El pròleg de Sant Joan - 2
In principio erat Verbum...
Al començament existia la Paraula... (Jo 1, 1 i el que segueix)
El tema de la Paraula subsistent en Déu anterior a la creació del món ja té antecedents en alguns llibres sapiencials de l’Antic Testament, sobretot a l’Eclesiàstic i al de la Saviesa, escrits a Jerusalem i a Alexandria respectivament durant la primera meitat del segle I a C. Aquests llibres reflecteixen un ambient molt influenciat per l’hel·lenisme que no encaixa amb la teologia farisaica, talment que el judaisme oficial no els ha acceptat mai com a canònics; tanmateix revelen un ambient intel·lectual jueu amb elements pròxims a la primera predicació cristiana. Diu el càntic de la Saviesa: Ab initio et ante saecula creata sum ...
“Des del principi i abans dels segles, Ell m’ha creat i mai més no deixaré d’existir... He sortit de la boca de l’Altíssim i com un núvol he cobert la terra. Jo sola he fet la volta a tot el cel i he recorregut la profunditat dels oceans, he tret brotada en un poble ple de glòria, en la porció del Senyor, en el seu heretatge... Veniu els qui us deliu per mi, i sadolleu-vos dels meus fruits” (Ecli 24, 3, 9-10, 12, 19).
L’ambient cultural hel·lenístic era amic de idealitzar els conceptes i de personalitzar-los, per això els autors bíblics tardans no dubten a parlar de la Saviesa metafòricament, com si fos una realitat diferent de Déu, tot i que supeditada a Ell. En alguns casos la Saviesa s’identifica amb l’esperit del Senyor, i li són atribuïdes les qualitats típiques de l’ànima del món de la filosofia grega (Sa 7, 22-8, 1), o bé amb la llei o la torah, talment que, segons el Siràcida, la Saviesa divina no solament n’és la base sinó que s’encarna en la llei. Aquesta teologització de la Saviesa en un judaisme hel·lenitzat constitueix un bon prolegomen per a la primera reflexió cristiana sobre Jesús i el seu evangeli. La descoberta de la dimensió divina de Jesús, no és el fruit d’un llarg muntatge ideològic, sinó una conclusió que es desprèn dels fets pasquals viscuts i acceptats per la primera generació cristiana.
En el Nou Testament aquesta Saviesa ja no és una personalització d’un atribut diví, sinó una persona que té caràcter diví i que és Déu.[1] La segona persona de la Trinitat ordinàriament és anomenada “Fill de Déu” o simplement “el Fill”, però també rep altres noms. Sant Pau parla de Crist com a “Saviesa de Déu” ( 1Cor 1, 24, 30; 2, 7-9), i com a tal, preexistent abans de la creació en la qual va intervenir com a mitjancer (1Cor 8, 6; Col 1, 15-20). En aquest punt, Pau s’avança ben bé una quarantena d’anys al pròleg de Joan. El mateix Pau i en el mateix context denomina Crist eikôn tou Theoú (2C 4,4), “imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació... puix que Ell és el principi”: os estin he archê (Col. 1, 15, 18). La Carta als Hebreus l’intitula apávgasma i charactêr: “resplendor de la glòria (de Déu) i empremta de la seva substància” (He 1, 3).[2]
Per entendre el significat de les paraules imatge i resplendor, cal tenir present que en la terminologia hel·lenística el concepte “imatge” implica una irradiació o revelació de l’essència amb la participació substancial (metoxè) de l’objecte representat, que es troba present en la imatge. La teologia oriental accentua aquesta presència viva del prototipus amagat dins la imatge, talment que aquesta no pot ser sinó de la mateixa naturalesa que l’exemplar”.[3]
En referir-se al Segon de la Trinitat, els escrits joànics no parlen mai de Saviesa (Sophia), sinó de Logos (Verbum). Algú ha suggerit que la causa és que Sophia és un femení i corria el risc, com s’esdevingué en les sectes gnòstiques, que la relació entre Deu i Sophia donés ocasió a interpretacions erràtiques. Va preferir la paraula Logos, que té unes connotacions platòniques molt fortes i que també té antecedents a la literatura jueva sapiencial (Ecli 43, 26; Sa 9, 1; 18, 14). L’apel·latiu Verb o Logos aplicat a la Segona Persona de la Trinitat és propi dels escrits del cercle de Joan. La Primera Carta l’anomena Verbum Vitae “Paraula de Vida”, que s’ha manifestat i que el Deixeble ha vist amb els ulls i tocat amb les mans (Cf 1Jo 1, 1-3); l’Apocalipsi ens descriu el cavaller victoriós del darrer combat abans de la fi de la història el nom del qual és Lógos tou Theoú “Paraula de Déu”. El pròleg del Quart Evangeli l’anomena simplement ho Lógos, Verb o Paraula per antonomàsia, sense cap genitiu especificador.
