Colligite fragmenta - 4

“Com ovelles enmig de llops... Sigueu prudents com les serps i senzills com els coloms” (Mt 10:16)

La missió no és fàcil. Jesús envia els seus deixebles “com ovelles enmig de llops”, els diu per prevenir-los dels perills i les situacions difícils en què indefectiblement es veuran implicats, precisament per ser deixebles seus. Els llops en el llenguatge bíblic són els falsos profetes o els governants dolents que condueixen el poble senzill per camins tortuosos, que actuen com a amos del ramat sense cap temor de Déu i que no toleren, fins a devorar-lo, aquell que gosa fer-los resistència en llur pretensions de domini.

Cal plantar-los cara, a aquests llops i desafiar frontalment el seu poder? En certa manera sí. Caldrà que interiorment i amb la força de la Paraula de Déu, els deixebles de Jesús ens sentim ben diferents dels seguidors dels amos d’aquest món. En aquesta lluita, el simple fet de mantenir la diferència ja és una victòria. Per això hem de tenir ben fonamentada la nostra identitat i la nostra opció per Jesucrist i pel seu evangeli, i ser cauts a no deixar-nos arrossegar al camp contrari. En certa manera és allò que deia el pacífic Mahatma Gandhi referint-se als homes violents i als qui adoren el pragmatisme per damunt de tot: “Si no puc aconseguir que ells siguin com jo, almenys que jo no acabi essent com ells”. Heus ací un autèntic risc del cristià enmig del món: que l’anyell es torni llop.

En les coses d’aquest món – i la vida cristiana és un afer que es desplega en aquest món – cal ser molt circumspectes. Els valors cristians són clars i lluminosos, però les situacions en què cal aplicar-los de vegades són molt ambigües. No podem anar pel món cantant les veritats a tothom – unes veritats que ordinàriament només són mitges veritats- i faltant clarament a la caritat i a l’amor al pròxim. Fins i tot els pecadors més empedreïts, els més endurits de cor en el seu orgull mundà tenen dret a l’amor cristià. La coherència amb la fe cristiana no té res a veure amb les ganes d’empipar, de provocar sistemàticament situacions tenses i difícils. Es tracta més aviat de vèncer el mal a còpia de bé, de saber combinar la paciència i la gosadia pròpia de l’apòstol. “Sigueu prudents com les serps i senzills com els coloms”, ens diu Jesús. Segons quins moments i mogut per l’exquisitat de la caritat , el cristià haurà d’aprendre la prudència serpentina d’amagar-se i esperar o de fugir sigil·losament, perquè hi ha moments en què és millor de cara a Déu i al seu regne, callar i esperar pacientment l’hora de Déu. Altres vegades , com el colom, caldrà actuar a les clares i, si la situació esdevé insostenible, emprendre el vol al primer soroll, per mantenir-se irreprotxable i no perdre la candidesa del cor, per no quedar atrapar en el filat d’interessos i de passions d’aquest món i romandre lliure amb la simplicitat evangèlica.

Al capdavall, un horitzó de persecucions causades per la dificultat d’entesa amb els amos d’aquest món és una cosa inevitable, perquè els criteris i el sistema de valors dels uns i dels altres són molt diferents. ¿Però, qui pot discernir clarament quan cal esperar i quan caldrà donar la cara? És inútil que busquem a l’evangeli solucions concretes per a cada situació en què ens puguem trobar. Només l’Esperit Sant, que habita en els nostres cors i que ens fa sintonitzar amb la voluntat de Déu i amb la comunió de l’Església, es el mestre de l’ànima que pot ensenyar-nos a ser al mateix temps prudents, senzills i coratjosos en el testimoniatges de la fe que professem i en l’amor de caritat que hem de tenir envers tothom, fins i tot pels enemics. L’aplicació de l’evangeli a la vida concreta és sempre qüestió de puresa de cor, de tenir una oïda atenta i afinada a la Paraula de Déu; en una paraula, és qüestió de veure i de viure les diverses situacions de la vida quotidiana amb la sintonia profunda del Cor de Crist; “nos autem sensum Christi habemus” diu sant Pau (1Cor 2:16). Ens cal, doncs, romandre i perseverar en l’amor de Jesús amb fermesa i tendresa, perquè en els moments de prova i de tribulació, que són inevitables, encertem a tenir l’actitud que Déu espera de nosaltres.