Sapientia Sanctorum - 03

Agustí d’Hipona

Sant Agustí (Tagaste 354- Hipona 430) pertany a l’estirp de les figures gegantines del cristianisme, d’actualitat perenne. Sempre, cada segle, en cada moment històric, en cada situació és convenient d’escoltar Agustí que parla “in medio Ecclesiae”, des del cor mateix de l’Església.

Tota la vida de sant Agustí està travessada per un fil conductor: una vital i apassionada recerca de la veritat. Va rebre educació cristiana al costat de la seva mare Mònica. Parlava i escrivia el llatí meravellosament. Era un rhetor, mestre del llenguatge i de la literatura, però sabia molt poc grec i gens de la llengua púnica, l’autóctona, que era la de la seva mare. Als 19 anys, llegint l’Hortensius de Ciceró, va experimentar la seva primera conversió: estimar per damunt de tot la saviesa allà on es trobés, independent de tot condicionament social i ambiental. Gairebé sense adonar-se’n, es va trobar adherit a la secta dels maniqueus, que era un híbrid de cristianisme i filosofia persa dualista i panteista. Però malgrat la confusió de la ment i l’ardència de les seves passions, Agustí mantenia el seu propòsit vital de cercar la veritat. A les Confessions, referint-se a aquest període de joventut foraviada, escrivia: “O veritat, veritat, com sospirava ja aleshores per tu des de les fibres més íntimes del meu cor” (3, 6.10).

Quan hi ha un desig autèntic de veritat, encara que hom la cerqui per camis errats, d’una manera o altre Déu surt a l’encontre de l’ànima inquieta; només cal que la recerca sigui sincera i humil. Recordant el seu temps d’adhesió als maniqueus, el bisbe Agustí compartia la seva experiència sectària amb els seus fidels d’Hipona: “Jo, que us parlo, vaig ser enganyat un temps. Quan de jove em vaig atansar per primera vegada a les Sagrades Escriptures, m’hi vaig apropar no amb la pietat del qui cerca humilment, sinó amb la presumpció del qui vol discutir... Pobre de mi que em creia idoni per al vol! Vaig abandonar el niu i vaig caure abans de poder volar” (Sermo 51, 5-6).

El lloc on s’opera tota conversió és l’interior de l’home. L’home no entra en el camí que porta a Déu fins que no sent la crida d’entrar dintre d’ell mateix. “Vaig entrar en la intimitat del meu cor sota el teu guiatge – escriu Agustí a les Confessions – Hi vaig entrar i vaig veure amb l’ull de la meva ànima”. Aquesta introspecció ofereix una doble descoberta: primerament el “jo”, un jo feble però terrible, capaç d’autodeterminar-se cap al bé o cap al mal. “Era jo qui volia o qui no volia. Jo era jo”. I anant més al fons, a la profunditat d’aquest jo s’entreveu Aquell que és més íntim que jo mateix, Déu, al qual la intel·ligència descobreix com a “causa del subsistir, raó del pensar, norma de viure” (Ciutat de Déu, 8, 4).

Estranyat de l’evidència meridiana de la seva descoberta, Agustí s’adreça a Déu amb aquestes paraules: “Jo errava lluny de tu... i tu, en canvi, estaves dintre meu, Tu estaves amb mi, però jo no estava amb tu”. El camí de la conversió a Déu no és altre que el propi cor, que és un abisme que rugeix i clama i reclama el bé suprem, la veritat eterna, l’única que pot satisfer la capacitat de Déu que té l’ànima a causa de la seva creació divina immediata. “Torna a tu mateix – escriu Agustí- En l’home interior hi ha la veritat. I si trobes que la natura és mutable, transcendeix-te tu mateix per trobar Déu, font de la llum que il·lumina la ment (De vera rel. 35, 72).

Tanmateix l’home és un gran enigma per a ell mateix, una “magna quaestio” (un gran problema), l’anomena sant Agustí. Dintre d’ell mateix, l’home haurà d’acarar el problema de la mort, la profunda divisió que experimenta entre el bé i el mal, entre allò que és i allò que desitja, la seva grandesa i la seva incomparable misèria. Aquest misteri de l’home només s’aclareix a la llum de Jesucrist, Redemptor de l’home. En efecte, Agustí ensenya: “El Verb no es va fer home per cap altre motiu sinó per vivificar, salvar, alliberar, redimir i il·luminar els qui abans estaven en la mort, a la presó, en les tenebres del pecat. És lògic, doncs, que ningú no podrà pertànyer a Jesucrist si prèviament no sent la necessitat del benefici de la redempció”.

Aquí entra en joc la dinàmica agustiniana de l’amor com a pes específic de Déu i de l’home. Déu decideix l’Encarnació del Fill empès per l’amor a l’home. L’únic capaç de moure eficaçment la voluntat de l’home és l’amor. “Amor meus, pondus meus” (el meu amor és el meu pes). Només per l’amor atiat per la gràcia, l’home transcendeix la profunditat abismal del seu cor i entra en la via de la caritat, que a través de diverses purificacions va fent que Adam, que és la personificació de l’home, es transformi en la perfecta semblança de Jesucrist. “Christianus ipse Christus”, el cristià és el mateix Crist” en tant que n’és membre viu i reflex del Crist total, clama Agustí a les Enarrationes in psalmos.

Igual que el Verb, que en fer-se home va necessitar el si virginal de Maria, el cristià per “fer-se Crist” necessita del si matern de l’Església. És l’Esperit Sant qui ens engendra com a cristians en el si de l’Església pel baptisme, qui ens nodreix dia rere dia per l’ensenyament de la santa doctrina i amb l’Eucaristia. Per sant Agustí l’Eucaristia és el “magnum mysterium fidei”, cimal i expressió visible de la fe i del més gran desig del cor. Ho deia als seus fidels d’Hipona aplegats davant l’altar: “Si vosaltres mateixos sou el cos de Crist i els seus membres, sobre la taula eucarística trobareu el vostre propi misteri. Heu de ser això que veieu i heu de rebre això que sou”. Fixem-nos com són de “globalitzants” els eixos de la reflexió cristiana d’Agustí: primer entrar dins d’un mateix i descobrir els anhels immensos del cor; després enllaçar el cor de l’home amb el designi de Déu que ens envia Jesucrist com a mestre i alliberador de l’home; tercer pas és la descoberta de l’amor com a motor de la vida en les dues direccions vertical i horitzontal (Déu com a bé suprem i el pròxim com a reflex d’aquest bé); finalment se’ns proposa la descoberta que tot aquest procés només pot ser fet amb garantia en el si de l’Església i amb el contacte viu de l’Eucaristia. Una passada! i això era doctrina viva de l’Església ja al segle IV! Cal tornar a les fonts! Ens cal llegir sovint i a fons sant Agustí.