Ad Fontes-5

El pròleg de sant Joan - 1

In principio
Al començament existia la Paraula... (Jo 1-1)

Al començament ja és tot! Sempre m’ha impressionat La Vida de Jesucrist que va escriure Pierre de Berulle (1575-1629), fundador de l’Oratori de França i un dels pilars fonamentals de l’escola d’espiritualitat francesa del Grand Siècle. No és cap biografia normal, amb un desenrotllament cronològic dels fets. Les 200 pàgines de consideracions de Bérulle tenen per tema el misteri de Jesús (Fill de Déu, Fill de l’Home, Ungit de Déu, Gran Sacerdot, vaticinat pels profetes, esperat pel món, etc.), i el llibre s’acaba i Jesús encara no ha sortit del ventre de la Verge Maria, a la qual el cardenal de Berulle dedica unes bellíssimes pàgines.[1]

El P. Marie-Domique Philippe (1913-2006), un gran lector dels escrits joànics i un extraordinari i carismàtic predicador, comparava el pròleg de l’evangeli de Sant Joan amb la cripta de les grans catedrals gòtiques franceses.[2] L’arquitecte comença la seva obra construint precisament la cripta, que és allò de més recòndit i sagrat de l’edifici i que conté potencialment, en estat germinal, tota la forma i les característiques de l’obra monumental que es proposa bastir. A la cripta es troba condensat el misteri que donarà sentit a la catedral, amb les seves agulles, visible des de ben lluny i definint la silueta de la ciutat, edificada a peu de carrer, oberta al públic i transitable, amarada d’una llum filtrada pels vitralls que expliquen tota la bíblia i la vida dels sants amics i protectors de la ciutat. Tanmateix la substància de tot aquest edifici extraordinari ja es troba a la cripta.

In principio. En archê... Cal dir aquesta paraula en grec. Els evangelis van ser escrits en grec i el grec és una llengua molt rica de matisos. La Vulgata tradueix En archê per In principio, però no és exactament el mateix. En grec archê a més del sentit de començament cronològic té també el d’origen causal, com si es tractés de la font de la qual brolla tot allò que segueix.[3]

L’evangeli de Sant Joan no comença amb els relats referents al naixement i a la infància de Jesús, com els evangelis de Mateu i de Lluc, sinó que el primer acord de la seva gran obertura ja ens presenta, tot de cop, el misteri més pregon de la Santa Trinitat, de la mateixa entranya de Déu: “Al començament existia la Paraula, i la Paraula estava en Déu i la Paraula era Déu” (1:1). Aquest començament de Sant Joan In principio erat Verbum remet de manera clara al mateix començament de la Bíblia In principio creavit Déu coelum et terram, “Al principi Déu va crear el cel i la terra” (Gen 1,1), però aquests dos començaments són diferents. El del Gènesi és un començament ad extra, amb el qual comença la historia salutis o història de la salvació a partir de la creació; el arché de Joan és ad intra i apunta a l’insondable misteri de Déu com a realitat primigènia, anterior a la creació. Aquest misteri de la interioritat de Déu roman amagat al llarg de tot l’Antic Testament i només és insinuat en alguns moments i en alguns detalls que només el cristià, que ha rebut tota la divina revelació i sobretot els escrits de Joan que en són el cimal, podrà advertir i meditar.

