Introducció. Declaració de principis
Amb temor i tremolor (timore et tremore) he tingut el gran atreviment de consignar per escrit els pensaments, les reflexions, les intuïcions, els anhels, els sentiments que han donat i donen sentit a la meva vida. Són més de trenta anys de pràctica assídua de lectio divina sobre la Paraula de Déu, els escrits dels sants Pares i els escriptors espirituals que conformen el firmament de la meva intel·ligència creient.
Aquesta gosadia obeeix a la necessitat de donar ordre i sistema al meu bagatge espiritual abans d’endinsar-me en l’etapa final de la meva vida, la de la setantena, abans que els llums no comencin a afeblir-se i a fer pampallugues, com és llei de vida. No sóc teòleg ni biblista professional, ni molt menys em considero un mestre espiritual. La meva teologia i la meva experiència en coses de l’esperit no passen del nivell d’usuari més o menys experimentat.
He escrit bastant sobre història i sobre art, que constitueixen la meva especialitat, però sempre he experimentat un fort retraïment al moment de parlar de temes espirituals que molt sovint superen la meva capacitat de comprensió i d’expressió. En parlar de Déu, de Jesucrist, de l’ànima i de la vida cristiana, el llenguatge específic em resulta impersonal, esquemàtic, exangüe, i el que faig servir en la vida ordinària, se’m queda igualment inadequat. El meu instint m’impulsa a callar, que és allò que més s’escau al monjo com sóc jo, d’acord amb la sentencia benedictina: “Parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble” (RB, 6, 6). Insistint en aquesta mateixa tessitura, em plau de treure a col·lació aquell text tan sucós del final del llibre de Tobies. El jove viatger ha arribat a casa feliçment, després d’un viatge ple de perills i aventures, de les quals va sortir airós gràcies a un enigmàtic company de ruta, que finalment es revela com l’arcàngel sant Rafael que justifica així la seva discreció: sacramentum regis abscondere bonum est... “Està bé de mantenir ocult el secret del rei, però també és cosa digna – afegeix – de descobrir i proclamar les obres de Déu” (Tb 12, 7).
En els meus escrits defujo sistemàticament i a posta tot intent apologètic i polemista. No defenso Aquell ni allò que no necessita la meva pobra vindicació; més aviat sóc jo qui necessito contínuament de ser defensat per Ell dels meus dubtes inveterats, de les meves pors, a timore nocturno, com diu el salm 90 que cantem a Completes, de les fantasies vanes i il·lusòries. El lector no ha de llegir, doncs, aquestes glosses com si es tractés d’un compendi ben travat d’argumentació dogmàtica ni d’erudició bíblica, perquè només volen ésser una simple expositio de les reflexions que m’he fet, o que he fet al altres en la predicació o en la conversa, prenent com a punt de partida els evangelis, i tenint sobre la taula les divuit llibretes farcides de notes patrístiques o d’autors que he considerat solvents i que m’han fet bé al llarg de la vida.
No pretenc, doncs, mostrar novetats, ni tan sols dir coses originals que puguin sorprendre el lector encuriosit. Em proposo simplement d’obrir el sarró del meu bagatge i amb l’única aspiració que, si algú hi trobava una paraula, un comentari, una reflexió o una petita pregària que el conforti i posi ungüent de l’Esperit a aquelles esgarrinxades i ferides de l’ànima que tots portem dintre, o a les amputacions sovint traumàtiques que hem experimentat sobretot els qui ja tenim una certa edat, donaria per ben pagat el meu recel inicial i el treball extra que m’ha comportat consignar per escrit allò que ha estat la pedra foguera del que sóc i del què he fet. Aquestes notes han estat escrites ex fide, des de la fe, i in fidem, per a la fe, és a dir per escalfar i enfortir la fe del lector creient que regira el meu sarró tot cercant algun element que pot ajudar-lo espiritualment.
