Sapientia sanctorum - 2

La sorprenent actualitat del Credo de Nicea


Els cristians que professem la fe apostòlica mantenim com a norma constitutiva de la fe la declaració que en van fer els bisbes orientals (el text original és grec) en els concilis de Nicea (325) i Constantinoble (381). Catòlics i ortodoxos el recitem solemnement un cop acabada la primera part de la missa, com a garantia de l’ortodòxia dels participants. Els qui saben el credo i el reciten de cor han estat iniciats en el coneixement de la revelació cristiana a partir de la tradició apostòlica i són aptes per a l’eucaristia.

El credo de Nicea-Constantinoble no té ni una paraula baldera, s’aprofita tot. I ha esdevingut la columna vertebral que articula la fe de l’Església i del cristià. Té una estructura trinitària. Comencem confessant la divinitat substancial de les Tres Persones que són “un sol Déu” (ena Theón, unum Deum) i tot seguit enunciem les singularitats relacionals de cadascuna de les Tres Persones: la paternitat del Pare, la filiación de l’Unigènit, i la santificació que opera el Sant Esperit, “Senyor i vivificador” (to Kýrion to Zoopoión, Dominum et vivificantem) Sorprenentment aquest article referent a l’Esperit Sant és curtíssim, perquè de l’Esperit hi ha molt poc a dir i moltíssim a viure i a experimentar en l’ànima de cada cristià, en l’Església i també en cada persona de fora de l’Església i de tot ell món, perquè l’Esperit omple tota la terra (Sa 1:7). Com de l’oxigen que respirem, com de l’aigua que bevem, normalment no en parlem mai fins que no esdevenen un problema, simplement respirem, bevem i vivim; doncs amb l’Esperit Sant passa el mateix.

Acabats aquests tres capìtols trinitaris, com si fos una perichòresis com diuen els grecs, com un acabament que engloba i dóna concreció a tot el que ha estat dit, hi afegim un quart punt referent a l’Església, “una, santa, catòlica i apostòlica”, com a lloc on rebem la fe autèntica i com a celebració ací a la terra de la glòria de la Trinitat Santa. I pròpiament el credo s’hauria d’acabar ací. Però hi ha encara allò que musicalment diríem “una coda”. Ja no diem credo, sinó confiteor (confesso) i exspecto (espero). Confessem el perdó dels pecats, i manifestem la nostra esperança, que no afecta solament la part intel·lectual de l’home sinó el clam existencial que li surt de les entranyes i que és allò que el va portar un dia a trucar a les portes de l’Església. El catecumen va ser interrogat: -“Què demanes a l’Església de Déu? Respon: - La fe. – Què et donarà la fe? Resposta: - La vida eterna. Per això el Credo s’acaba amb aquest final: “espero la resurrecció dels morts i la vida eterna”.

La fe es perd o s’evapora seguint el camí invers del nostre Credo. L’abandó o pèrdua de la fe - a vegades traumàtic però molt sovint a penes perceptible - és com una amnèsia espiritual que dura els anys de la joventut i de la maduresa, quan no pensem gaire en la mort o la veiem molt llunyana. Molts es diuen: “Per què cal esperar la vida futura quan la vida present absorbeix totes les nostres energies i aquí tenim tot allò que podríem esperar? Perquè esperar la resurrecció dels morts? Això sona a una gran estupidesa, ja que la mort entra en el cicle vital igual que el naixement. Els vells s’han de morir”.

Normalment, abans de perdre la fe, perdem l’esperança, i quan la vida eterna desapareix de l’horitzó existencial de la vida, la resta del credo cau com un castell de sorra. Si tot s’acaba en aquest món i no hi ha res més que allò que es pot mesurar i analitzar, no cal la fe, ni l’Església ni els sants ni Déu. Tot va caient, tot es difumina i acaba desapareixent de la consciència i de la ment.
Juntament amb l’esperança, desapareix també la consciència moral. Les accions humanes totes són motivades per uns instints bàsics, no són ni bones ni dolentes, sinó solament agradables o desagradables. I immediatament s’enfonsa l’Església, que es converteix en un mal record, per motivacions sociològiques o personals. Aleshores o bé se l’ataca despietadament, perquè per la seva visibilitat i per la seva fragilitat humana sempre és i serà el punt més vulnerable del cristianisme. Aleshores l’Església i la seva tradició apostòlica queda arraconada en el món de les institucions obsoletes i pintoresques.
I ja des de fora de l’Església, rància, antiquada, inútil i culpable, quin sentit té la divinitat de Jesucrist i del seu Esperit Sant i la santificació de la vida de l’home? Quin sentit té la mateixa existència d’un Déu que es proclama pare, quan la família es sentida com un llast cultural i la paternitat i la filiació és només una opció privada.

Un cop eliminat el concepte d’un Déu personal i de l’amor trinitari del Deu cristià, només queden les boires de la ment i de l’esperit o la pertorbació dels sentits, o el sense sentit del nihilisme més salvatge i desesperat... I quan res no té sentit, i quan hom troba en el cor una buidor abismal que et destrueix , un dia recordes “aquella” vella història que et van contar, o potser algú te l’explica per primera vegada i comença a cremar en el teu cor un gran desig de viure un altra vida diferent de la vida estandad que et donen feta.

El camí de retorn és també el de l’articulat del credo, però a l’inversa: la vida no és vida si no hi ha vida eterna i aquesta vida no pot brollar sinó del mateix si de Déu que em va crear a la seva imatge i semblança, és a dir en crear-me em va cridar a la vida eterna. El segon pas serà la necessitat d’anomenar les coses pel seu nom i dir que el pecat és un mal i que el camí cap al bé i cap a la vida té un rostre i una història humana, que és Jesucrist. I el tercer pas serà l’alegria de l’encontre promogut per l’Esperit Sant que et retorna a l’interior de l’Església: una, santa, catòlica i apostòlica, és a dir la de sempre, la de tots, la dels sants i la dels pecadors, per això també nosaltres hi tenim el nostre lloc, aquell que vam abandonar i que ningú no ha ocupat, perquè a la casa de la Mare Església som irreemplaçables. I des de l’interior de l’Església, mare i pàtria espiritual, veiem, vivim i construïm una història que no és diferent de la dels altres que resten a fora, sovint burlant-se de Crist i de l’Església. L’especifitat de la nostra fe no és el què fem, - fem cases, carreteres, fàbriques com fa tothom - sinó les motivacions que ens empenyen a obrar, el dinamisme espiritual, la visió teologal de la globalitat des de Deu i amb els ulls d’amor i de misericòrdia de Jesucrist.
Val la pena de tornar a casa, i els qui no ens hi em apartat massa, val la pena de viure el que som i on som amb tota la sinergia de la Santa Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant, origen, camí i consumació de la nostra vida temporal i eterna.