Colligite fragmenta - 5

El nom de “christianoi – Christi fideles”

Des de que el Verb s’ha fet carn, la veritable càtedra de Moisès, que era la de la Saviesa de Déu, ja no l’ocupa la Toràh, el llibre de la Llei ni els seus mestres, escribes i fariseus (Cf Mt 23:2), sinó Jesucrist, Déu i Home, el crucificat ara vivent i exaltat a la dreta del Pare com a” Senyor de la Glòria” (Cf 1Cor 2:8). És l’únic que pot parlar de Déu amb una autoritat que no li ve del reconeixement del mestres ni dels savis d’aquest món, sinó de la profunditat de la seva persona de Fill de Déu. És Ell l’únic acreditat per promulgar la Nova Llei: “Lex Christi in regno Christi” (La llei de Crist en el regne de Crist). Segellada amb la seva sang, es promulga una Nova Aliança, un Nou Testament, una Nova Llei, gravada no en taules de pedra, com la llei de Moisès, sinó al cor viu del cristià i amb el foc de l’Esperit Sant. (2Cor 3:3). Jesucrist el Senyor atorga una nova carta de ciutadania a l’home cristià sobre la terra, esdevingut a més ciutadà del cel, cristià a transformar i transfigurar les realitats terrenals amb l’amor i amb el treball fet amb amor.

La “sphagís” o senyal de pertinença a Jesucrist són la creu i el baptisme. La creu és el signe visible de la nostra pertinença a Jesucrist, i el baptisme, el sagrament que marca indeleblement la nostra ànima, com l’antiga circumcisió jueva marcava el cos, per indicar la realitat nova de la filiació divina, la nova realitat que transforma i il·lumina interiorment la vida del cristià. “Christianus” vol dir partidari de Crist; “Christi fidelis” que significa “fidel de Crist”, aquest és el nostre nom comú, el nostre honor, el nostre més important títol nobiliari que ens responsabilitza a omplir-lo de contingut perquè ens ho puguin dir de veritat. Ser cristià de veritat és el nostre gran repte de cada dia, la nostra vocació bàsica i fonamental. Les altres vocacions particulars, la sacerdotal o la religiosa, són només carismes específics, formes de vida i de servei suscitades per l’Esperit Sant precisament per a sostenir i per a portar al perfeccionament la vocació bàsica de ser “Christi fidelis” (fidel de Jesucrist).

Els cristians sempre tenim el perill d’apostatar del nostre baptisme, de trencar les nostres promeses baptismals i de retornar a l’estat anterior. A l’Església de Déu, els “retrògrads” de veritat són que retornen a l’estat precedent que havien abandonat amb el baptisme, al judaisme farisaic que impedeix i col·lapsa el desplegament de la gràcia, o el que és pitjor al paganisme ambiental que se’ns infiltra per tot arreu. Si badem, ens trobem que la nostra manera de pensar i de viure no es diferencia gens ni mica dels qui viuen com a pagans, d’acord amb els criteris materialistes imperant en el món: la sacralització idolàtrica de les forces de la naturalesa convertides en petites divinitats que ens esclavitzen i maten els ideals grans de l’home.

Ens cal tornar a l’Evangeli i a la realitat viva de l’Església com a pàtria espiritual en la qual se’ns dóna i nosaltres rebem la Paraula de Déu, entesa i compresa en la comunió dels fidels, el perdó dels pecats i els altres sagraments de la gràcia, sobretot el de l’Eucaristia, que fa visible i palpable la nostra relació d’amor amb Jesucrist que se’ns dóna, i al qual responem nosaltres donant-nos a Ell i als altres, sobretot als més pobres i desvalguts. No ens cal massa teories ni traçudes anàlisis, perquè la fe cristiana és patrimoni dels senzills (Mt 11:26). Ens ho diu sant Pau: “La Paraula és prop teu, a la teva boca i al teu cor” (Rm 10:7) i encara aquella vibrant proclama: “Nos sensum Christi habemus” – Nosaltres tenim el sentit de Crist (1Cor 2:16), sabem com pensa i com sent Jesús i tenim la força de l’Esperit Sant per conformar la nostra vida d’acord amb el Logos, com deien els grans teòlegs alexandrins, amb la raó que brolla de l’entranya de Déu.

Jesús a l’evangeli adverteix contra aquells que” diuen i no fan” (Mt 23:3). En Jesús, la seva paraula i la seva vida es fonen en una única realitat: la missió que ha rebut del Pare, i que passa per la creu, d’aplegar els homes, els jueus i els gentils, en una humanitat nova redimida, no solament amb la seves paraules ni amb el seu exemple de vida, sinó amb la seva sang. Aquesta obra, l’única que compta, està garantida, té marca d’autenticitat per la Resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist, que és primícia d’aquesta humanitat nova; i la duu a terme al llarg dels segles lentament, és cert, però eficaçment fins a la consumació final de “Déu tot en tots” (1Cor 15:28)

En aquesta obra divina que es realitza en la història no és el de protagonistes, sinó el de cooperadors. L’autèntic protagonista de la història, el qui l‘a ha pensada i la duu a terme és Déu i la seva gràcia; nosaltres som només “servents inútils que només fan allò que han de fer” (Lc 17:10), però que ho fan. Cada dia som cridats a treballar a la vinya (Cf Mt 20:1-16) i a esmerçar-hi tot el nostre esforç, la nostra fidelitat, la nostra inventiva i el nostre enginy, portant a terme amb el degut discerniment, les inspiracions que cadascú rep de la gràcia i que sovint ens vénen dictades per la lògica dels esdeveniments, dels quals hem de saber fer una lectura teològica, eclesial. “Què ens diu avui el Senyor a les Esglésies?” (Cf Ap 2:7). La pertinença a Jesucrist i a l’Església no és solament una herència, és també un repte i una crida dinàmica a traduir en vida i en fets, en “obres” allò que som en el més pregon de nosaltres mateixos: Christi fideles, christianoi, seguidors de Crist, fidels de Crist que han unit la seva sort a la del seu Senyor i Amic.