Segons la filosofia grega que brolla principalment de Plató i passa pels estoics i els neoplatònics, la paraula Logos significa la raó que dóna sentit a les coses particulars que conformen el cosmos i al mateix cosmos; per això, a l’evangelista, li és útil aquesta paraula i aquest concepte, per expressar el paper que juga el Segon de la Trinitat en la creació del món i en la mateixa existència del món creat. Tanmateix hi ha una diferència substancial entre el logos platònic i el Logos de Joan; el primer és immanent al cosmos, el de Joan en canvi li és anterior i a més és una Persona que viu en l’esfera més íntima de Déu.
Per explicar la relació original del Verb amb Déu, Orígenes recorre a l’exegesi tipològica del salm 44: Eruptavit cor meum Verbum bonum... “El meu cor ha exhalat (exêreúxato) una Paraula bona.” L’autor posa aquestes paraules en la boca de Déu Pare tot referint-se a la generació eterna del Fill, que neix del cor de Déu Pare. El cor de l’home, i en aquest cas figurativament el cor de Déu, és el centre de l’amor i de la raó discursiva, “la potència de la seva intel·ligència, el seu poder de dirigir l’univers i la seva Paraula que és missatgera d’allò que Déu té dins del cor”. Orígenes es pregunta per què l’Escriptura santa utilitza la paraula “exhalar” i no “produir” o “pronunciar”. I hi respon: “De la mateixa manera que l’exhalació és un buf amagat – aquell qui exhala una bufada respira per ella – el Pare exhala la seva veritat i la imprimeix en el Verb”.[4]
Sant Agustí aprofundeix aquest tema tot reflexionant sobre el verbum internum humà, aquell que és concebut en la ment abans que la vox l’exterioritzi, i el descriu com a cum amore notitia “coneixement amorós”.[5] Sant Tomàs d’Aquino, primerament manifesta la diferència substancial entre la Paraula divina i la humana – la paraula humana no integra la nostra naturalesa ni la nostra substància i per això, de per ella mateixa, és fugissera i canviant – , però de seguida manifesta l’escaiença d’aquest mot, segons la nostra manera de parlar, és a dir per analogia:
“La generació del Verb es realitza en el pla del coneixement... El Pare no genera el Fill per la seva voluntat, com van dir els arians, sinó naturaliter. El Pare en conèixer-se Ell mateix, concep el Fill que no és anterior ni posterior al Pare. És com el resplendor i el foc, que procedeix el segon del primer no per successió sinó naturaliter . Si el foc fos etern, la seva resplendor li seria coeterna. Per això amb raó el Fill també és denominat “Esplendor de la glòria del Pare” (He 1, 3)”.[6]
Sant Tomàs parla abastament de la generació divina del Verb[7] amb la seva metodologia analítica, minuciosa i precisa, però el lector no habituat a aquest llenguatge difícilment passarà de l’estudi a la meditació espiritual. Aquesta tasca, l’han feta alguns mestres espirituals que han assimilat profundament la doctrina de Sant Tomàs, com el P. Marie Dominique Philippe, del qual extraiem aquesta reflexió:
“Veb no és exactament l’equivalent a Paraula. La paraula es el verb ore prolatum, és a dir pronunciat i exterioritzat, el verb en canvi és el contingut del pensament, el verbum cordis, el fruit del coneixement amant... Una persona concep el seu primer secret quan esdevé capaç d’estimar i el gran secret de la vida és precisament la persona que estima, que hom porta dintre, que omple el pensament i l’afectivitat, la vida de la nostra vida, el cor del nostre cor... Doncs bé, el “secret” del Pare, és el Verb, sempre in sinu Patris, fruit de la contemplació del Pare. La vida de Déu és una vida eminentment contemplativa. També en nosaltres el “secret” ens endinsa en el silenci interior, que és el guarda de l’amor i crea ànimes silencioses, la força de les quals rau en el “secret” que porten dintre”.[8]
El silenci és el marc on s’esdevé el Logos Diví.[9] Recordem aquell text del llibre de la Saviesa que la litúrgia llatina ens fa meditar durant la setmana de Nadal:
“Mentre un silenci tranquil embolcallava l’univers i la tocava a la meitat de la seva carrera, la vostra Paraula totpoderosa es llançà del cel, deixant els trons reials” (Sa 18,14-15).
