Colligite fragmenta - 8

NATZARET

En el segle XIX, després de la Revolució Francesa i enmig de la revolució industrial que van comportar un profund desarrelament de la societat tradicional i una descristianització bastant massiva, quan l’Església Catòlica es va sentir urgida a tornar a les arrels cristianes i a “reevangelitzar” una societat en la qual ella ja no tenia cap funció directiva – l’Ancien Régime era “cosa passada” a la qual no havíem de tornar mai -, l’Esperit Sant va suscitar en el poble fidel una devoció especial per la Santa Família de Natzaret. El nostre país es va distingir en aquest camp amb la fundació de diverses congregacions religioses i amb l’erecció un temple monumental que és l’admiració del món. Amb el nom i la marca de la Sagrada Família hom pretenia impulsar el redreçament de la vida cristiana des del seu nucli vital.

Es van equivocar de mig a mig aquells que, amb pretensions de modernitat i de promoció de l’individu, van considerar Natzaret com una reclusió opressora i mancada de perspectives àmplies, perquè l’espiritualitat de Natzaret per damunt de tot és “germinal”, lliga el cristià amb font de la vida que és la Trinitat de Déu, d’on procedeix tota paternitat i tota filiació, i perquè és el lloc natural on la fe i l’amor creixen harmònicament en edat, saviesa i gràcia, com Jesús Infant, a l’ombra de Maria i de Josep. Ningú no ha escrit unes paraules tan ardents i tan conspícues sobre Natzaret com Charles de Foucauld, quan proposava l’esperit de Natzaret com a medi vital de la seva fraternitat de “Germanets de Jesús”. Per això, ara en els nostres temps postindustrials i d’informació global, que estan produint una descristianització fins ara mai vista, som convocats a una nova evangelització i també nosaltres haurem de tornar a Natzaret a prendre forces i a purificar els nostres criteris, per emprendre la tasca d’anunciar, amb una nova ardència, l’evangeli del Fill de Déu fet home, salvador de l’home, garantia de l’autèntic i ple desenrotllament de l’home, meta final i benaurada del camí de l’home sobre la terra.

No podem considerar Natzaret com una etapa transitòria o preparatòria de la vida cristiana, perquè Natzaret i els valors que Natzaret encarna, són el “status” permanent on la majoria de cristians desenrotllen o desenrotllem la nostra vida. També és veritat que en la vida cristiana, de tots i de cada cristià, hi ha moments de tot, moments de transfiguració en què la divinitat de Jesús es fa quasi evident, temps d’oblació en què predomina la disponibilitat de l’ànima en mans de Déu quan hom veu allà lluny, com Maria, l’espasa que et travessarà l’ànima, moments exultants de pesca miraculosa, moments d’escàndol i de desànim, moments de Getsemaní i de Calvari. Però tots aquets moments, viscuts en l’esperit de Crist Ressuscitat, ens fan madurar i ens fan aprofundir la nostra condició de fills de Déu, a semblança de Jesús i amb profunda connexió vital amb ell, l’unigènit Fill de Déu, que va créixer i es va formar humanament al costat de Maria i de Josep. Tots els moments i els avatars de la vida cristiana són com les onades de la mar, que van i venen sobre la platja, per retornar al Natzaret de sempre, que en realitat mai no hem abandonat. Aquest Natzaret primordial i permanent és el de la vida de fe en Déu amagat al darrere de les variades i multiformes mediacions humanes, és el Natzaret de les feines desapercebudes fetes amb amor, el Natzaret de la suor i del treball de cada dia, el Natzaret de la malaltia inesperada i inoportuna, el Natzaret del goig i de les penes compartides.

L’esperit de Natzaret es viu de manera eminent en la institució familiar, on el marit i la muller, els pares i fills, els germans entre ells i amb prolongació envers els avis i els altres parents, exerceixen dia rere dia, de manera permanent i per tota la vida, una estimació concretíssima, al marge de tota retòrica, on aprenem a esperar pacientment que les persones madurin i que els caràcters difícils s’amoroseixin, on l’amor esdevé pacient, on aprenem a callar per no carregar l’atmosfera i no tensar la convivència, on la vida de cada dia esdevé una garlanda de delicadeses anònimes, on la fe es viu i es respira amb la normalitat d’allò que ens és substancial i inalienable. El Natzaret familiar és una petita Església domèstica i molt difícilment viurem el misteri de la Santa Mare Església, si primer no l’hem viscut en la nostra Església domèstica. I el que dic a nivell d’Església, amb les degudes remarques i correccions, val també per a la societat plural i laica en què vivim. Difícilment hi circularan valors humans de qualitat, si primerament no hi ha hagut una família que els generi.

El Nadal que vivim els cristians, el Fill de Déu enmig nostre, que no és un meteorit caigut del cel sinó que neix en el si d’una família, ens fa entrar en aquesta dinàmica d’amor natural “divinitzat” del qual la Santa Família de Natzaret esdevé una icona. Cal, doncs, que ens hi endinsem i que prenguem carta de residència en aquest Natzaret de Déu sobre la terra, on es manté ferma i joiosa la fidelitat de cada dia, la constància en el treball en nom de Déu, i l’exercici habitual – esdevingut hàbit- de totes les virtuts cristianes.