Sapientia sanctorum -1

La missió de predicar, segons Sant Tomàs d’Aquino.


Sant Tomàs d’Aquino, mestre i predicador, enamorat del carisma del seu Orde de Predicadors, va parlar reiteradament de la predicació i de l’eminent missió del predicador de l’evangeli. Diré el que ell en pensava, però això no vol dir que jo, que sóc benedictí, tot i que també sóc admirador de Tomàs i de l’orde dominicà, propugni amb el mateix èmfasi tot allò que ell diu sobre aquest tema. L’Esperit Sant fa l’Església i el Regne de Déu des d’angles i carismes molt variats i enriquidors, sense cap altra primacia que la de l’amor. Una carmelita descalça que prega agenollada davant la creu, un metge o una metgessa que exerceixen amb competència i amb delicada humanitat la seva professió, un monjo benedictí que canta sapienter l’ofici diví, que treballa en el silenci, fidel a la seva estabilitat, i escampa al seu voltant la pau i una acollidora i discretiva caritas, la mare de família, la puericultora, la Germana de la Caritat que serveix els pobres, l’arquitecte i el paleta, el pagès, el transportista, tots i tothom que malda per fer el bé en nom de Crist i se santifica en l’exercici responsable dels seus deures són instruments vàlids dels quals se serveix l’Esperit Sant per a dur a terme, fins a la consumació perfecta, l’obra de Jesús en aquest món, és a dir allò que diu i proclama l’evangeli. Però, atenció! Quan Tomàs ensenya cal parar l’orella i obrir el sac, perquè sempre, digui el que digui, allò que ensenya Tomàs és sòlid i conté tresors dels quals ens podem aprofitar.

Per començar i a tall d’introducció diré que per a Sant Tomàs que va dedicar moltes pàgines a parlar de l’estat religiós que té com a objectiu la imitatio Christi, cap orde no imita tan perfectament Jesucrist com la seva, la dels predicadors, puix que la missió de Jesús va ser principalment la de predicar el Regne de Déu, amb la paraula i amb la vida. Per això, segons Sant Tomàs, la vida apostòlica és eminentment una “vida mixta”, la contemplació acompanyada amb l’activitat apostòlica, “contemplata aliis tradere” – “lliurar als altres allò que hem contemplat”, com diu la Summa Theologica, Secunda Secundae, q.188.

En parlar de la predicació, una primera quaestio que es planteja Sant Tomàs és si la predicació de Jesús era una cosa intrínseca o extrínseca a la seva missió, és a dir si era necessària per ella mateixa o bé si era una cosa circumstancial. Evidentment Sant Tomàs ens diu que la predicació pertany intrínsecament a la missió que Jesús havia rebut del Pare; més encara, en tant que Jesús és el Verb de Déu, la Paraula, la predicació de Jesús té el seu fonament en la mateixa estructura trinitària de Déu. Quan Jesús surt a predicar no és un simple fet extern sinó l’acompliment físic d’un designi de Déu, amagat des d’abans dels segles, però ja anunciat pels profetes. I ara Sant Tomàs, utilitzant la bíblia d’una manera molt àgil, com sovint fa ell, posa en boca de Jesús aquell verset del salm 21 “Anunciaré als meus germans el vostre nom”. Jesús predicador ensenya la veritat que ha rebut del Pare, amb el qual és consubstancial, és a dir Jesús s’identifica substancialment amb la doctrina que ensenya. Jesús és predicador per essència, i Ell mateix és l’objecte de la seva predicació; per això Jesús és l’únic predicador i els altres que el seguiran, ho seran només “relative”, és a dir en tant que conserven la relació de vida i de doctrina amb Ell, que és la revelació de Déu.

Una altra característica de la predicació de Jesús, segons Sant Tomàs, és la universalitat. Ja en la seva vida terrenal, allò que diferenciava Jesús de Joan el Baptista era que aquest vivia establert en el lloc on batejava, prop del Jordà, mentre que Jesús i els seus recorrien el país predicant, i així manifestaven l’extensió de la predicació del Regne de Déu per tota la terra. I ací constatem novament l’apologia de l’Orde de Predicadors que feia Sant Tomàs, embrancat com estava en la polèmica encesa que els mestres seculars de la Universitat de París, les parròquies i el sistema feudals dels antics ordes monàstics i canonicals atiaven contra el nous ordes mendicants, franciscans i dominics i el nou evangelisme que representaven.

