Introducció. La Sagrada Escritura.
L’assiduïtat a la lectio divina fa que la bíblia es converteixi per al lector en la seva autèntica pàtria espiritual, una mena de geografia interioritzada, amb prats amens i deliciosos, amb paisatges imponents i amb pics alterosos impossibles d’escalar o amb cavernes profundes i fosquíssimes gairebé impenetrables. No solament els relats, sinó també el mateix vocabulari, les figures poètiques, les metàfores, els axiomes es van fent familiars al lector i calen dintre seu com pluja fina, a mida els sent una i una altra vegada. Quan el lector els personalitza tot “meditant-los i rumiant-los”, la bíblia es converteix per a ell en el món referencial en què es mou i en el qual es reflecteixen tots els problemes humans, universals i divins. D’ací, la seva globalitat i universalitat.
Des dels meus estudis teològics cap matèria no ha experimentat un canvi tan profund i radical com la Sagrada Escriptura. Immediatament abans del Concili Vaticà II, en la Ratio Studiorum vigent fins aleshores, la Sagrada Escriptura ocupava un quart o cinquè lloc, després de la teologia moral i del dret canònic. Era considerada simplement com la pedrera de la qual calia extreure els arguments escripturístics en funció de “provar” les tesis dogmàtiques. La constitució conciliar Dei Verbum, que segurament és el document axial del Concili Vaticà II, el més lúcid i el millor elaborat, va produir un gir copernicà als estudis bíblics tot donant-los la principalitat que els correspon i emmarcant la bíblia en el nivell més ampli de la Divina Revelació i de la comunió eclesial.[1] L’assidua lectio sacra que el Concili va urgir a tots els fidels, però especialment als clergues i als religiosos, va lligada a l’exquisitum studium in Scripturis (DV, 25). No podem fer una lectio divina d’una certa qualitat si aquesta no va precedida o seguida d’un estudi exegètic correcte, altrament correm el risc de fer dir a l’Escriptura allò que no diu, alterant o manipulant-ne el sentit. Cal saber les circumstàncies en què fou escrit el text que llegim, els principals eixos del llibre, els propòsits que tenia l’escriptor sagrat, els gèneres literaris que utilitza o en què es mou i que la crítica històrica o “història de les formes” manifesten clarament. Impossible fer lectio o preparar una homilia com cal sense consultar prèviament l’exegesi feta per especialistes solvents.
Cal tenir present, amb tot, que la lectio divina no equival a l’estudi del text sagrat. Els deixebles del nostre gran biblista, el P. Bonaventura Ubach, conten que el mestre s’estranyava que els monjos fessin meditació amb la bíblia a les mans. Ell no podia fer-ho. Per “deformació” professional, quan llegia la bíblia la seva atenció quedava absorbida pels problemes filològics i hermenèutics i no podia fer-ne pregària; per pregar, se servia d’un llibre piadós, com La història d’una ànima de Santa Teresa de l’Infant Jesús, o també, sobretot quan ja vell va tornar de Terra Santa i es va establir definitivament a Montserrat, pregava mirant les espectaculars fotografies del National Geographic Magazine que li feien reviure els pensaments i els sentiments que havia experimentat en els seus viatges i estades als països de l’Orient Mitjà, seguint les petjades de la bíblia.
Els coneixements tècnics són importants, però de cap manera constitueixen la substància de la lectio divina. La persona més simple, si no s’ha desdit del seu baptisme i s’acosta al text sagrat amb fe viva, té verament el sensus fidei, una mena d’instint espiritual que és un do de l’Esperit Sant, que crea en ell una sintonia amb la fides Ecclesiae, a vegades sense que ell en sigui massa conscient. Aquest tema, tan axial en el pensament teològic del beat Cardenal Newman ja a mitjan segle XIX,[2] ha estat assumit en allò de més substancial en la comuna doctrina catòlica pel Concili Vaticà II.[3] Qualsevol cristià que resti fidel al credo del seu baptisme i que vulgui viure de veritat l’evangeli pot invocar les paraules de sant Pau: nos autem sensum Christi habemus “però nosaltres sí que posseïm el pensament de Crist" (1Cor 2, 16) i està habilitat per a fer una esplèndida lectio divina, enormement fructuosa en ordre a la seva santificació i a l’edificació dels qui té a la vora. I, per contra, l’expert que pretén desentranyar el secrets de la Paraula de Déu a base de disseccionar-la en una mena de quiròfan filològic i històric, o de reinventar-la amb interpretacions sociològiques o psicològiques, corre el risc de trobar-se practicant simplement una autòpsia a un cadàver sense ànima ni esperit. Potser aquella admonició de sant Pau pot tenir alguna aplicació a aquells que tenen la tendència a dissecar la bíblia: “No pas que de nosaltres mateixos puguem atribuir-nos res com si vingués de nosaltres mateixos, sinó que la nostra capacitat ve de Déu... no pas de la lletra, sinó de l’Esperit: littera enim occidit, Spiritus autem vivificat, perquè la lletra mata, i l’Esperit dóna vida” (2Cor 3, 5-6).