Escoltem també Sant Joan de la Creu:
“Una paraula ha dit el Pare, que va ser el seu Fill, en l’etern silenci i en silenci l’ha d’escoltar l’ànima”.[10]
A les vespres del 17 de desembre la litúrgia llatina ens posa a la boca i al cor aquest cant:
O Sapientia, quae ex ore Alissimi prodisti... “O Saviesa, que has sortit de la boca de l’Altíssim, i atenyent l’univers d’un cap a l’altre, ho disposes tot amb força i dolcesa (fortiter et suaviter), vine i ensenya’ns el camí del capteniment just”.
[1] Pierre-E. BONNARD, « De la Sagesse personifiée dans l’Ancient Testament à la Sagesse en personne dans le Nouveau », La Sagesse de l’Ancient Testament, Gembloux-Leuven, 1979, pp. 117-149 (Bibliotheca Ephemeridum Teolog. Lovaniensium, 51).
[2] André FEUILLET, pss, Le Christ Sagesse de Dieu d’après les Épitres pauliniennes, Paris, P. Lecoffe-J. Gabalda, 1966 (Etudes Bibliques, 50). D.H. JOHNSON, « The image of God in Colossians », Didaskalia, 3, 1992, pp. 9-15.
[3] Ho diu mont expressament TEODORET DE CIR, Interpr. Epist. ad Coloss, I, 15, (PG 82, 597); però abans que ell ORÍGENES, In Joan. 13, 36 (PG 14 461 C), GREGORI DE NISSA, Contra Eunom.11 (PG 45, 872 D), JOAN CRISÒSTOM, In Epist. ad Colos. cap. I, Hom. III.(PG 62, 317).
[4] ORIGENES, In Joan. 1, 1, (SC-120, pp. 200-202).
[5] ST- AGUSTÍ, De Trinitate, 15, c. 10-11 (BAC-39, pp. 864-874).
[6] TOMÀS D’AQUINO, In Joannem, 1, 1.
[7] TOMÀS D’AQUINO, Summ Theologica I, q. 34, a. I-III.
[8] M.-D. PHILIPPE, cit. supra, pp. 103-106.
[9] L.-M. SEWAILLY, op, “Le silence du Verbe”, La Vie Spirituelle, 500, 1963/2, pp. 681-693.
[10] ST. JOAN DE LA CREU, Dites de llum i d’amor, BAC- (1950), p. 1290.
In principio erat Verbum...
Al començament existia la Paraula... (Jo 1, 1 i el que segueix)
El tema de la Paraula subsistent en Déu anterior a la creació del món ja té antecedents en alguns llibres sapiencials de l’Antic Testament, sobretot a l’Eclesiàstic i al de la Saviesa, escrits a Jerusalem i a Alexandria respectivament durant la primera meitat del segle I a C. Aquests llibres reflecteixen un ambient molt influenciat per l’hel·lenisme que no encaixa amb la teologia farisaica, talment que el judaisme oficial no els ha acceptat mai com a canònics; tanmateix revelen un ambient intel·lectual jueu amb elements pròxims a la primera predicació cristiana. Diu el càntic de la Saviesa: Ab initio et ante saecula creata sum ...
“Des del principi i abans dels segles, Ell m’ha creat i mai més no deixaré d’existir... He sortit de la boca de l’Altíssim i com un núvol he cobert la terra. Jo sola he fet la volta a tot el cel i he recorregut la profunditat dels oceans, he tret brotada en un poble ple de glòria, en la porció del Senyor, en el seu heretatge... Veniu els qui us deliu per mi, i sadolleu-vos dels meus fruits” (Ecli 24, 3, 9-10, 12, 19).
L’ambient cultural hel·lenístic era amic de idealitzar els conceptes i de personalitzar-los, per això els autors bíblics tardans no dubten a parlar de la Saviesa metafòricament, com si fos una realitat diferent de Déu, tot i que supeditada a Ell. En alguns casos la Saviesa s’identifica amb l’esperit del Senyor, i li són atribuïdes les qualitats típiques de l’ànima del món de la filosofia grega (Sa 7, 22-8, 1), o bé amb la llei o la torah, talment que, segons el Siràcida, la Saviesa divina no solament n’és la base sinó que s’encarna en la llei. Aquesta teologització de la Saviesa en un judaisme hel·lenitzat constitueix un bon prolegomen per a la primera reflexió cristiana sobre Jesús i el seu evangeli. La descoberta de la dimensió divina de Jesús, no és el fruit d’un llarg muntatge ideològic, sinó una conclusió que es desprèn dels fets pasquals viscuts i acceptats per la primera generació cristiana.
