Colligite fragmenta 12

“Myself and my Creator”. Jo i el meu Creador (Newman). Reflexions de Quaresma

Les crides a la penitència i a la conversió del cor que ens fa Déu Nostre Senyor es poden malmetre quan nosaltres diluïm la nostra responsabilitat de pecadors en una responsabilitat anònima d’un pecat genèric o en la connatural flaquesa de la naturalesa humana. És clar que som dèbils, però l’home lliure és quelcom més que la seva feblesa. És clar que hi ha un pecat col·lectiu el pes del qual ens aclapara i que va més enllà de la culpabilitat de cadascú; però en aquesta mena de síndrome de pecat col·lectiu cadascú n’és còmplice amb el seu pecat personal, amb el pecat que ell comet i que podria evitar. I és ací, en el reconditori de la pròpia consciència on s’adreça la veu admonitòria de Déu i, amb ella, la seva gràcia que sana. “Qui peca, aquest morirà. El fill no carregarà amb la culpa del pare, ni el pare amb la del fill; sobre el just la seva justícia i sobre el malvat la seva maldat”, deia el Senyor pel profeta Ezequiel (Ez 18:20).

“Myself and my Creator” (Jo i el meu Creador) era un lema favorit de John Henry Newman. Quan subratllem el jo, la persona en la seva individualitat de cara a Déu, quan remarquem la llibertat i la responsabilitat de l’home de cara al seu Creador, no és per establir entre Déu i l’home una relació commutativa, o de posar-se l’un davant de l’altre en mútua competència. Ben al contrari; és Adam que vol recuperar la seva forma originària i que torna al seu Creador.

El gran drama de l’home, de l’home genèric i de l’home concret que és cadascú de nosaltres, rau en un greu malentès que perverteix de soca-rel la veritat de l’home, perquè subverteix la veritat de Déu. L’home i el seu Creador no són realitats en pugna dialèctica, a veure qui guanya qui, qui esclafa qui. Aquesta visió de Déu i de l’home és profundament pagana, és el mite de Prometeu, castigat pels déus perquè volia apoderar-se del foc de l’Olimp. L’enemic de l’home no és Déu. Déu és el Pare i l’amic; no està gelós de la llibertat ni del poder de l’home; ben al contrari, Ell n’és el Creador i la garantia. Perquè, doncs, aquesta malfiança? Qui l’ha inoculada en el pensament de l’home? Déu no vol l’anorreament de l’home, ni tan sols de l’home pecador, sinó que es converteixi i que visqui arrelat en la seva veritat i en el seu amor que fan viure de debò l’home.

Déu no ha donat la seva llei  -el decàleg-  per retallar la llibertat de l’home i deixar ben assentat el seu predomini; ben al contrari, la llei de Déu és revelació i és gràcia que ajuda l’home a viure d’acord amb la seva veritat, amb la forma de vida pròpia de l’home que Déu ha creat a la seva imatge i semblança. Per això, tractant-se de la llei de Déu, la transgressió no és cap afirmació de la llibertat, no és cap gest heroic sinó desastre i calamitat, ruptura interna i autodestrucció que porta a la mort. Per això deia el profeta Ezequiel: “Qui peca, aquest morirà”, no perquè Déu el mati, sinó perquè aquell que s’aparta de Déu, talla el seu lligam amb aquell que és la font de la vida, d’aquesta vida terrenal i de l’eterna.

La llei de gràcia inaugurada per Jesucrist certament va invalidar tot el sistema ritual i penal del vell judaisme , però mai no ha pretès de destruir el decàleg. Jesús va dir: “Heu sentit el que ha estat dit als antics: no mataràs, però Jo us dic...” (Mt 5:21). Aquest “Jo us dic” no és una desqualificació del precepte que ha estat dit, sinó més aviat una intimació a convertir-lo en actitud permanent de vida, és a dir, en un esperit vivificant que travessa tota la lletra de la llei, sense trencar-la, però sense aturar-s’hi, per anar de dret vers el seu objectiu que és l’amor: la caritat de Crist vessada en els nostres cors per l’Esperit Sant que ens ha estat donat. En la nova economia cristiana de la gràcia, la caritat no solament és la meta, sinó l’ànima que impulsa cada pas i que vivifica la norma de vida.

Com diu l’evangeli: “Si no sou millors que els escribes i els fariseus no entrareu pas al Regne del Cel” (Mt 5: 20). Si volem ser seguidors de Jesucrist hem de ser homes i dones plens de l’Esperit Sant. La rectificació de criteris i de costums que demana la Santa Quaresma no seria obra de gràcia si no fos duta a terme per l’Esperit Sant, que fa brollar del cor la contricció perfecta dels pecats i l’impuls de caritat que fa complir suaument, amb dolcesa de cor, allò que Déu espera de cadascú de nosaltres.

Sapientia Sanctorum 12

BASILI EL GRAN I ELS ALTRES DOS PARES CAPADOCIS

Els anomenats “Pares Capadocis” són tres: Gregori de Nazianç (329-389), Basili de Cesarea (335-379) i el germà d’aquest,Gregori de Nisa (330- 394). Tots tres van ser bisbes, grans teòlegs i amics de l’anima. Acabats els estudis a l’Acadèmia d’Atenes, tots tres convingueren a retirar-se junts per fer “vida filosòfica”, en el sentit literal de la paraula, és a dir d’estimació apassionada per la Saviesa en majúscula. Convingueren en aplegar-se junts a Annissa que era una propietat familiar de Basili. Els cinc anys que va durar aquella experiència monàstica van marcar profundament els tres amics per tota la seva vida.

