Colligite fragmenta - 1

El sentit cristià del temps

El paganisme grecoromà d’on venim no pot concebre que el món hagi tingut un començament i que tingui un final. En el pensament grecoromà, només imaginar que l’”eon” present es pogués acabar era ja mal averany que presagiava un terrible cataclisme, un atemptat contra l’estabilitat del cosmos i la pau social. Roma és eterna. Segons la cosmogonia hel·lenística, tot l’univers està ordenat estrictament segons unes lleis divines immanents que imposen un etern retorn cíclic: els astres del cel, la terra amb els ritmes productius de cada estació, la vida de l’home amb el naixement, joventut, maduresa i vellesa. El “Fatum” per als romans, o les Moires, que filen el destí de cada individu, determinen la vida de la persona per sempre. És el domini absolut de la “Ananké”, la Necessitat. El temps pot ser faust o nefast, propici o desfavorable segons la sort i les contingències preestablertes, davant les quals l’home és impotent. El “carpe diem” (aprofitar el moment conjuntural per treure un profit immediat ni que sigui efímer) es troba a l’entranya de l’ànima pagana i és la sortida més normal que imposa el determinisme, que fa de l’home una titella accionada des de fora.

El cristianisme, hereu del judaisme, representa una visió totalment diferent de la de l’hel·lenisme romanitzat. El cosmos no és etern. Va haver-hi un moment en què no existia. El que existia, de per ell mateix, era Déu i el Verb que es trobava en Ell i per mitjà del qual va ser creat el cosmos i, amb els cosmos, el temps (Cf. Jo 1:1-3) El temps (Chronos) no és un déu, no és ni tan sols una persona intel·ligent, no té “imperium”. És només una criatura de Déu regida segons unes lleis naturals que reflecteixen la saviesa del Logos, del Verb de Déu. Els cristians llatins, la nit de pasqua, quan celebrem la nova creació, en encendre el ciri amb la flama del foc nou, sentim aquestes paraules: “Crist ahir i avui, Principi i Fi, Alfa i Omega. D’Ell són els temps i els segles. A Ell la glòria i el poder, per tota l’eternitat”. Al començament del cosmos, ja en l’acte creador de Déu està present el Verb com a causa exemplar i causa final de tot (Cf. Col 1:15-17) I a l’acabament, perquè el món s’acabarà puix que no és Déu, el protagonisme absolut correspondrà a Jesucrist, el Verb fet home que recapitula en Ell tota l’aventura de la creació que l’Esperit Sant ha portat a la seva plenitud (Cf Ef 1:10). Aleshores Crist amb un segon “consumatum est”, que posarà punt i final al temps i al món consignarà a les mans del Pare el món creat i arribat a la seva absoluta perfecció “ut sit Deus omnia in omnibus”, “per tal que Déu sigui tot en tots” (1Cor 15:28). Abans del començament hi ha l’eternitat de Déu, el temps sense temps, i al final del final, ens trobem un altre cop amb l’eternitat de Déu, el temps que es fon en l’eternitat, però ara l’eternitat “Omega” és enriquida pel fruit de la victòria de Crist, com ens diu la carta als Hebreus, quan posa en boca de Jesús: “Ecce ego et pueri quos dedisti mihi”, “Aquí em teniu, a mi i els fills que m’heu donat” (Cf He 2:13). Vistes des de la nostra esfera, entre una eternitat i l’altra, entre l’Alfa i l’Omega, hi ha el temps.

El temps cristià no es troba presoner de les lleis de l’etern retorn ni del “Fatum” fatídic. És un temps de llibertat que avança progressivament, d’acord amb les lleis del Logos i amb la dinàmica de l’Esperit Sant. El cristianisme professa un sentit molt optimista del temps, de la història i del món. Tot avança de plenitud en plenitud, cobrint etapes, amb penes i treballs, amb victòries i derrotes, però en progressió lineal. Amb tot, no ens pensem que el món i el temps són com una gran autopista de direcció única i on tothom viatja a velocitat supersònica sense cap dificultat notable, perquè no és veritat. Tots els camins de la història troben la seva cruïlla en la creu de Jesucrist, que posa en evidència les grans contradiccions que nien en el cor de l’home. Però que al mateix temps la creu marca la direcció correcta i el sentit del temps i de la ruta cap a la meta final, la seva plenitud: “Per crucem ad lucem” “Per la creu a la llum”. I una altre punt interessant a tenir em compte: el cristià no té ni s’inventa un altre temps diferent del que ha estat creat per Déu i en el qual viu amb els seus “contemporanis”; i aquest temps que Déu ha creat és ple de giragonses dintre d’una estructura circular. L’experiència cíclica del temps és comuna per a cristians i pagans. La diferència és que per a nosaltres la circularitat del temps no és una repetició maquinal, sempre igual, mancada de sentit - hi ha una teologia de la història -, sinó un moviment rotatiu que arriba a ser ascendent, helicoïdal, fins al dia de Crist Jesús. Els cristians celebrem els misteris de la nostra salvació en el temps, “currens per anni circulum”, diem del Nadal que s’escau en el cercle anyal que corre. Crist, en entrar en la nostra dinàmica temporal, ha santificat els temps, i els cristians quan celebrem en el temps els misteris de Crist, els setmanals i els anuals (Nadal, Pasqua, Pentecostès), fem l’experiència que el temps és vehicle de gràcia i de santificació, en una dinàmica que va in crescendo i que desemboca en l’eternitat de Déu per mitjà de Crist, el salvador de l’home i del món i senyor del temps.

