Colligite fragmenta - 7

Educar la fe, educar l’esperança

La fe, cal educar-la. El creient creix i madura com a cristià orgànicament, com un ésser vivent. La fe, no la podem imposar a ningú a pressió, com una dutxa d’aigua freda, com un aiguat que s’emporta pel davant tot allò que troba, tot destruint l’humus natural. “Gratia non destruit, sed elevat et perficit naturam” (La gracia no destrueix, sinó que eleva i perfecciona la naturalesa), diu sant Tomàs (Summa Theol, q. 2, a. 2 ad 1). La fe no és un compendi de veritats sobre Déu, sobre l’home i sobre el món que cau a sobre d’aquell que s’acosta i truca a la porta de l’Església. La primera pregunta catecumenal amb què comença el ritual del baptisme diu: “Què demanes a l’Església de Déu”. – La fe? - I aquesta ¿què et donarà? – La vida eterna. – Si vols posseir la vida eterna, compleix els manaments”. I ací comença la gran pedagogia de l’Església, la llarga educació de la fe que creix, que s’incrementa, que fa arrels profundes, que s’eixampla, que trontolla, que cal regar, que cal nodrir, que cuidar, que cal defensar i que, de vegades, cal podar d’excrecències o afegits no substancials perquè arreli més profundament i apunti més amunt. Educar la fe vol dir acompanyar el neòfit, ser al seu costat com a testimoni del seu progrés, com amic sempre a punt per ajudar-lo fins que la seva fe no esdevingui adulta i sigui ben capaç de fer el seu camí a partir de la catequesi que ha rebut i comptant amb el magisteri ordinari de l’Església, com fem tots els “Christifideles”, els cristians d’a peu que volem ser fidels a Jesucrist. D’aquesta manera el neòfit creix i esdevé ell mateix catequeta dels seus amics, dels seus fills, dels companys de treball, dels qui se li acosten i li pregunten: “Qui és Jesús? Què és ser cristià? Què haig de fer?”

L’educació de la fe comporta també l’educació de l’esperança. És la segona pregunta baptismal: “La fe què et donarà? – La vida eterna”. La vida del cristià no té sentit si no mira cap a aquest horitzó de vida eterna, d’una vida en Crist que creix i que apunta, amb tensió, cap al trobament definitiu amb Jesucrist, amic i mestre que ens ve a l’encontre. El camí de la fe i de l’esperança no és precisament de flors i violes, no sempre és fàcil, passa per “barrancs tenebrosos” (Ps 23:4), i si hom perd la brúixola es pot perdre. No fa gaire, un jove fill de família cristiana i ell també un bon cristià però molt tendre, m’explicava el seu sentiment de viure atrapat dintre d’una ratera, sense sortides; sense il·lusions humanes perquè, per manca de llocs de treball, no havia pogut estrenar la professió per a la qual s’havia preparat a consciència sense estalviar esforços, i es trobava desencisat i desmotivat, atrapat també per les seves contradiccions personals pròpies de la joventut, però a més, conscient que els seus companys que es trobaven en aquella mateixa situació i que havien pretès evadir-se’n a base d’experiències fortes i destructives, es trobaven pitjor que ell. Quan el sostre de l’esperança humana és molt baix, si hom no té una fe molt robusta que foradi aquestes situacions existencials tan aclaparadores i les il·lumini des de dintre amb la llum de la creu i de la vida en Crist, el cristià que només ha tingut una pàtina epidèrmica de fe, inevitablement s’ofega i s’oblida d’allò que podia quedar-li de cristià.