Les nombroses cartes que Basili i Gregori de Nazianç enviaven als seus mestres i amics des d’Annissa tingueren una enorme repercussió i serviren per a dissenyar un ideal superior de vida cristiana, el dels filòsofs de veritat que centren la seva especulació i la seva manera de viure en l’Evangeli de Jesús. Els tres amics són i volen ser diferents del monjos rudes i impulsius que Basili havia vist a Egipte i Síria, i també volen diferenciar-se de la intemperant bel·licositat i dels extremismes d’Eustaci, un monjo asceta fogós i conflictiu, avui diríem fonamentalista, que els bisbes de l’Àsia Menor van desaprovar i condemnar. El ascetes filòsofs d’Annissa mantenien el fons de l’ensenyament platònic que havien après a l’Acadèmia, però la seva reflexió no se centrava en la vella mitologia interpretada en clau mística, com era la moda d’Atenes, sinó en la Paraula i la persona de Jesús, i propugnaven uns ideals de vida més elevats i vigorosos que els filòsofs neoplatònics o estoics. Amb aquests tres intel·lectuals capadocis la teologia cristiana va fer un pas de gegant i va superar amb escreix la decadent filosofia pagana.

Basili fou ordenat prevere de l’Església de Cesarea de Capadòcia i hi va fundar, a les seves expenses, un “xenodochion”, que era hospital, hospici i asil, regentat per ell mateix i per un grup de seguidors amb els quals volgué reviure l’experiència d’Annissa. Per a aquella petita comunitat, i per a totes les que poguessin sortir posteriorment, Basili va redactar les seves Regles Morals que han tingut una importància cabdal per al monaquisme de tots els temps. No oblidem que el mateix Sant Benet les declara com a normatives per als seus monjos.

 Amb tot, cal dir que Basili no les va escriure exclusivament per a monjos. Més encara, evita sistemàticament la paraula “monachós” perquè tenia unes connotacions socials que eren estranyes al seu ideal de vida. Ell parla sempre d’un “estat de vida, una “politeia”, conforme a l’evangeli”.  Dissenya un ideari moral tret tot ell l’Evangeli i de les cartes dels Apòstols, a partir del manament axial de l’amor a Déu i al pròxim, amb vista a tot bon cristià, de tota mena i condició. Els clergues, els casats, els cèlibes, els monjos, cadascú viu l’ideal cristià d’acord amb el seu estat, amb el ben entès que cadascú és cridat a la perfecció de la vida cristiana. Tanmateix Basili  està ben convençut que aquesta perfecció no arriba a fer-se realitat si el cristià no assumeix i fa seves  espiritualment les renúncies pròpies de la vida monàstica, encara que sigui casat i encara que s’hagi d’ocupar dels negocis del món. Les renúncies baptismals condueixen per la seva pròpia lògica a la renúncia als afanys i vanitats de la vida mundana, la mérimna biotikè. Segons Basili,  cada cristià autèntic, al fons del fons, té una ànima de monjo, que anhela les totalitats.

      

Com a bon grec, Basili sap que l’home és un ésser eminentment social,  per això vol que l’ascetisme cristià que ell dissenya sigui per damunt de tot “cenobític”, viscut en comunitat. Escriu en la Gran Regla: “La vida comuna val més que la solitud per a conservar millor els béns que Déu ens ha fet... Tu que vius de cara a tu mateix, a qui rentaràs els peus? Després de qui et posaràs el darrer? Qui serviràs? Aquell gran goig, aquella joia de viure junts els germans, que l’Esperit Sant compara al perfum, com l’experimentaries si vius reclòs?”.

Basili va acabar les seves Regles i el seu “Asketicon” quan ja era bisbe de Cesarea. Fins que no arriba el monacat basilià, la malfiança entre els bisbes i els monjos era cosa habitual. Per Basili, en canvi, els monjos o ascetes que es lliuren al servei de Déu i dels pobres i que assumeixen les seves Regles no són un apòsit circumstancial, sinó una part vital i generadora de vida dintre de la comunitat eclesial. Tanmatix, Basili adverteix explícitament els monjos de no considerar-se mai una aristocràcia de l’esperit i de fugir del particularisme i de l’orgull de grup. Són fills i servidors de l’Església i, pel seu propòsit de ser cristians perfectes (télios: que corren i s’esforcen per obtenir el seu propòsit), han de ser per damunt de tot humils i promotors de fraternitat i de comunió.

Basili i Gregori continuen ensenyant-nos, també avui, camins de vida i de renovació. Per al cristià, anar endavant és sempre anar a les fonts. Ens cal centrar-nos en l’Escriptura i també llegir amb avidesa els Pares de l’Església, si volem  créixer sota l’impuls de l’Esperit Sant, que ens “fa recordar” i que ens empeny a ser el que som en grau superlatiu, és a dir cristians “perfectes”, integrals però mai integristes, projectats cap a l’objectiu final de la vida cristiana que és la unió de cor i d’esperit amb Déu i acompanyat del servei de caritat humil i laboriosa envers tothom que tenim al costat nostre. És el que els Pare Capadocis anomenaven “divinització de l”home”, la humanitat amarada de l’energia divina a imatge de Jesucrist.