No hi ha dubte que el coneixement exegètic científic ajuda, però de cap manera no pot ofegar l’esperit. No menystenim ni blasmem el sentit literal del text, que significa un gran avenç en la manera com els jueus i els cristians llegim actualment la bíblia, però no ens tallem les ales per recórrer amb la llibertat que dóna l’Esperit tots els llibres de la bíblia, sense excavar fosses infranquejables o crear muralles artificials que es presenten com a insuperables. D’acord amb la teologia dels Pares de l’Església, besllumem en l’Antic Testament l’aurora del Nou i en el Nou l’acompliment de l’Antic. Orígenes ho va formular, al segle III, d’aquesta manera: “Les Escriptures van ser compostes sota l’acció de l’Esperit Sant; més enllà del sentit obvi, contenen un altre sentit que la majoria no capta. Per això allò que està escrit és al mateix temps figura de certs misteris i imatge de les realitats divines”.[4] El mateix Esperit Sant que va inspirar les Escriptures habita en l’ànima del creient que les llegeix en sintonia amb Ell i en la comunió eclesial, i li facilita una comprensió adequada a la seva capacitat.[5] La lectio divina és un ambient privilegiat perquè, per obra de l’Esperit, s’esdevingui aquesta comunió vital i dinàmica entre l’objecte i el subjecte, la Paraula i el lector. La millor teologia que es feia preludiant el Concili Vaticà II i explicitant-lo de manera immediata respirava aquest ambient; diu Balthasar: “L’Esperit Sant dels profetes i el de l’Encarnació aporta als homes el Verb del Pare i l’explica a les ànimes espiritualment i divinament tot conduint-les cap al Pare per mitjà del Verb”.[6]
En correspondència als quatre moments o nivells de la lectio divina, dels quals hem parlat més amunt, cal considerar els quatre sentits de l’Escriptura (el literal, l’al·legòric, el moral i l’anagògic), utilitzats pels Pares de l’Església i fins i tot pels autors dels mateixos llibres del Nou Testament quan citen i interpreten l’Antic. Tanmateix aquests “quatre sentits”, practicats des de sempre en l’Església antiga, no van ser sistematitzats fins a l’Edat Mitjana: Littera gesta docet, - diu un text escolar del segle XIII - quid credas allegoria / moralis quid agas, quo tendas anagogia “La lletra mostra els fets / l’al·legoria allò que has de creure / el sentit moral allò que has de fer / i l’anagogia allò vers el qual has de tendir”.[7]
Sempre havia sentit a dir que aquesta doctrina era un sistema artificiós i caducat que calia arraconar a l’armari de les coses inútils. Dom André Louf (1929-2010), un dels més acreditats mestres de vida monàstica de la nostra generació, explica el que va significar per a ell el contacte amb Henri de Lubac i la lectura dels seus llibres que posen en valor la tradició viva de l’Església que ha llegit i meditat la Paraula de Déu al llarg dels segles.[8] Dom Louf va fer aquesta “descoberta” a Roma durant els anys del Concili.[9] Jo no vaig llegir els quatre volums d’Heri de Lubac fins als primers anys noranta, amb trenta anys de retard, tot i que he procurat de recuperar el temps que vaig perdre quan en els anys setanta i vuitanta llegia aquelles inanitats que es presentaven com a best sellers de la teologia.