Continua Sant Tomàs la seva reflexió sobre la universalitat de la predicació, tot subratllant que la predicació de Jesús era pública i oberta a tothom. Jesús va poder dir al gran sacerdot: “Mai no he dir res d’amagat” (Jo 18:20). Amb Jesús, però sobretot amb la vinguda de l’Esperit Sant en Pentecostès, ha arribat el temps de parlar, de pregonar tot l’evangeli de Jesús des dels terrats, amb gosadia, sense por dels qui poden matar el cos però no poden matar l’ànima.

I Sant Tomàs es planteja encara una altra qüestió capital. Per què Jesús, en comptes de predicar, no va escriure? I Sant Tomàs, autor de tants tractats i llibres, que els seus deixebles no donaven a l’abast d’agafar per estenografia i després de consignar-los perquè fossis llegits i estudiats, aposta per la primacia del sistema oral i respon: “A Jesús, perquè era el més eminents dels doctors, li esqueia d’utilitzar el mode més eminents d’ensenyar, com és el d’imprimir la seva doctrina en els cors. Ell ensenyava com aquell qui té autoritat”. I addueix encara un altre argument: l’excel·lència de la doctrina de Jesús no permetia que fos reclosa en un escrit. Quan Sant Joan es preguntava si cabrien en el món tots els llibres que caldria escriure per a relatar allò que Jesús va fer i va dir (Jo 21:25) , Tomàs que tenia poc sentit de l’humor, en comptes de veure-hi una hipèrbole o exageració literària, pren la sentència al peu de la lletra i la dilucida sàviament dient que no s’ha d’entendre en sentit extensiu, sinó intensiu, és a dir, que ens cal pensar en la incapacitat dels lectors per a comprendre la profunditat d’una doctrina que no s’exhaureix en una fórmula escrita.

I acaba Sant Tomàs la seva exposició sobre Crist predicador indicant que era convenient que la doctrina de Jesús fos comunicada segons un ordre: “Calia que Jesús instruís, ell directament, els seus deixebles i que aquests, al seu temps, instruïssin uns altres amb les seves paraules i els seus escrits; si Jesús hagués posat la seva doctrina per escrit, aquesta arribaria a la persona directament”, és a dir amb exclusió de l’Església. Aquesta hipòtesi tan atractiva a l’individualisme i al subjectivisme de l’home modern, és inconcebible per a Tomàs, la ment del qual estava afaiçonada per la lectura de la Bíblia i dels Sants Pares. La revelació és una realitat que rebem dels apòstols i que roman viva i objectiva en l’anunci actual de la tradició de l’Església. I Sant Tomàs subratlla aquest fet citant els profetes i l’Apòstol amb aquell text que es refereix a una escriptura no feta amb tinta (non atramento) sinó amb l’Esperit del Déu viu, no sobre taules de pedra, sinó sobre els cors (2Cor 3:3). D’aquesta manera Sant Tomàs situa el lloc exacte que correspon a l’Església en la missió al llarg dels segles, que és anàloga a la Humanitat de Jesús, del qual l’Església és signe i sagrament. Al Verb Encarnat arribem objectivament en la comunió de l’Església – realitat visible de la communio sanctorum – per la predicació de la sagrada doctrina i pel règim sacramental que comunica la gracia redemptora de Crist. Paraula i sagrament van junts, com ensenyaven els antics Pares de l’Església. Sant Tomàs ho va deixar consignat en el cant tan popular del Pange lingua: un cop sparso verbi semine, sembrada la paraula per la predicació, per tal de curullar la seva obra, cibum turbae duodenae / se dat suis manibus, amb les seves mans es dóna al grup dels dotze com a menjar. La predicació porta a la fe i la fe a la communio que assoleix la forma visible, tot i que velada, en l’Eucaristia. Doctrina tomista! Tradició viva i vivificant de l’Església!