Colligite fragmenta 11

La gran novetat de l’evangeli

Jesús proclama la sorprenent novetat de l’evangeli a partir d’una qüestió moral d’ordre pràctic sobre el dejuni que li plantegen els escribes i fariseus (Lc 5:33-39). Utilitzant les metàfores del pedaç de roba nova sobre roba vella i el vi nou en bots vells, Jesús equipara aquesta novetat amb l’arribada de l’espòs per a les seves noces, que deixa enrere els temps anteriors de la preparació. Jesús no va pretendre mai desbancar la Llei ni els profetes de l’Antic Testament; ho diu explícitament a l’evangeli de Mateu (5:17) “No he vingut a abolir, sinó a donar acompliment”. L’evangeli i la nova economia de la gràcia no destrueixen la naturalesa creada per Déu, ni llença al contenidor de les andròmines tot allò que Déu ha fet servir, especialment en el seu Poble elegit, amb vistes a l’arribada de Crist Espòs. No desautoritza ni anorrea res, però l’Esperit Sant ho transforma tot, infonent-hi una vida nova segons Crist, ho renova tot des de dintre i revela una nova significació dels preceptes i dels ritus antics. Sant Tomàs d’Aquino, autor de l’ofici del Corpus Christi, ens feia cantar al Lauda Sion: “Vetustatem novitas / Umbram fugat veritas / Noctem lux illuminat” (La novetat preval sobre la vellúria / la veritat fa fugir l’ombra / la llum il·lumina la nit).

La novetat de l’evangeli i de la nova economia de la gràcia no consisteix en simples retocs ni en una legislació més concorde amb els temps i amb la cultura ambiental, no és un lífting facial, és una vida nova. Tot és més profund, tot va més enllà de les expectatives psicològiques i sociològiques merament humanes. Es tracta de la irrupció, en el nostre món i en la nostra vida, del nou “eon”, de la realitat definitiva destinada a fermentar la ment i el cor de l’ésser humà a escala divina i en conseqüència del món i del cosmos.

Sant Ireneu de Lió, empès per la necessitat de defensar la fe contra els gnòstics del segle II, que la reduïen a una mitologia superior a la realitat material i històrica, la qual consideraven vulgar, va remarcar de manera contundent la realitat corporal i històrica de Crist i del cristianisme. No ens movem en el nivell dels artificis conceptuals, sinó en la realitat de la carn de Crist i de la condició corporal i espiritual del cristià. I en la compenetració d’aquestes dues realitats històriques, Crist i l’home, rau l’aportació transcendental de l’evangeli. En preguntar-se Ireneu què aporta de nou l’evangeli de Jesús a les profecies de l’Antic Testament, respon taxativament: “Doncs bé, sapigueu que Jesús aporta la màxima novetat quan aporta la seva Persona, anunciada per endavant pels profetes, perquè allò que ells profetitzaven era precisament que la Novetat vindria a renovar i a revifar l’home”.

No es tracta, doncs, solament d’una doctrina més pura i més excel·lent que l’antiga o que les altres, que hom pot trobar al supermercat de les ideologies de dretes o d’esquerres, sinó que el cristianisme és per damunt de tot una Persona viva que dóna vida: Jesucrist, el Fill del Déu viu, fet home, capaç de ser conegut i de ser estimat pels altres homes i dones, i la força que brolla d’Ell, que és el seu Esperit Sant, que vivifica l’ésser humà i que el renova espiritualment i corporal, des de la seva arrel. El Jesús de l’evangeli i el que predicava Ireneu no és equiparable de cap manera a un rei que ve a repartir regals i prebendes als seus addictes. Aquest Jesús mai no seria estimat per Ell mateix, per allò que Ell és, sinó per allò que dóna. El Jesús de veritat és el Verb de Déu fet home que es dóna Ell mateix i que, amb Ell, ens comunica la vida divina. Cito encara sant Ireneu: “Déu ha volgut que el seu Verb, esdevingut visible a tota carn, s’hagi fet carn Ell mateix, per manifestar-nos que Ell és rei de tota carn i de totes les coses”. I nosaltres, per la fe i pel Baptisme que ens insereix en l’Església, l’Esposa de Crist Espòs, participem visiblement, corporalment, de la mateixa vida divina, que Jesús ens comunica. L’alè de Déu sosté el nostre alè, el batec del cor de Déu fa bategar també el nostre, perquè en Jesús estem empeltats directament en la mateixa Trinitat de Déu, font i origen de tota vida.

