D’una manera semblant als nostres avantpassats dels segles XVII al XIX, que per superar l’eixutesa espiritual del jansenisme hagueren de peregrinar a Paray-le-Monial i escoltar el missatge de Santa Margarida Maria i del P. Claude de la Colombiere, potser també a la generació post-post conciliar ens està arribant l’hora de bandejar l’esterilitat i la fredor d’una concepció ideologitzada del cristianisme, de la vehiculació de la fe en funció de programes ètico-socials, que és la nova versió del pelagianisme al qual som tan propensos els catòlics i els protestants. Potser quan ens trobem amb les mans buides i amb l’ànima socarrimada per tants experiments inútils o clarament fracassats, trobarem que l’únic camí de sortida és tornar a la realitat viva del Verb de Déu fet home, que ens estima amb el seu cor d’home, que ens convida a entrar, per mitjà de la seva humanitat, en la comunió de la vida divina, que ens ofereix el seu amor sensible, que toca la nostra sensibilitat humana i que ens demana – pacientment, amb la paciència humana i divina del nostre Salvador – el nostre amor personal, sensible, vulnerable, limitat com és el nostre però real com la vida mateixa, en correspondència al seu amor d’Home-Déu, personal, també sensible, també vulnerable, però il·limitat i extremós – fins a la creu - com és la manera d’estimar d’”aquell home Jesús”, que era i és l’encarnació del Verb de Déu que és amor, i que en un temps de la història de l’Església va ser representat emblemàticament amb la figura i el logotip del Sagrat Cor de Jesús.
Ens cal tornar a llegir l’evangeli sense diafragmes ni restriccions mentals, amb aquell agustinià “cor ad cor loquitur”, de cor a cor, que era el lema i l’emblema del benaurat cardenal Newman. Ens caldrà assaborir paraula a paraula, detall a detall, tot allò que Jesús va dir i va fer, perquè l’itinerari del nostre Salvador és la nostra salvació. Ens caldrà retrobar la naturalitat i la connaturalitat entre el que nosaltres som i vivim i la proposta de fe i d’amor que ens fa Jesucrist. Ens replicaran alguns: ¿Però, qui és en realitat aquest Crist amb el qual preteneu relacionar-vos personalment, de cor a cor? Del “Crist històric” a penes sabem res perquè els evangelis no fan història. El “Crist de la fe” és un meravellós i finíssim ordit teològic que pot parlar a l’enteniment, però no a la vida ni al sentimental de ningú, i que pot tenir utilitat pública com qualsevol altra religió.- ¿Però com podem arribar a estimar i a entregar el timó de la nostra vida a un desconegut, del qual no sabem res en concret, o a un teologúmen?, es preguntava espaordit el P. Henri de Lubac. I concloïa: Amb la força de l’Esperit Sant, cal tornar a la realitat divino-humana de Jesús com a font de gràcia i de coneixement. Amb els ulls de la fe, amb la consideració meditativa de la Paraula divina, amb l’ímpetu de la contemplació que passa d’una revolada del detall més simple a la síntesi més global del misteri cristià, som convidats a fixar la mirada en aquell que els homes hem “traspassat”, perquè allà es manifesta de la manera més visible i palpable – amb el significat fort que té aquesta paraula en els escrits joànnics – la confluència dels dos abismes que es penetren mútuament: el misteri de la iniquitat i el misteri de l’amor més gran, el de Déu que entrega el seu Fill per a la vida del món.
Ens cal fer morada en el costat traspassat de Crist, del qual brollà sang i aigua, “Flumina de ventre Iesu”, riuades que brollen de les entranyes vives de Jesús, com deia tan bellament el P. Hugo Rahner, al·ludint precisament al Cor de Jesús com a punt fontal de la donació de l’Esperit Sant. La humanitat de Jesucrist és el Verbum-Caro, el Verb fet carn i una carn donada i oferta sacrificialment per a la vida del món, perquè tots tinguem vida i en tinguem a desdir. Aquesta humanitat de Jesús no solament és la porta d’accés. No és el cortinatge que cal apartar i deixar enrere, com postulava el quietisme espiritualista i desencarnat de Molinos, que avui té tants seguidors nous. La realitat divino-humana de Jesús és la terra promesa on hem d’edificar la nostra casa de manera permanent i eterna, en correspondència a la realitat del Verb que va plantar entre nosaltres el seu tabernacle i va assumir, d’un cop per sempre, la nostra carn, que mai no abandonarà, com s’abandona un instrument que ja no serveix. La Caro Christi, el cos humà de Jesús està unit per sempre, hipostàticament, a la persona divina del Fill de Déu: “Homo in finem temporum” (Home fins més enllà dels temps). La carn de Crist, la seva corporalitat humana, presa i oferta per nosaltres i per a nosaltres, és la base i el coronament de la dignitat i de la vocació del nostre cos i de la nostra ànima. Estem fets tal per a qual. I quan l’ésser humà, per la fe i per l’amor, s’uneix a Jesucrist, l’Home-Déu, assoleix la seva autèntica dimensió, i la ultrapassa. La gràcia li fa traspassar els límits i el posa cara a cara amb l’indicible, amb el misteri trinitari de l’amor substancial de Déu i el seu designi de compartir-lo amb els homes fets a imatge de Déu, en l’amor i per a l’amor. Gregori de Nissa, sense cap rubor, parlava de la divinització de l’home, obra de l’Esperit Sant per mitjà del coneixement i de l’amor. És allò que va dir sant Pau (Rm 11, 33): “O profunditat de la riquesa, de la saviesa i de la ciència de Déu! Que en són d’inescrutables les seves decisions, i d’inexplorables els seus camins!”
En la humanitat de Crist, perforada pels claus i per la llança romana, es desvela el misteri de Déu i el nostre. Deixem, doncs, enrere les boires de la ment i la confusió del cor, i girem els ulls a la realitat primera, la del Verb fet Carn, perquè aquest és el camí, la veritat i la vida, la nostra, la de cada ésser humà i de la humanitat sencera.
No hay comentarios:
Publicar un comentario