Colligite fragmenta - 2

Estimar Jesús

Tots consideraríem una autèntica monstruositat si un líder polític o sindical s’adrecés als seus seguidors, o un general al seus oficials o als seus soldats, o un mestre carismàtic als seus deixebles, o un metge als seus pacients com Jesús feia als seus deixebles: “Si m’estimeu... Qui m’estima... Qui no m’estima... Tal com jo us he estimat... Manteniu-vos en l’amor que us tinc. Si observeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor”.

Només Jesús pot parlar d’aquesta manera perquè Ell és el Verb de Déu, que és amor, fet carn, Fill de Déu fet home com nosaltres i per a nosaltres, i per això pot fer allò que cap altre home no pot fer de cap manera: requerir als seus seguidors un amor personal envers ell. La relació entre Crist i el deixeble, i també la relació que ha d’haver-hi entre els deixebles que som l’Església i el Crist, es regeix per uns reflexos i unes lleis que són molt més profunds i molt més personals, que arriben molt més endins i que van molt més enllà que aquells que lliguen els membres d’una societat convencional, que depèn de la voluntat dels associats que la formen. L’Església no és ni pot ser “democràcia” sinó “communio”. Per això diu Jesús: “No sou vosaltres que m’heu escollit a mi, sinó que jo us he escollit a vosaltres” (Jo 15:16). Tot és molt més fort, molt més englobant, molt més transcendent i salvífic que les simples relacions intramundanes.

Això no tothom ho pot entendre. Des de la indiferència religiosa o des de la incredulitat, aquestes paraules de Jesús, que al·ludeixen a una relació d’amor entre Jesús i el seu deixeble i entre Jesús i la comunitat Església, sonen demencials. Per entendre-les cal haver entrat per la fe i per l’amor dintre de l’esfera magnètica de Jesús, cal haver fet d’alguna manera l’experiència de Joan el deixeble i tenir una bona memòria per no oblidar mai de la vida l’experiència del trobament personal amb Jesús, el Crist, com Joan: “- Mestre, on us allotgeu? – Veniu i ho veureu! I ells hi anaren, ho veieren hi es quedaren amb ell aquell dia. Era com l’hora dècima” (Jo 1:35-39).

I a partir d’aquest trobament, d’aquesta experiència de fe i d’amor, comença tot un itinerari de seguiment de Jesús, que té el seu cimal al Calvari, al peu de la Creu, al costat de Maria, la Mare del Senyor, que el deixeble rep per mare. Allà el deixeble estimat veient el costat traspassat de Jesús, del qual brollà sang i aigua, va ser testimoni de l’amor més gran, l’amor d’aquell qui dóna la vida pels seus amics (Jo 15:13). I ací es troba el fonament de tot el cristianisme, és a dir, allò que ens funda com a Església, que ens configura tot donant-nos la forma cristiana: l’amor sacrificat, eucarístic. I d’ací brolla tot, com una deu d’aigua clara, el manament nou d’estimar com Jesús estima, d’acomodar la pròpia vida a la manera de fer, de pensar i de sentir que tenia Jesús, talment que vivint en l’amistat de Jesús, complim els seus manaments com la cosa més natural del món.

No pensem mai que aquest compliment dels manaments és una càrrega servil, pròpia dels esclaus que desconeixen els sentiments, els plans, els projectes del seu amo, la seva manera de pensar i de ser. Jesús ens ha fet conèixer el Pare i en Ell hem esdevinguts fills de Déu i amics que s’estimen amb el cor. La mateixa vida de Déu circula pel sistema arterial de la nostra ànima, com la sava circula pels sarments que es mantenen units al cep (Cf. Jo 15:1-7). Aquesta vida de Déu operativa en nosaltres és la vida de la gràcia. I la gràcia és un do que Déu ens fa gratuïtament, perquè sí, per amor. El cristià és un agraciat, un elegit, no és ell, sinó l’amor de Crist que l’ha precedit: “Mestre, d’on em coneixes? Li pregunta Natanael. – Quan eres sota la figuera t’he vist” (Jo 1:48). És Jesús qui pren la iniciativa i dóna la gràcia a tothom que està ben disposat a rebre-la. Viure la gràcia, viure en gràcia de Déu és viure en comunió d’amistat amb Jesucrist i, per Ell, en comunió de vida amb el Pare. I des d’aquest punt focal, el cercle s’eixampla en un sol i únic precepte que és el d’estimar com Jesús ha estimat, és a dir, fins a l’extrem, fins a la creu.

Que ningú no s’enganyi, l’”ars amandi” cristiana, l’art d’estimar per al cristià no té res a veure amb el jardí d’Epicur, no és el jardí de les delícies epidèrmiques, sinó un camí que va de dret cap al Calvari, el lloc on Déu ha citat la humanitat que ha de ser salvada: “Miraran aquell que han traspassat” (Jo 19:37). L’amor cristià està marcat per la creu, perquè només en la creu troba la seva purificació i verificació. D’amor cristià de veritat només n’hi ha hagut un de sol: l’amor més gran del qui ha donat la vida pels amics. La caritat i l’amor que ens hem de tenir els uns als altres no és altra cosa que la rèplica o projecció d’aquell amor més gran de Jesucrist, en el qual estem fundats.

Aquesta experiència de ser estimats per l’amor més gran i de ser destinats a estimar no és una actitud estàtica, sinó dinàmica i efusiva. Aquell precepte que ens dóna Jesús de “romandre en el meu amor” (Jo 15:10) es complementa amb aquest altre precepte “d’anar per tot arreu i donar fruit, un fruit que perdurarà sempre” (Jo 15:16). És a dir, la comunió és també comunicació. Una comunió que no es desborda és estèril i un desbordament sense comunió produeix fruits agres, bords, que ja neixen morts perquè estan desconnectats del circuit vital de la gràcia. Per això la comunió sacramental només és saludable i dóna vida quan s’implanta en la comunió eclesial, i la comunió eclesial, només la podem entendre i viure des de l’amor personal a Jesús, que ens ha estimat i ens ha cridat a ser amb Ell i a ser dels seus. Ho hauríem de tenir clar, la verdadera biografia del cristià és una història d’amor i d’un seguit de coses fetes per amor. Apassionant, oi?