No us penseu que parafrasejant sant Ireneu m’he apartat molt de l’evangeli que us volia comentar. El banquet de noces de què parlava l’evangeli de Lluc ens fa pensar en la unió esponsalícia de Crist amb la humanitat, amb l’ànima de cada creient, amb l’Església, la seva esposa visible, amb la humanitat difosa arreu del món i que l’Esperit treballa misteriosament. El vi novell del banquet de noces, que Crist no tornarà a tastar fins que no arribi el Regne de Déu (Lc 22:18), és la seva vida donada, la seva sang vessada que redimeix i vivifica tot allò que toca. Cal que els cristians tinguem escrit en el fons de la nostra ànima, amb les lletres de foc de l’Esperit Sant, que Crist, com ensenyava reiteradament Sant Ireneu, no ens salva perquè ens ha donat una nova “gnosis”, no ens salva la seva doctrina ni el seu exemple; en teologia tomista, diríem que aquestes no són la causa eficient, sinó causes concomitants. Jesús ens ha salvat amb la seva sang, tan real i tan humana com la nostra, però també totalment i absolutament divina. I aquesta és la gran novetat del cristianisme, la que forada el sostre de la història, la que és capaç de fermentar des de dintre totes les novetats que vinguin i sobrevinguin, la que renova i vivifica totes les realitats antigues i modernes tot donant-los valor perenne, d’eternitat. Aquest és el sentit d’aquell crit de Jesús al final de l’Apocalipsi: “Ecce nova facio omnia”, Heus ací que faig noves totes les coses (Ap 21:5)

Colligite fragmenta 10

Els “ais i uis” de Jesús

A l’evangeli, igual que a tota la Bíblia, al costat de les benaurances també hi ha unes “malaurances”. Jesús en la seva predicació utilitza a bastament aquest gènere profètic, lloa i increpa. Les benaurances van sempre precedides de l’adjectiu “beati” (makàrioi, feliços); la catequesi i la memòria cristiana ha subratllat principalment les vuit del Sermó de la Muntanya segons sant Mateu. Les “malaurances” no són pròpiament dit malediccions, sinó admonicions serioses, amenaces davant d’un càstig. Comencen sempre amb l’expressió “Vae autem vobis” (ai de vosaltres). Les benaurances encoratgen; les malaurances adverteixen. Totes dues formes profètiques neixen del cor de Deú que vol salvar l’home i redreçar-lo cap a ell, de fer-lo semblant a ell, és a dir a “escala divina”.

El gènere profètic de l’Antic Testament i també el de Jesús, al Nou, no s’adreça solament al cas històric concret que motiva l’elogi o la reprovació, sinó que transcendeix la circumstància històrica i va al cor de l’home de tots els temps. Tots tenim, fins i tot l’home més pecador, una petja, ni que sigui en el desig, de l’home que descriuen les benaurances. Fins i tot l’home més degradat també alguna vegada se sent pobre, plora, desitjaria ser bo, es compadeix, voldria netejar el cor i la memòria de moltes coses dolentes que ha fet; en diferents gradacions en tota persona hi ha una ombra ni que sigui molt borrosa de santedat. I per contra, fins i tot les persones més santes tenen dins del cor racons foscos on nia algun bri d’orgull, de vanitat, d’enduriment, d’egoisme irredent. Per això tots hem d’escoltar les increpacions de Jesús “als escribes i fariseus hipòcrites” des d’una actitud de compunció, perquè això també va per nosaltres, i de manera més directa per aquells que dins l’Església hem rebut un missió de guiatge o de cura d’ànimes.

La primera imprecació que ens ofereix la perícopa de Mateu (23:13-22)

és la més greu: “Ai de vosaltres, escribes i fariseus hipòcrites, que tanqueu la porta del Regne, ni entreu ni hi deixeu entrar”. És el pecat d’apropiar-se l’economia de la salvació tot suplantant Déu i utilitzar-lo al seu albir, obrint o tancant d’acord amb interessos personals per demostrar la seva autoritat o per crear-se un públic addicte. El segon apòstrofe es refereix al proselitisme fanàtic: “Ai de vosaltres, escribes i fariseus, que recorreu terra i mar per aconseguir un prosèlit i, quan el teniu, el feu digne de l’infern, molt pitjor que vosaltres”. A l’església d’Antioquia i al seu cercle d’influència, d’on va sortir l’evangeli de Mateu, els pagans convertits al Déu únic en el judaisme i circumcidats segons la Llei de Moisès, sovint eren els opositors més rabiüts a la novetat del l’evangeli. Intoxicats pel legalisme jueu tenien tots els reflexos del neo-conversos. Sant Pau se’ls va trobar sovint en els seus viatges apostòlics i li amargaven la vida. La tercera invectiva va contra la casuística moral dels doctors de la Llei que creen un embull d’interpretacions legals que engavanyen la persona i acaben pervertint el mateix sentit de la llei divina. Jesús els anomena “estúpids, cecs i guies de cecs”. ¡Molt fort!

