A les fonts. Introducció.
Tota lectio divina de debò ha d’estar provocada per un gran anhel, aquell que sant Benet defineix com revera Deum quaerere “cercar Déu de veritat” (RB 58, 7), al qual per la seva banda Déu correspon sens falta, com diu també sant Benet quan posa aquestes paraules en boca del mateix Déu: “Quan haureu fet això, els meus ulls seran fits damunt vostre i les meves orelles seran atentes a les vostres pregàries, i abans que m’invoqueu, us diré: Aquí em teniu” (RB Prol. 18). És el feliç i estimulant encontre entre l’assedegat i la font, tal com ens el descriu sant Efrem, tot advertint-nos que la font és inexhaurible i que supera infinitament la nostra capacitat temporal d’assimilació: “L’assedegat s’alegra de beure i no es contrista de no haver pogut esgotar la font... El que has rebut i allà on has arribat és la part que et toca, i allò que queda és la teva herència”.[1]
He volgut posar aquest conjunt de glosses sobre els evangelis sota el títol general “A les fonts” tenint present, com si en fos el fil conductor que les travessa totes, aquell verset del salm 41 Sicut desiderat cervus ad fontes aquarum, “com el cervatell deleja pels rierols d’aigua”, que cantem després de la darrera profecia de la Vetlla Pasqual, en un context baptismal d’alt voltatge. Sitientes, venite ad aquas, “O tots els assedegats, veniu a les aigües” (Is 55, 1), i de seguida ens ve a la memòria la imatge de Jesús dret al temple, el darrer dia de la Gran Festa clamant: Si quis sitis veniat ad me et bibat, “Si algú té set, que vingui a mi i que begui” (Jo 7:37).
La figura de Jesús com a font d’aigua viva es trobava molt present en la catequesi antiga i la trobem representada en la iconografia paleocristiana i alt medieval d’Orient i d’Occident. Als mosaics de l’absis de l’oratori de Crist Làtomos de Salònica i al de Sant Vital de Ravenna (segles V i VI) veiem Crist Pantocràtor que posa els peus sobre una muntanya de la qual brollen quatre rius que s’adrecen cap a la dreta i l’esquerra. El número quatre és el de la universalitat i els quatre rius evoquen els de l’ Edèn (Cf Gen 2:10-14), que Déu va fer sortir del paradís terrenal per a regar i fertilitzar la terra. Però immediatament a aquesta simbologia se li superposa una altra que veu en aquest quatre rius els quatre evangelis que tenen un únic origen en Jesucrist. Al començament del segle V, Sant Paulí de Nola ho consignà en aquests versos: petram superstat ipsa Petra Ecclesiae / de qua sonori quattuor fontes meant: / evangelistae viva Christi flumina “La Pedra mateixa de l’Església està dreta sobre la pedra de la qual brollen quatre fonts sonores: els evangelistes, rius vivents de Crist”.[2]
La imatge de la font que brolla de la roca a l’Horeb per saciar la set del Poble de Déu era un tema fort de la catequesi baptismal de l’Església primitiva. La figura de Moisès que colpeix amb la vara la roca de la qual brolla aigua, la trobem a les catacumbes romanes de manera reiterativa, a partir del final del segle II, amb la particularitat que Moisès sovint té la fesomia de Jesucrist i no és estrany, sobretot a partir del segle IV, que tingui la de sant Pere. Crist, i de manera subsidiària aquell que Jesucrist ha deixat com a pastor del seu Poble, proporcionen la veritable aigua de la vida al nou Israel que s’encamina cap a les pastures celestials. La primitiva predicació cristiana determinava simbòlicament aquests misteris en tres plànols: Moisès és Crist en tant que salvador i alliberador, però l’aigua que sacia la set d’infinit també és el mateix Crist i, i més encara, la roca d’on brolla aquesta aigua - bibebant autem de spiritali consequenti eos petra “bevien d’una pedra espiritual que els seguia” (1Cor 10:4) – també és Jesucrist. Sant Ambròs comentava així aquest myterium: “El poble jueu tenia set i murmurava perquè no tenia aigua. Llavors Moisès toca la pedra i al punt en brolla un doll d’aigua, com diu l’Apòstol: Bevien de la roca espiritual que els acompanyava, i aquella roca era Crist. Beu-ne també tu perquè Crist t’acompanyi”.[3] A aquest detall de la font que camina sempre al costat del poble fa pensar molt; allà on el poble acampa allà l’espera la font, sempre idèntica i sempre nova. Per arribar-hi no cal emprendre àrdues excavacions arqueològiques, només amb un o dos cops de vara – la fe i la communio – brolla al punt l’aigua de la vida.
Agustí d’Hipona va fer aquesta experiència l’any 386, al jardí de Casiciacum, una vil·la a prop de Milà que compartia amb un grup d’amics. En el seu camí de recerca Agustí es trobava aturat i perdut. Un nen va passar casualment pel camí del costat cantant: Tolle lege, tolle lege (pren i llegeix).[4] Agustí cregué que allò que sentia anava per ell; va agafar la Sagrada Escriptura i ja no la va deixar. La Paraula, llegida en la dinàmica agustiniana legere, eligere, diligere, (llegir, elegir i estimar) té la virtut d’omplir la intel·ligència i el cor humà i d’obrir-los a dimensions infinites. És el Deum quaerere benedictí.
Algú pot estranyar-se que essent jo un monjo de Montserrat parli tan poc i amb tanta sobrietat de la Mare de Déu. Efectivament no sóc un entusiasta de la mariologia inflada dels segles XIX i XX. Escric poc sobre la Mare de Déu, però vull amb tota l’ànima que tot el que escrigui sigui escrit des de la Mare de Déu. Com el Deixeble estimat del quart evangeli, que va rebre Maria a casa seva (Jo 19:27), jo també gaudeixo del privilegi de viure a la casa de la Mare de Déu, on ella crea un espai espiritual de caràcter femení i maternal que afavoreix l’encontre amb la Paraula encarnada, que és el seu fill Jesús, i fomentar un creixement com solament les mares saben fer-ho. Maria, que conservabat omnia verba haec conferens in corde suo, “conservava aquestes paraules i les meditava en el seu cor” (Lc 2:19), es troba sempre present, al meu davant, en la meva lectio divina diürna i nocturna. Ho asseguro.
No hay comentarios:
Publicar un comentario