El “carpe diem” dels pagans – atrapa l’ocasió i no te la deixis perdre perquè la vida són quatre dies – els cristians ho vivim en la dinàmica del “kairós”, l’oportunitat favorable. El temps està marcat per les mateixes dificultats i contratemps tant per als cristians com per als pagans. No és qüestió de devorar àvidament tot allò que ens surt al pas i que considerem plaent, sinó d’esbrinar, en el temps que ens és donat, les possibilitats i les oportunitats de fer el bé, i de créixer fent el bé, i de millorar progressivament la nostra comprensió de Déu i de l’home i del cosmos i d’estimar en la mateixa progressió Déu, els homes i el cosmos en Jesucrist, Senyor i Arquetipus, i en l’Esperit Sant, que habita en nosaltres i que omple tot l’univers. Per nosaltres el “carpe diem” no vol dir “consumir”, sinó créixer. Són dos conceptes ben diferents de la felicitat.

Cristians i pagans tenim molt en comú. Tertul·lià, al segle III, escrivia en el seu Apologeticum: “vobiscum navigamus, rusticamur et merecamur: amb vosaltres naveguem, conreem la terra i fem comerç, ens trobem a la fonda, però no al bordell ni a les festes Saturnals.” Som iguals, però una mica diferents. El cristianisme comporta en alguns aspectes un comportament algunes vegades contrari, però tots aquells valors que neixen de la raó humana i que regeixen el comportament honest, que són la majoria que regeixen les nostres accions ordinàries, ens són comuns. Quan ens felicitem per Nadal o amb motiu de l’aniversari o l’onomàstic ens desitgem felicitat, i tots pensem en la salut, la pròpia i en la dels nostres, en la tranquil·la i amorosa pau domèstica, en la prosperitat en el treball i en el benestar social. Segurament la realitat física dels nostres anhels és la mateixa per a uns i altres, però les idees força que animen aquest anhels i alguns matisos són diferents. La fe ens empeny als cristians a foradar les fronteres intramundanes del temps en aquella dinàmica de l’ “adveniat regnum tuum” – “vingui a nosaltres el vostre regne” – projectant la nostra suprema esperança en la plenitud de Déu en l’eternitat.

I això que dic no són quimeres sinó vida normal viscuda amb una dimensió sobrenatural, dia a dia, setmana a setmana. El ritme setmanal, d’acord amb el número sagrat del set, té fonament bíblic. Al segle VIII Alcuí de York va compondre per als monjos del monestir de Sant Martí de Tours l’himne que els monjos cantem regularment a les vespres ferials Luminis fons, lux et origo lucis, que acaba amb una estrofa que diu: “Treballarem sis dies en justícia i el dia setè descansem per al Crist; d’aquesta manera en arribar el dia vuitè, aquell que no tindrà posta, gaudirem dels goigs eterns de la vida”.

Amén! Passem-nos-ho bé fent el bé que està al nostre abast, treballant, descansant i compartint el que som i el que tenim amb els nostres i amb el pròxim de més enllà. Fem fructificar els talents que ens han estat donats (Cf. Mt 25:14-30), desenrotllem les nostres potencialitats físiques, materials, humanes i espirituals en el temps a què hem estat cridats a viure, que no és els d’”Isabel i Fernando”, ni els de l’Ancien Régime. En certa manera el temps real i actual és un xec en blanc que Déu ens dóna cada dia perquè l’omplim amb creativitat, ardidesa i responsablement de tota mena de béns amarats de fe i d’amor. L’horitzó del nostre temps és l’esperança teologal, aquell “Veniu Senyor”, que diuen a l’uníson l’Esperit i l’Esposa a la darrera ratlla de l’Apocalipsi (Ap. 22:20) I ací s’acaba la història.