La hipocresia farisaica que descriu l’evangeli és una mena de malaltia, de vegades crònica, que ens afecta també els cristians, una mena d’arteriosclerosi espiritual que  resseca el cor i el cap, per atendre solament o principalment les formes externes, desproveïdes d’ànima i de relació cordial amb Déu, Pare de misericòrdia. ¿Recordeu aquelles predicacions sobre les mànigues o els escots del vestit de les dones, que si més avall del colze, que si més amunt, que si porta mitges, que si no, sobre la indecència de la moda dels pantalons en la indumentària femenina, fent servir sovint cites bíbliques? Quan ho recordem en ve el rubor a la cara. Aquelles admonicions des de la trona no solament van resultar inútils, sinó que van allunyar molta gent del veritable sentit de l’evangeli. Hauríem d’haver escarmentat per no repetir el mateix error, ara amb altres temes, dels quals després ens haurem d’avergonyir. Però no pensem que aquest esperit farisaic, legalista, estret, és una malaltia pròpia de cristians tradicionalistes, perquè en realitat és de tots aquells, de dretes i d’esquerres, de tradicionalistes i de progressistes que esmercen els esforços i esperances en simples canvis mimètics organitzatius, en exterioritats, en manifestos i programes, deixant de banda l’únic necessari, que és l’escolta cordial de la Paraula de Déu i l’obertura de l’ànima a l’acció de l’Esperit Sant en la caritat i en la comunió eclesial. L’antic moralisme casuístic reviu sovint avui en els formularis, directrius, normatives i prescripcions redactades per comissions, subcomissions, delegacions i subdelegacions de la nova burocràcia eclesiàstica, progressiva o regressiva, tant fa, que prioritza l’organització, el màrqueting, la imatge, a expenses de la fidelitat inequívoca a l’evangeli de Jesús, a la filiació divina i a la fraternal comunió entre els cristians, projectada també “ad extra”, a la ciutat secular.

Ens cal retenir en la memòria el retrat robot de l’home de les benaurances que ens dibuixa l’evangeli, que és l’ideal de vida al qual aspirem, la santedat, però també crec que és espiritualment molt saludable deixar-nos interpel·lar per aquelles “malaurances” que surten igualment del cor de Jesús, decebut en constatar com fem de l’evangeli “ideologia” estèril i el buidem de la força de l’Esperit Sant, talment que esdevenim sal que ha perdut la salabror, llum que no il·lumina ningú. Hem de tornar a l’evangeli, hem de tornar a les fonts de la tradició viva de l’Església, com ens proposava la lletra i l’esperit del Concili Vaticà II, defugint els esculls de la hipocresia farisaica i pensant que no hi ha autèntica renovació del cristià i de l’Església que no neixi d’un aprofundiment de la relació vital Jesucrist, i que no suposi un renaixement personal i col·lectiu en l’Esperit i en la veritat de l’evangeli.

      

Sapientia Sanctorum 11

Sant Domènec i els dominicans
 

Avui us vull parlar sobre Sant Domènec, la seva espiritualitat i el seu carisma, perquè poden ser útils també per a nosaltres, que no som dominicans, i per al nostre temps, 793 anys després de la seva mort. Els noms de Domènec i de Francesc sovint van junts en la memòria cristiana, perquè tots dos van ser coetanis i van rebre del bon Déu una missió semblant, que va implicar un repte per a l’Església del seu temps.

El monaquisme, el benedictí i el cistercenc, integrats en la societat feudal del seu temps, s’havien hagut de fer “feudals”, per a preservar el seu caràcter de “ciutadelles de Déu” en la societat i en l’Església, i no ser infeudats ells mateixos pels senyors d’aquest món. Des de les muralles dels nostres monestir vam veure com Francesc i Domènec inauguraven, per dir-ho així, una nova manera de viure l’evangeli enmig de la ciutat, amb una agilitat i una mobilitat que la vida monàstica tradicional no podia oferir. Es tractava d’un altre carisma ben diferent del nostre i que els monjos mai no vam considerar contrari, ni vam sentir mai gelosia pel creixement dels nous ordes mendicants ni pel seu arrelament en la nova societat ciutadana. Sabem que el Regne de Déu i l’Església, que és el seu sagrament, tot tenint un sol cor i una sola ànima que és l’evangeli i l’Esperit Sant, tenim també pluralitat de dons, suscitats pel mateix Esperit Sant que és vincle d’unitat  i inspirador de la diversitat de disposicions davant les urgències sempre canviants. Sant Francesc i Sant Domènec van ser un do per a l’Església i per al món en el seu temps i continuen essent-ho per al nostre.

Sant Francesc prengué per missió evangelitzar, des de la simplicitat, l’impuls vital de l’home, el seu cor, el seu anhel i la seva sensibilitat. Sant Domènec, des d’uns plantejaments molt semblants, va sentir-se cridat a evangelitzar la intel·ligència. El seu carisma se centra en la predicació i el seu orde serà l’Orde del Predicadors. Sap molt bé allò que va dir Sant Pau “fides ex auditu”, la fe entra per la oïda, perquè algú abans t’ha parlat de Jesús i la seva paraula t’ha arribat al cor i t’ha ben convençut. El carisma dominicà es fonamenta en l’apriorisme comprovat i constatable que la intel·ligència humana, la racionalitat de l’ésser humà, està feta per abastar la veritat en totes les seves gammes i gradacions. L’home que claudica en el seu afany de conèixer i de viure la veritat, que es deixa seduir acríticament per qualsevol proposta fosforescent, es perdrà inevitablement en un magma de pulsions, o d’emocions, o de quimeres. L’evangeli està fet per a l’home i l’home per a l’evangeli. Només Jesús coneix les pregoneses del cor de l’home i l’home només es coneix ell mateix i només desenrotlla les seves potencialitats en Jesucrist, coneixent-lo i estimant-lo i vivint la seva vida. Però sant Pau diu: “Com podran creure en Ell sense haver-ne sentit parlar? I com en podran sentir parlar sense predicador? I com podran predicar si no són enviats?  O, que en són de bells els peus dels qui anuncien l’evangeli!” (Rm 10:15). De tots els nombrosos imperatius que implica l’evangeli, per a Domènec i els seus dominicans, cap no té tanta importància ni tanta urgència com aquell de “Ite et docete” (aneu i ensenyeu) “Ite et praedicate”(aneu i prediqueu).