En el Nou Testament aquesta Saviesa ja no és una personalització d’un atribut diví, sinó una persona que té caràcter diví i que és Déu.[1] La segona persona de la Trinitat ordinàriament és anomenada “Fill de Déu” o simplement “el Fill”, però també rep altres noms. Sant Pau parla de Crist com a “Saviesa de Déu” ( 1Cor 1, 24, 30; 2, 7-9), i com a tal, preexistent abans de la creació en la qual va intervenir com a mitjancer (1Cor 8, 6; Col 1, 15-20). En aquest punt, Pau s’avança ben bé una quarantena d’anys al pròleg de Joan. El mateix Pau i en el mateix context denomina Crist eikôn tou Theoú (2C 4,4), “imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació... puix que Ell és el principi”: os estin he archê (Col. 1, 15, 18). La Carta als Hebreus l’intitula apávgasma i charactêr: “resplendor de la glòria (de Déu) i empremta de la seva substància” (He 1, 3).[2]
Per entendre el significat de les paraules imatge i resplendor, cal tenir present que en la terminologia hel·lenística el concepte “imatge” implica una irradiació o revelació de l’essència amb la participació substancial (metoxè) de l’objecte representat, que es troba present en la imatge. La teologia oriental accentua aquesta presència viva del prototipus amagat dins la imatge, talment que aquesta no pot ser sinó de la mateixa naturalesa que l’exemplar”.[3]
En referir-se al Segon de la Trinitat, els escrits joànics no parlen mai de Saviesa (Sophia), sinó de Logos (Verbum). Algú ha suggerit que la causa és que Sophia és un femení i corria el risc, com s’esdevingué en les sectes gnòstiques, que la relació entre Deu i Sophia donés ocasió a interpretacions erràtiques. Va preferir la paraula Logos, que té unes connotacions platòniques molt fortes i que també té antecedents a la literatura jueva sapiencial (Ecli 43, 26; Sa 9, 1; 18, 14). L’apel·latiu Verb o Logos aplicat a la Segona Persona de la Trinitat és propi dels escrits del cercle de Joan. La Primera Carta l’anomena Verbum Vitae “Paraula de Vida”, que s’ha manifestat i que el Deixeble ha vist amb els ulls i tocat amb les mans (Cf 1Jo 1, 1-3); l’Apocalipsi ens descriu el cavaller victoriós del darrer combat abans de la fi de la història el nom del qual és Lógos tou Theoú “Paraula de Déu”. El pròleg del Quart Evangeli l’anomena simplement ho Lógos, Verb o Paraula per antonomàsia, sense cap genitiu especificador.
Segons la filosofia grega que brolla principalment de Plató i passa pels estoics i els neoplatònics, la paraula Logos significa la raó que dóna sentit a les coses particulars que conformen el cosmos i al mateix cosmos; per això, a l’evangelista, li és útil aquesta paraula i aquest concepte, per expressar el paper que juga el Segon de la Trinitat en la creació del món i en la mateixa existència del món creat. Tanmateix hi ha una diferència substancial entre el logos platònic i el Logos de Joan; el primer és immanent al cosmos, el de Joan en canvi li és anterior i a més és una Persona que viu en l’esfera més íntima de Déu.
Per explicar la relació original del Verb amb Déu, Orígenes recorre a l’exegesi tipològica del salm 44: Eruptavit cor meum Verbum bonum... “El meu cor ha exhalat (exêreúxato) una Paraula bona.” L’autor posa aquestes paraules en la boca de Déu Pare tot referint-se a la generació eterna del Fill, que neix del cor de Déu Pare. El cor de l’home, i en aquest cas figurativament el cor de Déu, és el centre de l’amor i de la raó discursiva, “la potència de la seva intel·ligència, el seu poder de dirigir l’univers i la seva Paraula que és missatgera d’allò que Déu té dins del cor”. Orígenes es pregunta per què l’Escriptura santa utilitza la paraula “exhalar” i no “produir” o “pronunciar”. I hi respon: “De la mateixa manera que l’exhalació és un buf amagat – aquell qui exhala una bufada respira per ella – el Pare exhala la seva veritat i la imprimeix en el Verb”.[4]
