Colligite fragmenta - 6

“Tu ets els Messies, el Fill del Déu viu” (Lc 9:18-22)

El quart evangeli, el del Deixeble, coincideix plenament amb els altres tres sinòptics quan descriu l’ambient d’expectació messiànica que hi havia a Palestina al temps de Jesús. Tot parlant de la qüestió on cal adorar Déu, la dona samaritana va sentenciar: “Sé que ha de venir el Messies; quan Ell vingui ens ho explicarà tot” (Jo 4:25). Messies significa “ungit”, i el Messies per antonomàsia és l’Ungit de Déu, aquell que Déu suscitarà en Israel, el seu Poble, i que durà a terme, d’una manera total i definitiva, totes les promeses que Déu ha fet al llarg dels segles. En temps de Jesús existia un messianisme ingenu, popular, molt difós entre la gent senzilla, aquell“El Messies ens ho explicarà tot”de la dona samaritana, sí, i ens resoldrà tots els problemes, i hi havia també un altre messianisme de més elaborat: sorgirà un enigmàtic personatge del qual ningú no sap la procedència ni la família, però que es proclamarà i tothom reconeixerà en ell el“Fill de David” i que amb les seves accions poderoses i contundents instaurarà definitivament sobre la terra un regnat de Déu, terrenal i perpetu, que comportarà la supremacia d’Israel sobre totes les altres nacions. Fins i tot els deixebles de Jesús estaven contagiats d’aquest clixé. Els defraudats deixebles d’Emaús es planyien davant del desconegut pelegrí: “Nosaltres esperàvem que ell seria l’alliberador d’Israel” (Lc 24:21). Aquests messianismes hauran de ser purificats per l’anunci de l’evangeli i la pedagogia de Jesús.

Jesús durant la seva vida mortal va donar pistes amb els miracles, amb el seu ensenyament i la seva manera d’ensenyar, i sobretot amb la seva manera incomparable de viure i de relacionar-se, que Ell era “Aquell que havia de venir” (Cf. Lc 7:19). Els apòstols n’estaven convençuts i per això l’havien seguit. Al requeriment de Jesús: “Vosaltres qui dieu que sóc jo?” (Lc 9:19), Pere s’avança i fent-se eco del sentit comú dels altres apòstols, respon amb decisió i convenciment: “Tu ets el Messies”, que la versió més desenrotllada de Mateu complementa: “Tu ets el Messies, el Fill del Déu vivent” (Mt 16:16); i Jesús afirma que aquesta confessió no prové de la carn ni de la sang, sinó de Déu, i per això Pere serà la pedra sobre la qual Jesús edificarà la seva Església. El Messies Jesús comença, doncs, a “explicar totes les coses”. A través dels seus miracles, que són signes de la seva messianitat, i a través de la seva predicació desentranya la coherència interna de les escriptures que desemboquen en Ell. Ho fa Ell en persona com a enviat del Pare, i després de la seva Ascensió al cel, ho farà per mitjà de l’Esperit Sant, que abans havia parlat pels profetes, però des de Pentecostès parla autoritzadament per l’Església de Pere i dels apòstols.

Tot l’ensenyament de Jesús té el seu cimal en la creu, i tot l’ensenyament de l’Església parteix de la creu de Jesús, i tot allò que no passa per la creu, tot allò que sura de les opinions dels homes que refusen la creu i se n’escandalitzen, no és de Crist. I Pere ho sap, perquè quan ell volgué fer una transacció en aquest sentit, rebé de Jesús l’esbronc més dur de tot l’evangeli: “Fuig d’aquí, Satanàs, perquè no penses com Déu, sinó com els homes” (Mt 16:23).

Permeteu-me un petit “excursus” o comentari marginal. Pensar com Déu i no com els homes significa oferir a Déu la nostra intel·ligència, l’”obsequium mentis”, l’”obedientia fidei”, de què parla sant Pau (Rm 1:5). La intel·ligència, només la podem ofrenar a Déu i només a Ell, que és la Veritat suprema, i a Jesucrist, el Logos de Déu que ens parla des de la Veritat i des de l’Amor. Cap altra instància no es mereix l’assentiment ple i incondicional de la nostra ment i del nostre cor. El nostre esperit crític troba un camp abundant d’aplicació en la immensa multitud de propostes que pul·lulen arreu, de corrents d’opinió majoritaris o minoritaris, de sistemes de vida fàcil i reeixida, dels aplaudiments insubstancials que no tenen res a veure amb la recerca de la veritat i de l’amor, sinó amb “allò que diu la gent”: “uns diuen això, altres que allò altre”... Cal fer el salt i passar de les opinions a la realitat, la realitat inalienable del “Tu” personal (“I tu què dius que sóc Jo?”) davant Jesús, cara a cara, mirant-li els ulls i deixant-me mirar per Ell aguantant-li la mirada.

Encertar, pel que fa a la nostra salvació i a la salvació del món, vol dir “relligar” – d’aquí va la paraula religió – relligar el nostre pensament i la nostra vida al projecte salvador de Déu que es manifesta de manera palpable en Jesucrist, el “Verbun Caro”, el Fill de Déu fet home. La salvació no és solament el cel, que si som bons ens serà donat després de la mort i del judici – tant de bo sigui així per tots nosaltres –; la salvació és un fet ja ara i vol dir vida plenament humana en Crist i segons Crist, empeltats com estem en Ell per la fe i la vida de gràcia santificant.

No s’hi valen astúcies per a defugir la creu. “Qui vulgui salvar la vida la perdrà” (Lc 9:24). Les opinions raonables es queden al nivell de la raonabilitat humana, d’allò que és socialment correcte, però no salten a l’altra riba, es queden en la troca embolicada de les opinions subjectives, a l’interior d’un dodecaedre de miralls concau-convexes que reprodueixen fins a l’infinit imatges deformades que porten a la follia i que al final maten. La nostra vida només s’empelta amb la vida de Déu en Jesucrist i en Jesucrist crucificat, saviesa de Déu i niciesa i escàndol per al món (1Cor 1:23). “Totus Christus”, Crist tot sencer, en la seva humanitat i en la seva divinitat! No un Crist afeitat ni maquillat hàbilment perquè coli en un sistema de màrketing o de supermercat global d’idees espirituals, religioses o para-religioses, sinó el Crist tal com Ell és, “mort pels nostres pecats, ressuscitat per a la nostra salvació”, com diu sant Pau (1Cor 15:13). El messies crucificat és el punt focal de totes les esperances humanes, “miraran aquell que han traspassat” (Jo 19:37) i és també la pedra de toc que autentifica la nostra fe en l’autèntic Jesús, font de vida, d’esperança i de resurrecció nostra.