Domènec i el seu bisbe sentiren aquesta urgència de predicar l’evangeli i corregueren cap a Roma per demanar al Papa cartes que els permetés anar a Dinamarca a predicar i fundar esglésies en terres de pagans. Però passant per les terres occitanes es trobaren immersos en una regió cristiana en ebullició per l’heretgia dels càtars, sense que ningú, ni els bisbes ni els senyors, pensés en cap altre remei que no fos la violència i la força. És aquí on Domènec assajà i posà els fonaments del seu Orde de Predicadors, convençut de la força intrínseca de l’evangeli, reforçada per la vida apostòlica, pel testimoni de vida evangèlica del predicador. Domènec no va renunciar mai a la seva missió “ad gentes”, però s’adonà que primer calia apuntalar la casa que s’ensorrava i canviar l’atmosfera en què calia anunciar l’evangeli, a casa i a fora.

Hi ha un altra constatació que diferencia molt el carisma dominicà del franciscà; Francesc no dóna massa importància a les estructures, és ocell de bosc. Domènec en canvi sap que el predicador necessita una vida conventual ben estructurada, amb aquells elements monàstics que són generadors de força evangèlica: la litúrgia, la recitació coral de l’Ofici Diví, el silenci i l’estudi. Els seus convents seran per damunt de tot aules on s’ aprofundeix la Paraula de Déu en la pregària i en l’estudi i on ressona per boca del predicador en llenguatge popular i entenedor. En temps de sant Domènec gairebé no es predicava mai a les esglésies. El convent al bell mig de la ciutat és un centre emissors de valors evangèlics i d’estudis bíblics i teològics, sovint connectats amb les universitats. El dominicans s’establiran principalment en les ciutats universitàries que són una bullidera de joventut i d’idees.

La passió per la veritat, que és l’ànima de l’Orde, té en els dominicans la doble dimensió de la profunditat teològica i de la simplicitat popular. Els qui els coneixien, estaven admirats com aquells dominicans tan eminents com eren el P. Congar i el P. Le Guillou, passejaven habitualment, assíduament, per l’hort del convent sempre amb el rosari a la mà, i tenien una ànima i uns ulls d’infant, capaços de sorprendre’s de qualsevol detall diví o humà. Aquesta doble dimensió de tornar a l’evangeli, de tenir una visió àmplia i profunda de la tradició patrística i litúrgica de l’Església i al mateix temps de viure-la des de la simplicitat, amb un gran arrelament popular, amb una comunicació franca i espontània amb la societat, sense formar ghettos intel·lectuals, ens podria fer molt bé a l’Església i a tots nosaltres en la conjuntura cultural i social, tan complicada i tan dispersa, com vivim en els nostres dies.

Sapientia Sanctorum 10

Siete buoni, se potete (Sant Felip Neri)

Expliquen que sant Felip Neri, un sant que com saben els qui em coneixen jo estimo particularment, quan exercia el seu ministeri de confessor, que constituïa la seva dedicació principal, en moltes ocasions agafava el penitent  pels braços i el sacsejava suaument dient-li amb insistència i convicció: “Siete buoni, siete buoni”, i després afegia a cau d’orella: “Se potete”. Sigueu bons, sigueu bons... si podeu”. Jo crec que aquesta actitud del sant apòstol de Roma conté molts ensenyaments per a la pastoral de l’Església Catòlica dels nostres dies, i crec a més que és profundament evangèlica, que és el que Jesús en realitat deia i feia: proclamar amb convicció i amb ardor l’ideal i després esperar la resposta personal i responsable de cada persona, sense condemnar ningú fins que no arribi el dia del Judici.

Jesús se sap legislador. “Ja sabeu que es va dir als antics... però jo us dic”(Mt 5:27). Hi ha una “lex Christi”, una llei de Crist que té al darrere la llei de Moisès que Jesús no vol invalidar de cap manera. “No us penseu que he vingut a abolir la Llei o el Profetes, no he vingut a abolir, sinó a dur a terme”(Mt 6:17). Però hi ha una diferència molt gran entre la Llei del Sinaí i la del Sermó de la Muntanya de Jesús. La llei de Moisès per la seva mateixa dinàmica interna de constitució lega de l’Aliança, genera tota una sèrie de normes i prescripcions que la concreten en cada cas i circumstància. De la Torà surt espontàniament el Levític i al capdavall l Talmud. Sant Pau, que va ser educat en aquesta dinàmica de la Torà, va fer experiència viva que la “lex Christi”, l’escriu l’Esperit del Déu vivent en el cor de cada cristià, “no en taules de pedra, sinó en les taules de carn dels cors” (2Cor 3:3). La gran diferència entre l’Aliança Antiga i la Nova és que la Nova no es fonamenta en el compliment exacte de cap llei, ni de l’Antiga ni de la Nova, sinó en la Sang de Crist, que ens allibera de tota servitud (Llegiu la Carta als Hebreus).