El retorn a les fonts, el retorn a l’Escriptura llegida en l’esperit dinàmic de la tradició viva no és cap retrocés a estats històrics ja superats, ans al contrari representa un empelt de les millors aportacions actuals a l’arbre frondós i fecund de la comunió eclesial que travessa segles i fronteres. Ho va subratllar d’una manera molt aguda H. Urs von Balthasar relacionant el sentit literal de l’escriptura amb el mètode crític històric, el sentit espiritual amb la dimensió kerigmàtica, el moral o antropològic amb l’existencial o pastoral i el sentit anagògic amb la tensió escatològica de la vida cristiana.[10] Quan el P. abat Cassià ens parlava de la lectio divina com un vis a vis amb la Paraula de Déu, com ja he dit abans, ens insistia en la unitat existencial del subjecte i ens invitava a no establir compartiments fixos, i tenia molta raó. Però també vaig aprendre de la lectura d’Heni de Lubac que aquesta actitud unificada del lector ha d’encaixar amb la unitat espiritual de tota l’Escriptura. Sense menystenir les diferències literàries i els gèneres propis de cada llibre, el lector ha de sintonitzar per damunt de tot amb allò que l’Escriptura té de global. Ho deia Hug de Sant Víctor als segle XII: “Tota la divina Escriptura constitueix un llibre únic, i aquest llibre únic és Crist, perquè tota l’Escriptura parla de Crist i en Crist troba el seu acompliment”. [11] Tomàs d’Aquino és encara més incisiu: Per cor Christi intellegitur Sacra Scriptura quae manifestat cor Christi, “pel cor de Crist comprenem l’Escriptura que manifesta el cor de Crist.[12]
Quan fem lectio divina sabem que el llibre que tenim a les mans és diví en tant que és transmissor de la Paraula de Déu, però de cap manera podem considerar el cristianisme com a una religió del llibre, sinó de Jesucrist, perquè la Paraula de Déu es va fer carn i no llibre. Per això la lectio divina no és literal - el fonamentalisme bíblic pot ser una autèntica idolatria -, sinó dinàmica, sota l’impuls de l’Esperit Sant que Jesús va alenar sobre la seva Església. La Paraula escrita té una analogia amb l’Encarnació del Verb, però és el Verb fet carn qui ens dóna la clau de la lectura i de la vida que genera l’Escriptura. Ens ho diu Orígenes amb la seva peculiar vivesa: “La paraula humana és impalpable i etèria per naturalesa, tanmateix pren cos en certa manera quan és escrita en un llibre. De la mateixa manera el Verb de Déu, que per la seva naturalesa divina no és ni carn ni cos i per tant no pot ser vist, però des del mateix moment en què es va encarnar va poder ser vist i va poder ser escrit. Puix que la Paraula es va fer carn, existeix un “llibre de la genealogia de Jesucrist”.[13] Tinguem-ho present, l’eix de la lectio divina és sempre la polaritat del Verbum – Caro, Paraula i carn, eternitat i història.
[1] I. de la Potterie, sj, “Il Concilio Vaticano II e la Bibblia”, L’esegesi cristiana oggi, Editrice Vaticana, 1992, pp. 19-42.
[2] J.H. NEWMAN, “On consulting the Faithfull”, The Rambler, 1859, pp.198-230; Pensées sur l’Eglise, a cura de R. ROUCOU-BATHÉLEMY, París, Cerf, 1956 (Unam Sanctam-30), pp. 402-439.
[3] Lumen Gentium, 12 i 35.
[4] ORÍGENES, De principiïs, I, Praef., 8 (SC-252, pp. 84-86). H. de LUBAC, Histoire et Esprit. L’intelligence de l’Ecriture d’après Origène, Paris, Cerf 1950 (Théologie-16).
[5] M.A. MOLINA, La interpretación de la Escritura en el Espiritu,
[6] H. Urs von BALTHASAR, La pregària contemplativa, Barcelona, Estela, 1962, p. 68.
[7] H. de LUBACH, sj, “Sur un vieux distique. La doctrine du quadruple sens», Melanges Cavallera, Toulouse, 1948, pp. 347-366.
[8] H. de LUBACH, sj, Histoire et Esprit (cit.supra), Exégèse médiévale. Les quatre sens de l’Écriture, 4 vol. Paris, 1959, 1961, 1965 (Théologie-41, 42, 59)
[9] Dom André LOUF, ocso, “Une expérience de Lectio divina”, La Vie Spirituelle, núm. 740, sept. 2001, pp. 461-481.
[10] H.U. von BALTHASAR, Retour au centre, Paris, Desclée de Brouwe, 1971, p. 29.
[11] HUG DE SANT VÍCTOR, De arca Noe morali, II, 8.
[12] TOMÀS D’AQUINO, In Ps. XXI, 11.
[13] ORIGENES, In Matthaeum, Frag.
No hay comentarios:
Publicar un comentario