Sant Agustí aprofundeix aquest tema tot reflexionant sobre el verbum internum humà, aquell que és concebut en la ment abans que la vox l’exterioritzi, i el descriu com a cum amore notitia “coneixement amorós”.[5] Sant Tomàs d’Aquino, primerament manifesta la diferència substancial entre la Paraula divina i la humana – la paraula humana no integra la nostra naturalesa ni la nostra substància i per això, de per ella mateixa, és fugissera i canviant – , però de seguida manifesta l’escaiença d’aquest mot, segons la nostra manera de parlar, és a dir per analogia:
“La generació del Verb es realitza en el pla del coneixement... El Pare no genera el Fill per la seva voluntat, com van dir els arians, sinó naturaliter. El Pare en conèixer-se Ell mateix, concep el Fill que no és anterior ni posterior al Pare. És com el resplendor i el foc, que procedeix el segon del primer no per successió sinó naturaliter . Si el foc fos etern, la seva resplendor li seria coeterna. Per això amb raó el Fill també és denominat “Esplendor de la glòria del Pare” (He 1, 3)”.[6]
Sant Tomàs parla abastament de la generació divina del Verb[7] amb la seva metodologia analítica, minuciosa i precisa, però el lector no habituat a aquest llenguatge difícilment passarà de l’estudi a la meditació espiritual. Aquesta tasca, l’han feta alguns mestres espirituals que han assimilat profundament la doctrina de Sant Tomàs, com el P. Marie Dominique Philippe, del qual extraiem aquesta reflexió:
“Veb no és exactament l’equivalent a Paraula. La paraula es el verb ore prolatum, és a dir pronunciat i exterioritzat, el verb en canvi és el contingut del pensament, el verbum cordis, el fruit del coneixement amant... Una persona concep el seu primer secret quan esdevé capaç d’estimar i el gran secret de la vida és precisament la persona que estima, que hom porta dintre, que omple el pensament i l’afectivitat, la vida de la nostra vida, el cor del nostre cor... Doncs bé, el “secret” del Pare, és el Verb, sempre in sinu Patris, fruit de la contemplació del Pare. La vida de Déu és una vida eminentment contemplativa. També en nosaltres el “secret” ens endinsa en el silenci interior, que és el guarda de l’amor i crea ànimes silencioses, la força de les quals rau en el “secret” que porten dintre”.[8]
El silenci és el marc on s’esdevé el Logos Diví.[9] Recordem aquell text del llibre de la Saviesa que la litúrgia llatina ens fa meditar durant la setmana de Nadal:
“Mentre un silenci tranquil embolcallava l’univers i la tocava a la meitat de la seva carrera, la vostra Paraula totpoderosa es llançà del cel, deixant els trons reials” (Sa 18,14-15).
Escoltem també Sant Joan de la Creu:
“Una paraula ha dit el Pare, que va ser el seu Fill, en l’etern silenci i en silenci l’ha d’escoltar l’ànima”.[10]
A les vespres del 17 de desembre la litúrgia llatina ens posa a la boca i al cor aquest cant:
O Sapientia, quae ex ore Alissimi prodisti... “O Saviesa, que has sortit de la boca de l’Altíssim, i atenyent l’univers d’un cap a l’altre, ho disposes tot amb força i dolcesa (fortiter et suaviter), vine i ensenya’ns el camí del capteniment just”.
[1] Pierre-E. BONNARD, « De la Sagesse personifiée dans l’Ancient Testament à la Sagesse en personne dans le Nouveau », La Sagesse de l’Ancient Testament, Gembloux-Leuven, 1979, pp. 117-149 (Bibliotheca Ephemeridum Teolog. Lovaniensium, 51).
[2] André FEUILLET, pss, Le Christ Sagesse de Dieu d’après les Épitres pauliniennes, Paris, P. Lecoffe-J. Gabalda, 1966 (Etudes Bibliques, 50). D.H. JOHNSON, « The image of God in Colossians », Didaskalia, 3, 1992, pp. 9-15.
[3] Ho diu mont expressament TEODORET DE CIR, Interpr. Epist. ad Coloss, I, 15, (PG 82, 597); però abans que ell ORÍGENES, In Joan. 13, 36 (PG 14 461 C), GREGORI DE NISSA, Contra Eunom.11 (PG 45, 872 D), JOAN CRISÒSTOM, In Epist. ad Colos. cap. I, Hom. III.(PG 62, 317).
[4] ORIGENES, In Joan. 1, 1, (SC-120, pp. 200-202).
[5] ST- AGUSTÍ, De Trinitate, 15, c. 10-11 (BAC-39, pp. 864-874).
[6] TOMÀS D’AQUINO, In Joannem, 1, 1.
[7] TOMÀS D’AQUINO, Summ Theologica I, q. 34, a. I-III.
[8] M.-D. PHILIPPE, cit. supra, pp. 103-106.
[9] L.-M. SEWAILLY, op, “Le silence du Verbe”, La Vie Spirituelle, 500, 1963/2, pp. 681-693.
[10] ST. JOAN DE LA CREU, Dites de llum i d’amor, BAC- (1950), p. 1290.
No hay comentarios:
Publicar un comentario