Però abans d’avançar en la nostra reflexió hem de tenir molt clar que la nova Llei de Crist no ha invalidat el decàleg mosaic .Les vuit benaurances no llencen els deu manaments de la Llei de Deu al contenidor dels trastos inservibles. L’home de les benaurances no és de cap manera l’home desaprensiu que no honora pare i mare, l’home violent que mata i assassina, l’afanyós de riquesa que roba i cobeja de tenir-ne més, no és el luxuriós que fornica a plaer i que en presumeix. Aquesta humanitat infrahumana ha de ser sanada per la gràcia de Jesús i el decàleg té la funció pedagògica, de mainadera diu sant Pau (Gal 3:24), d’anomenar el pecat pel seu nom i d’urgir l’home pecador – ho som tots – a un redreçament pel contacte viu amb la gràcia que guareix.

S’equivoquen molt, però molt, aquells cristians de propensió “pelagiana” – l’heretgia de Pelagi que propugnava la salvació pel simple compliment moral, com qui compra un tiquet d’entrada–  que presenten la vida cristiana com una cursa olímpica per a uns atletes que reïxen a superar els obstacles sense tombar cap tanca. Quan sant Pau parla d’aquesta cursa, diu de córrer envers la meta, que és Jesús, “per si me’n puc apoderar, ja que Ell, abans s’ha apoderat de mi” (Fl 3:12). La vida cristiana més que una cursa atlètica es el camí d’Emaús, el de la fe que trontolla i que s’enforteix alternativament, el del cor que defalleix i que tot seguit s’abrusa d’esperança i de caritat quan Jesús es fa present. I això lliga molt amb la predicació del Papa Francesc que ens diu que l’Església Catòlica aspira a ser un”Hospital de Campanya” per als malferits de la vida i per als cristians que “entre les mundanes varietats”, com anomenava sant Lleó el Gran a les contingències de la vida, tendeixen a prosseguir el camí – ara caic, ara m’aixeco– cap a la meta definitiva que és Crist, “per si me’n puc apoderar”.

Jesús a l’evangeli es remet a la voluntat original de Déu que crea l’home a la seva imatge i semblança, i Jesús vol l’home i la dona creats per amor i per a l’amor segons un pla creacional. És l’ideal. Però Crist és també el redemptor de l’home i a més de proposar l’ideal, té cura medicinal no de l’home genèric i ideal, sinó del concret i personal, feble com una canya esquerdada (Mt 12:20), que sovint fa el mal que no voldria fer (Rm 7:19). Jesús no deixa de proposar el pla creacional de Déu i no el rebaixa ni el disminueix. Jesús té una idea altíssima de l’home i sempre proposa metes altes: “Sigueu perfectes com el meu Pare Celestial és perfecte” (Mt 5:48), però mai no es desentén de l’home feble. Ell és sempre i en tot moment el Bon Pastor, que pren a coll l’ovella camatrencada que no pot seguir el pas del ramat, Ell és sempre el Bon Samarità que troba l’home ferit a la vora del camí i se n’ocupa i paga la factura de la seva rehabilitació.

       

Quan sant Felip Neri deia als seus confessos “Siete buoni, se potete”, tenia in mente la bellesa i la grandesa de l’ideal cristià, i també la gran aventura plena de dificultats per a assolir-lo, febles i volubles com som. En aquesta tensió dialèctica està la santedat.

Sapientia Sanctorum-09

El carisma de Joan Evangelista.

 Hans Urs von Balthasar és el teòleg que ha reeixit a fer una nova Summa Theologica sàviament inserida en la cultura de la modernitat. Balthasar té unes pàgines precioses sobre el carisma específic de Joan, de les quals us faré un breu resum. Aquest teòleg no entra en la discussió sobre la identificació entre Joan l’apòstol fill de Zebedeu i germà de Jaume, i el Deixeble que Jesús estimava, autor del quart evangeli i promotor dels altres escrits que anomenem joànics i que constitueixen l’exponent d’una manera de veure i de viure el misteri de Jesús diferent dels evangelis sinòptics i de les altres comunitats cristianes de primera hora. Segons Balthasar, el principi marià, el del “Fiat” de Maria que conservava i meditava en el seu cor la Paraula de Déu, constitueix el centre i el cor de l’Església, que per altra banda viu en constant tensió pels altres quatre principis o carismes diferents. Aquests carismes es necessiten els uns els altres, però a vegades provoquen confrontació, sobretot quan en comptes d’accentuar la complementarietat entre ells remarquen les diferències de manera unilateral. Tanmateix aquesta tensió entre els quatre carismes és quelcom constitutiu de l’ànima de l’Església i és símptoma de vida i de vitalitat. Si no existís tensió l’Església donaria un encefalograma pla.