La fe i l’esperança són temes molt personals, però de cap manera no són d’índole privada i intransferible. El cristià no viu aïllat i incomunicat, perdut en els immensos i freds espais siderals. La fe cristiana de per ella mateixa és expansiva i només pot ser viscuda en la “communio”. Cada cristià viu la fe tot compartint-la, i quan la comparteix la incrementa. És com les mares quan alleten un fill; tot donant la seva llet en fan més i quan deixen de donar-la aquesta s’estronca. Els qui tenen molta fe i la viuen amb una ardència especial haurien de saber comunicar-la als qui en tenen poca, o la tenen tan boirosa i evaporada que no ja saben si encara són cristians o ja no. Ens cal que entre els cristians que quedem predomini aquella caritat pastoral que no trenca la canya esberlada ni el ble que vacil·la, ens calen cristians bon i ferms que sàpiguen esperar i limitar-se, segons les circumstàncies, a fer bona companyia i suplint amb la seva fe coratjosa el desànim dels altres més febles, sense humiliar-los ni desqualificar-los per endavant. Tots ens necessitem els uns als altres i hem de fer el paper de cirineu ajudant-nos a portar la creu, la pròpia i la de tots. El P. Lacordaire, en les seves conferències de Notre Dame de París a mitjan segle XIX, ja deia: “Un catòlic és aquell cristià que, a més de viure la seva fe, porta sobre les espatlles tota la incredulitat del món”. Hem de maldar per fer bona ombra, perquè al costat nostre tothom es trobi bé i amb la nostra conversa, assaonada “cum mica salis”, amb un pessic de sal evangèlica, com deia sant Pau (Col 4:6), els nostres interlocutors trobin un tast d’allò que cerquen en les profunditats del cor, potser sense adonar-se’n massa. Això, al meu entendre, també és educar l’esperança, sense oblidar de cap manera la tasca primordial de guarda i entregar el “depositum fidei”, també de sant Pau (2Tim 1:14): entregar i fer gustar la divina revelació que ens ve de Jesucrist per mitjà dels sants apòstols, és a dir en la comunió de l’Església, que en garanteix l’autenticitat.

El perfil del cristià és el de la santedat, que és tan múltiple i pluriforme com múltiples i pluriformes són els dons i els carismes de l’Esperit Sant. Tots som diferents; la clonació repugna a la naturalesa i per tant també al cristianisme, però tots hem de cercar per damunt de tot, amb el cap, amb el cor i també amb les mans – ore et manu – de paraula i obra, de ser un col cos i de viure en Crist amb l’ardència que demanen el temps freds d’eclipsi que vivim. “Hodie scietis... et mane videbitis” Avui sabreu i demà veureu, cantarem a l’ofici de la vigília de Nadal. És una bona màxima d’Advent: anar a les fonts de la nostra fe, fer-nos de nou les preguntes baptismals, aclarir què som i què volem en trucar a les portes de l’Església “Mater et Magistra”, Mare i Mestra com li agradava d’anomenar-la el beat Joan XXIII. De la pedagogia de l’Església aprendrem a esperar sense ser apocalíptics o partidaris del tot o no-res, aprendrem a estimar la justícia i a ser justos sense ser justiciers anat pel món repartint llenya i sembrant discòrdia, aprendrem a estimar la veritat i a ser veraços sense fer de la veritat un arma bèl·lica, un projectil per destruir els oponents i fer-ne sarcasme, de la Mare Església aprendrem principalment a desitjar la santedat i a ser sants de veritat sense que ens ho creguem massa, perquè tots sabem massa bé de quin fang estem formats.

És d’aquesta manera, poc a poc, pas a pas, repetint una i mil vegades aquella pregària dels cecs de l’evangeli: “Jesús, Fill de David, apiada’t de nosaltres” (Mt 9:27), com esdevindrem cristians madurs en l’Esperit Sant. No oblidarem la urgència de fer el bé que tenim al nostre abast amb una caritat operativa i eficaç, però no perdrem mai l’orientació i la meta final cap a on s’adreça el camí de Jesús: cap a la vida eterna, que ja és present ara en nosaltres i en el món de manera incoativa, germinal, petita i amagada. Però la nostra fe i la nostra esperança, petites com un gra de mostassa (Mt 17:20) porten dintre la força immensa i transformadora de l’Esperit Sant, que és l’autèntic protagonista de la nostra lenta santificació i de la història de l’Església i de la humanitat. El Senyor vindrà al final de la història a consumar l’obra que ell va començar en la humilitat amb el seu Naixement en aquella primera plenitud dels temps. Els qui l’hem reconegut en aquella primera vinguda i hem dipositat en ell la nostra esperança, continuem esperant-lo i ens delim per la segona plenitud, quan el Senyor tornarà a la fi dels temps com a Jutge, Senyor i Espòs de l’Església i de la humanitat salvada i redimida amb la seva sang. Aquesta és la plenitud de la veritat i de l’amor que vam demanar a l’Església quan vam trucar per primera vegada a la seva porta delerosos de vida eterna.