols en aquests moments tràgics, el Crisòstom no emprengué una ardida autodefensa, puix que els arguments contra ell eren tan grollers i calumniosos que es desfeien per ells mateixos. En efecte, les acusacions feien riure. Els alexandrins van acusar el Crisòstom de mantenir relacions pecaminoses amb Olímpia una acusació que ni els clergues cortesans de Constantinble haurien pogut pensar, perquè el Crisòstom era baixet i esquelètic pels dejunis i penitències i Olímpia era una matrona poderosa que pesava tres vegades més que el bisbe. L’acusaven de prendre el bany en solitari i de no admetre-hi companys com era consuetud a les termes i a casa. L’acusaven de posar-se un caramel a la boca abans de predicar i de relacionar-se amb gent de baixa categoria social. És interessant i sorprenent de constatar que entre els participants d’aquest sínode tendenciós i malèvol es trobava, encara molt jove, el qui serà ben aviat sant Ciril d’Alexandria, nebot del bisbe faraó.

Davant la presència ostentosa i cridanera dels alexandrins el poble de Constantinoble s’indignà i la va considerar com una invasió forana i adversa. La gent s’aplegava a qualsevol hora del dia a Santa Sofia reclamant la presència del Crisòstom, però aquest en comptes de defensar-se i d’explicar la situació explicava a la multitud la Carta de Sant Pau als Romans, com si res no passés i demanant calma i paciència a un auditori que volia donar la vida per defensar el seu bisbe. Al final els pitjors presagis es van acomplir, com havia presagiat sant Epifani en acomiadar-se del Crisòstom: “tant de bo no moris bisbe!”.  L’emperador, mogut per l’emperadriu enemiga visceral del bisbe, dictà l’exili del Crisòstom, acusant-lo d’haver dividit l’Església de Constantinoble i d’incapacitat per a governar-la.

Sembla una crònica actual i estem parlant del final del segle IV i del primers anys del segle V. Val molt la pena de llegir San Joan Crisòstom, sobretot els seus comentaris sobre les epístoles paulines, però també val molt la pena de conèixer i estimar la vida d’aquest bisbe, estimat i odiat, com totes les grans figures, i deixar-nos instruir per ell i pel seu exemple perquè la seva història projecta llum a la història que vivim cada dia i ens fa veure i comprendre amb més profunditat la dimensió humana i sobrenatural de l’Església i de la santedat.