Els quatre carismes apostòlics que dibuixa Balthasar són aquest: Jaume que encarna el principi de la tradició i de la llei; Pau, a l’extrem contrari, és el que traspassa les fronteres empès per l’ardència de la missió, el que aconsegueix allò que semblava impossible i no s’està d’innovar fent-se tot per a tots, fins al punt que, en ares de la missió, voldria ell mateix esdevenir anatema. Joan és el contemplatiu, el més marià, el que va rebre Maria per mare, en nom de tots, al peu de la creu i el que l’acollí a casa seva, el que encarna “la permanència en l’amor” i el qui impulsa l’hemoglobina de la caritat, que nodreix tot el cos en les seves diferències. Pere, en canvi, encarna autoritat que rep l’encàrrec de pasturar anyells i ovelles, temperant les inquietuds unilaterals, equilibrant la diversitat de carismes, sense apagar-los ni diluir-los. És la caritat pastoral, cenyida constantment per les exigències dels altres que fan anar a Pere per camins que ell mai no hauria triat (“Tu, quan siguis vell, un altre et cenyirà i et farà anar on no voldries”, Jo 21:18) digués Jesús a Pere, després de confiar-li la missió pastoral.. Parlem ara de Joan.

El Deixeble va conèixer Jesús al Jordà, en el cercle del Baptista, i quan Jesús abandonà aquell grup per emprendre una missió de predicador itinerant, el Deixeble i Andreu, el germà de Pere, el van seguir (“Era l’hora dècima” recorda el deixeble) i van romandre amb ell “aquell dia”. Ja en aquest primer encontre del Deixeble i Jesús espeteguen les guspires del carisma joànic: Jesús mira, el deixeble pregunta, el deixeble veu, el deixeble roman i es queda amb Jesús. A l’evangeli de Joan la mirada de Jesús és proverbial, Jesús mira i ensenya a mirar. És el Deixeble qui, enmig de la calitja del mar, veu Jesús i exclama: “És el Senyor” (Jo 21:7). Ell mateix es defineix: “El qui ho ha vist, n’ha donat testimoniatge i el seu testimoniatge és verídic... perquè vosaltres també cregueu” (Jo 19:35). En Joan veure i creure són una mateixa realitat que s’esdevé en la fe contemplativa i que es transmet en la “communio” eclesial: “Allò que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, allò que les nostres mans han palpat referent a la Paraula de la Vida, us ho anunciem també a vosaltres a fi que també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres... a fi que la vostra joia sigui plena” (IJo 1:1-4). Fixeu-vos que la visió i la fe en Joan no es altra cosa que l’inici d’una experiència cordial de comunió i de joia en l’amor, no és un afer de l’intel·lecte, sinó del cap i del cor, de la vida sencera de l’home.

Un altre tema molt joànic és el de la carn. El Verb es fa carn humana, talment que la visibilitat de la fe no pertany al món platònic de les idees abstractes, sinó a la realitat corporal de carn i ossos, però amarada de fe. Joan en el discurs eucarístic del Pa de Vida posa en boca de Jesús aquella dita: “allò que dóna vida és l’Esperit, la carn no serveix per a res” (Jo 6:63), però en el mateix discurs Jesús ens diu que la carn vivificada per l’Esperit esdevé sagrament palpable d’amor i d’unió inefable: “Qui menja la meva carn... està en mi i jo en ell”. Aquesta corporalitat, com a sagrament, es manifesta igualment en el rentament de peus dels apòstols abans del Sant Sopar, una escena eminentment joànica, que els altres evangelistes deixen de banda.

També és patrimoni essencial de l’esperit joànic la primacia de l’amor tema capital del discurs programàtic i testamentari de Jesús al cenacle, l’autèntic sí matern on l’Església naixent pren forma. L’amor eclesial, no és altra cosa que la prolongació de l’amor de Jesús per cada u dels seus i de l’amor trinitari i substancial de Deú que ens és donat per Jesús en el sí de la comunitat. És el “mandatum”, el senyal distintiu: “En això coneixeran que sou deixebles meus si us estimeu”...

Els quatre carismes eclesials dissenyats per Balthasar no són un menú que cadascú tria al seu albir, sinó que són més aviat estereotips de les diverses funcions o dimensions de la vida cristiana. Tots hem de ser una mica com Jaume, amants de la lletra bíblica, atents a la totalitat de la divina revelació per no perdre les arrels, tots ens hem d’arriscar com Pau empesos per la urgència d’evangelitzar, tots hem de mantenir el foc de l’amor contemplatiu, sota el mestratge de Joan, si no volem que les nostres vides siguin exterioritat buida, tots hem de tenir la prudència de Pere procurant la unitat de tots. Tanmateix al moment d’establir els equilibris necessaris, valdrà la pena d’escoltar Pau quan parla dels diferents carismes eclesials: “Si es tracta de profecies, esdevindran inútils, si de ciència, esdevindrà inútil... ara conec només en part, ara subsisteixen la fe, l’esperança i l’amor, però de totes aquestes tres, la més gran de totes és l’amor: “maior autem charitas”. La caritat no passarà mai (ICor 13:8-13). Estic segur que Joan, el Deixeble que roman, subscriuria ben de cor aquesta sentència de Pau, el correcamins i traspassa fronteres, perquè l’aportació de Joan, toca la fibra més viva i vital de tota l’Església i de l’ànima de cada fidel cristià.