És simptomàtic i molt important per a la nostra fe, i de retruc per a la nostra vida espiritual, el fet que el Catecisme de l’Església Catòlica, seguint en aquest i en molts altres punts la pedagogia joànica, ja d’entrada ens proclami que Déu, en la seva Trinitat, és Perfecte i immensament Feliç (CEC 1). En la més pura tradició de l’Església llatina, la Trinitat rep l’apel·latiu de “Beatíssima” – O beata Trínitas –, en tant que és font i origen de tota felicitat, puix que és Amor substancial: Deus caritas est, “Déu és amor” (1Jo 4, 8). La felicitat infinita i eterna de Déu és el nostre origen i el nostre darrer destí, i tota la nostra vida no és ni pot ser altra cosa que aquesta recerca de felicitat enmig d’ombres i de figures, d’equivocacions i d’encerts. El P. Santiago Ramírez (1891-1967), va ser professor de teologia a Fribourg durant els anys quaranta i cinquanta i els seus alumnes deien d’ell que coneixia tant Sant Tomàs d’Aquino que era capaç de corregir-lo per poc tomista. Doncs aquest teòleg eixut i especulatiu, cantellut com ell sol, en publicar la seva magna obra teològica en diversos volums, no va trobar un títol més escaient que aquest De hominis beatitudine:[4] “Sobre la felicitat de l’home”, puix que tota la teologia es pot concentrar en aquest concepte, igual que tot l’ensenyament evangèlic es troba condensat en les vuit benaurances, les beatitudines. Tot comença En archê en la felicíssima vida trinitària de Déu i tot conclou en aquest mateixa meta, en la immersió en la plenitud infinita i eterna de la felicitat tripersonal de Déu.

Ho sabia i ho vivia de manera eminent la carmelita francesa Elisabet de la Trinitat (1880-1906), que va escriure en forma de pregària:

“Déu meu, Trinitat que adoro, ajudeu-me a oblidar-me del tot per establir-me en vós, immòbil i pacífica, com si la meva ànima ja estigués a l’eternitat; que res no pugui pertorbar la meva pau ni fer-me sortir de vós, el meu Immutable, sinó que cada minut em porti més lluny en la profunditat del vostre misteri”.[5]

Tots els començaments del món i de la seva història, de la meva vida, de les etapes de la meva vida, tot es remunta, reposa i rep sentit i força vital en el començament sense començament de l’eternitat divina.

Els cristians llatins fem esment d’aquest començament incommensurable cada vegada que recitem el Gloria Patri quan diem “sicut erat in principio...”; confessem que aquella glòria primigènia de Déu Trinitat roman actual tot amarant el nostre present, mentre esperem de participar-ne, en acabar la nostra existència terrena, en l’eternitat de Déu, ja fora del temps.

[1] Hi ha una edició en català amb introducció de Ferran Guillen, Barcelona, Ed. Proa, 1995 (Clàssics del cristianisme, 53).
[2] M.-D. PHILIPPE, op, Suivre l’Agneau, vol 1, Niça, Editions l’Agneau, 1978, pp. 53-54. Existeix traducció castellana Seguir al Cordero. Retiro sobre el Evangelio de San Juan , Madrid, Ediciones Palabra, 2002. (Cuadernos Palabra-137).
[3] Ignace de la POTTERIE, sj, “La notion de Commencement dans les écrits johanniques”, Die Kirch des Anfangs, Herder, Freiburg, 1978, pp. 379-403. Orígenes (+ c. 231) en comentar aquest verset, esmenta quatre sentits de la paraula grega archè i indica fins a quin punts escauen o no al concepte del Verb preexitent en el principi. Ell opta pel sentit d’un principi demiurgic, en tant que el Verb equival a la Saviesa de Déu subsistent arquetip de tot de tot allò que serà creat, especialment de l’home (In Johannem,1, 1, XVI-XIX, SC- 120, pp. 106-123).
[4] Salamanca 1942, 1943 i 1947. No em declaro “ramirista”, ni molt menys. En la seva polèmica amb Jacquest Maritain, jo em trobo al costat del filòsof francès.
[5] Isabel de la Trinidad, Obra Completa, Burgos, Monte Carmelo, 1981, pp. 756-758; Dom Eugène Vandeur, osb, O mon Dieu, Trinité que j’adore, Abbaye Mont César, Louvain, 1931; trad. Bernabé Dalmau, osb, Pregàries d’avui i de sempre, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1973, p. 120.